Per Miquel Piris



Na Dolors creia fermament que la terra era plana des que un vídeo a YouTube li va volar, literalment, el cervell. Al grup de Facebook on es nodria d'arguments, veié la convocatòria d'una trobada de terraplanistes a Menorca. Era l'oportunitat d'envoltar-se dels que, com ella, havien decidit obrir els ulls després de segles d'engany i un considerable encarcarament de parpelles. Els companys de l'oficina de correus del barri del Campanar, a València, l'havien pres per boja i aquella trobada li donaria energia per continuar vivint entre mesells adoctrinats. Na Dolors també creia en els chemtrails, la nocivitat del 5G i que valencià i català eren dues llengües diferents, com sa mare i son pare, blavers convençuts de tota la vida. Era una terraplanista lingüística, una llenguacionista amb pedigrí. Tot i el perill de trobar-se amb catalanistes -només de pensar-hi, notava petites arcades-, dissabte al matí va arribar puntual a Maó.


A les xerrades es va fixar en un home atractiu que va anar a seure vora ella a l'hora de dinar. Per sort, en Ramon era gonella i en públic sempre xerrava en castellà per educació. A mesura que descobrien afinitats, creixia l'atracció. Dos gintònics més tard, eren a l'habitació de l'hotel estimant-se. Al cap d'una estona, ella li xiuxiuejà a l'orella: "Menja'm". Les paraules, escollides amb precisió, començaren a formar núvols de desig que descarregaven a través de músculs, fluids i el batec de llurs cors. Idees etèries convertides en químics que impulsaven una dansa mil·lenària a la recerca de l'intercanvi de material genètic. Ella li deia "Escalda'm". Ell, "Mossega'm". Tan absorts estaven per l'animal interior que els dominava que cap dels dos notà que s'estaven entenent en una llengua que els feia tanta vergonya mostrar en públic com traslladar aquell fornici al bell mig d'una plaça.


Esclatats d'amor, s'abraçaren contemplant la sortida de sol mentre el màstil d'un veler començava a aparèixer a l'horitzó i, lentament, la resta de la nau: transportar-los en un coet a la lluna no hagués fet l'esfericitat del planeta més evident. Però na Dolors, sorda a l'escridassada amb que la realitat l'obsequiava, s'imaginà navegant amb aquell home pel mar de la terra plana, estimant-se, impúdics, en dues llengües diferents.




Un vaixell de càrrega a seixanta milles nàutiques: només es veu el pont de comandament i les dues grues.




L'observador no veu el casc de la nau perquè la curvatura de la terra no li ho permet.