Allò que expressam amb les nostres actituds i comportament molt difícilment pot ser desmentit amb paraules. El President del Parlament, Gabriel Le Senne, amb uns pocs gests realitzats des de la presidència de la mesa del Parlament s'ha mostrat, involuntàriament, tal com és, amb tota la seva nuesa: autoritari, intransigent i intolerant. Diria que ha caigut en la trampa de VOX; és a dir, ha mostrat unes actituds que el partit intenta amagar per atribuir-les als seus adversaris. La manotada a la pantalla de l'ordinador de la vicepresidenta era per acabar amb una informació que no podia tolerar; esqueixà la fotografia de les dones republicanes perquè la seva memòria el molestava i expulsà la vicepresidenta per imposar la seva voluntat, per recordar-li qui mana.

Quan el President ocupa el seu seient a la tribuna del Parlament Balear assumeix el compromís de mantenir-se neutral, atendre les peticions dels representants de la sobirania popular i cuidar del bon desenvolupament de les sessions parlamentàries. Argumentar que allò que pretenia era preservar la neutralitat de la mesa no té gaire sentit perquè la neutralitat es demostra respectant uns i altres, sense excepcions; una persona neutral assumeix amb normalitat les desavinences polítiques i col·loca el respecte per davant qualsevol altra consideració.


Des de l'oposició política i sectors de la societat civil s'ha demanat la demisió del President del Parlament de les Illes Balears

Encara que l'agressivitat del president, i de VOX, amb el republicanisme tengui una explicació històrica, sembla increïble que nou dècades després de l'assassinat de n'Aurora i de les roges del Molinar, havent passat tres generacions des d'aquell fet, la visceralitat ideològica sacsegi el comportament d'una persona coneixedora dels fets. No entenc com es manté tan viu un rebuig tan instintiu i descontrolat. Els avantpassats del president Le Senne formaven part dels guanyadors de la guerra; després de les crítiques rebudes li recomanaria un acte d'humilitat: posar-se en la pell d'aquells que perderen les persones més estimades de forma tan violenta i injusta.

Actualment el republicanisme no té presència pública ni està organitzat; passa completament desapercebut. La fòbia contra ells, un temps anomenats despectivament “rojos”, respon a interessos ideològics, a uns prejudicis que qualcú cuida de mantenir vius, incapaços d'assumir un conflicte passat fa tant de temps.

La Llei de memòria democràtica de 2022 té per finalitat estudiar, fer justícia i reparar els danys, en la mesura que sigui possible, ocasionats per la Guerra Civil. VOX, amb el suport del Partit Popular, ha presentat i aprovat a la Comunitat Autònoma d'Aragó una Llei de concòrdia que ha de substituir la Llei de memòria. La finalitat de dita jugada política és, al meu entendre, imposar la memòria de la Guerra Civil que el franquisme va crear i aplicar durant la dictadura. La concòrdia, segons la ultradreta, no s'ha de fer efectiva des del juliol del 1936 sinó des del 12 d'abril de 1931, el dia de les eleccions municipals que donaren la victòria als republicans i portaren la II República. Per tant, allò que pretenen revisar no és la guerra i les seves conseqüències sinó la gestió de la II República, un règim que els franquistes titllaren de criminal.

El franquisme havia de justificar, nacionalment i internacionalment, el cop d'estat del 18 de juliol del 36; una rebel·lió militar d'una violència desconeguda. L'estratègia propagandística que desenvoluparen fou la mateixa que anys enrere havien emprat Mussolini i Hitler, els seus aliats i proveïdors d'armes i soldats: projectar cap els republicans el comportament propi. M'explic.

Inicialment els tres dictadors (Mussolini, Hitler i Franco) pretenien el mateix: acabar amb la democràcia liberal i el parlamentarisme del seu país i cadascú ho va fer a la seva manera. Hitler fou nomenat cap de govern pel president de la República, mariscal Paul von Hindenburg, el 30 de gener de 1933. Un mes després era completament destruït per un devastador incendi el Parlament alemany, el símbol de la democràcia i s'acabava una etapa política. Els nazis, autors de l'incendi, donaren la culpa als comunistes i començaren la seva persecució; en el mes de maig tots els dirigents de l'esquerra alemanya o estaven empresonats o a l'exili. Aleshores s'obriren els primers camps de concentració.

Els franquistes acabaren amb la democràcia republicana mitjançant un cop d'estat i ho justificaren mitjançant una gran mentida: acabar amb una imminent sublevació comunista d'una violència extrema. Per alguns pobles circularen els anomenats “llistats negres”, una tècnica propagandística emprada pel feixisme italià; consistia a publicar uns llistats amb els noms dels principals dirigents de dretes locals, trobats casualment a la casa d'un significat republicà, on constava que havien de ser assassinats. El missatge que arrelava entre la població era que si els revoltats no acabaven amb els republicans serien aquests qui acabarien amb la bona gent de dretes; projectaven en els esquerrans allò que ells ja estaven fent des del moment del cop d'estat.

Els dictadors i autoritaris no es presenten mai com el que realment són. Franco no fou un dels generals responsables del cop d'estat, d'una rebel·lió militar sinó qui encapçalava el Movimiento Nacional Salvador de España i la Guerra Civil fou una Cruzada de Liberación Nacional. Els dictadors venen per salvar i alliberar la nació, per posar pau i ordre, encara que sigui amb una guerra. Acabat el conflicte bèl·lic es va obrir una Causa General on s'havia d'explicar i documentar totes les malifetes del republicanisme, dels rojos; uns treballs que mai foren publicats, un instrument més de propaganda.

Un company de Le Senne que ocupa un seient en el Consell de Mallorca va qualificar la Guerra Civil de “l'última croada d'alliberament”, el mateix llenguatge dels colpistes del 36. El llenguatge és una potentíssima eina de sociabilitat i comunicació però en mans de gent autoritària es pot utilitzar gairebé com una poderosíssima arma, que tant pot servir per desfer una família com per posar en risc la convivència.


Josep Terrassa Flaquer