Clica per ampliar la imatge

Que l’escriptura i l’oralitat són dos mons completament diferents és una cosa que sabem bé aquells que pronunciam *pintà i *mulí, però escrivim pintar i molí perquè és el que dicta la normativa. Com que de la neutralització de la o/u àtona ja en vam parlar fa uns mesos  i l’emmudiment de la erra final ja el tenim ben present, avui parlarem de la pèrdua de la a- inicial d’algunes paraules, com abella, que pronunciam *bella (i alguns *bea, però aquesta ja és una altra història).

En l’oralitat, com a resultat del contacte de vocals àtones entre paraules diferents, quan una paraula acaba en vocal i la segona comença per a, es perd aquesta vocal. Per exemple, al sintagma quatre [a]belles, la a de abelles no es pronuncia. En conseqüència, alguns parlants interpreten que aquesta paraula no porta a, així que no la fan ni quan la paraula precedent no acaba en vocal: al sintagma moltes [a]belles, molts parlants tampoc articulen la a. Segur que coneixeu moltes altres paraules en què es produeix aquest fenomen: abril, agost, agulla, ametla, anar (i derivats), arruga, apagar (i derivats), alguns derivats del verb haver, avellana, acabar (i derivats), acostar (i derivats), agafar (i derivats), arreglar (i derivats), etc.

Cal una grafia comuna que permeti que tots puguem entendre’ns; per això, aquesta elisió, tot i que és acceptable en els registres informals, no és adequada en els registres formals ni en l’escriptura.

No tot és reduir paraules: hi ha casos en què els parlants afegeixen una a inicial a paraules que no en porten, perquè interpreten que, si en el cas anterior s’ha elidit una a que realment existeix, aquí ha passat el mateix. És el cas de *anou, *apreparar o *assoll. Com ja passava amb l’elisió de la a- inicial, aquí l’addició només és admissible en els registres informals. Així i tot, hi ha una diferència important: amb algunes paraules el fenomen és tan general que l’addició també s’admet en els registres formals. És el que passa en casos com aglà/gla, allau/llau o arrel/rel: ho podem dir i escriure de qualsevol de les dues maneres en qualsevol context.

Ja per acabar, una altra situació en què s’afegeix a a inici de paraula, tot i que només és acceptable en els registres informals, és quan, en algunes paraules començades per o, aquesta vocal es tanca en u. És el cas de *auvella per ovella, *aulor per olor, *aubert per obert o *aufegar per ofegar.