Les pampallugues del bibliotecari de El Golea em porten a parlar de poesia. L’auxiliar em regala una veu nova que parla de nous mites gabellins, Arnau de Guerau ha escrit un blog, format que té els seus defensors (com a Biel Mesquida) i els seus detractors, i l’ha titulat https://calaratjadaunarondallaadostemps.blogspot.com/ 

Primerament, si l’autor es refereix a Cala Rajada dins el fet poètic ja mereix un cert reconeixement, tot i que s’ha de dir, que no perquè sigui fet a un lloc pel qual tenim certa estima vulgui dir que és bo. Aquest dietari íntim que ens regala Arnau pot semblar pel títol una bassa d’oli temàticament parlant, però tracta temes durs, que estan immersos en la història col·lectiva dels joves i no tan joves gabellins. Allò que esdevé mite, és el que històricament a traspassat les barreres del que no té una explicació lògica, en un principi, com per exemple l’extraviament de dos joves gabellins que salparen del moll de Cala Rajada per celebrar les festes de Sant Joan de Ciutadella i a mig trajecte el motor s’aturà i quedaren al paire. A molts dels que érem joves en aquella època, aquest episodi negre ens impactà, com bé ha sabut reflectir en els seus versos aquest autor. Història negra o no, ben gabellina, que Arnau ha volgut poetitzar. 

Seguidament, la dedicatòria a la seva àvia ja és un gest de tendresa. L’autor identifica el protagonista dels poemes: es tracta d’un «bonhomo», que representa el bon indi mallorquí, aquell que haurà de mirar enrere per salvar-se (en Gabriel, per poder enyorar el que un temps va ser). Aquesta és una altra història sòrdida que colpeja amb força durant el transcurs del poema, on el joc desfà vides, així com també les bregues, que formen part de la crueltat dels homes.

Tampoc, el poema no vol oblidar la cançó, però sols aquella d’un sò de pell de ca, trist i colpidor, la banda sonora a l’anvers de la identitat històrica i tràgica mallorquina, aquella que no vol escoltar ningú, ni tan sols el que escriu aquestes ratlles, aquella que es vol tapar, però que hi és i hi serà.

Després, una altre poema té per protagonistes un pare i dos fills que s’endinsen al bosc. Altra volta la sordidesa, amb l’element de la navalla, com a símbol de la violència, esdevé el to del poema. Un altre dels símbols que apareix en el poemari és el bosc, lloc incert i ple de neguit, on el protagonista s’endinsarà per posar de relleu les foscors humanes. El vers es tenyeix de plor i no hi ha res a celebrar, bé sí: un cant al passat, tot i que sòrdid, un cant a la infància, tot i que nostàlgica. Amb tot això no vull dir que el to del poemari sigui únicament la tristor, car hi ha passatges més alegres i amb un tint de claredat emotiva.

Posteriorment, cal indicar que la poesia es manifesta en aquest dietari com bé ho indica l’autor (per exemple, dimarts, 12 de maig de 2020), que també presenta els esdeveniments segons el temps del dia (alba, de nit, de vespre, capvespre...), fet que pot recordar aquell «12 mesos, 12 hores» de Jaume Fuster, salvant les distàncies. El temps que més hi predomina és el capvespre, quan els liles i els ocres tenyeixen amb un vel de tristor per darrera el Faralló.

Quant a trets d’estil, cal dir que lingüísticament crida l’atenció, l’escriptura dels topònims (com per exemple «calaratjada», així escrit tot junt o «campicafort», és curiós també aquest «sonserramarí», gairebé una invenció literària, per apòcope de l’última síl·laba; tots aquests casos són una demostració de l’oralitat que ha escollit el poeta, és allò d’escriure tal com sona, poc encertat normativament, però adient poèticament.

D’altra banda, en alguns versos s’hi respira certa musicalitat interna, com si el poeta jugués amb les paraules, car les fas brandar com «la barca antiga que ens du la vida».

I el poemari torna a Cala Rajada, amb els «bous» que són plens de peix rogent, en plàstica imatge que ens evoca el moll, motiu de l’alegria però no sense denunciar la pèrdua, perquè el peix acabarà a Palma. El final del poema és esfereïdor i ens corprèn:

m’en duré la vida

i no us contaré el perquè.

També és remarcable la llibertat estròfica a l’hora d’estructurar els versos, amb disposicions inusuals i trencament de paraules, a més de lliure disposició de la puntuació (sobretot els parèntesis) que ens poden fer recordar altres poemaris com «Una mar sense armes» d’Antoni Alomar (Ed. Guaret, nº 5, 1979), per ventura de la mateixa generació del poeta que tenim entre mans. Crida l’atenció aquells versos en disposició romboidal que ens poden recordar els simbolistes francesos. La llibertat dispositiva de les paraules ens porta a pensar que l’autor sap el que fa, que duu el poema per allà on vol, que ens regala una història crudelíssima amb l’envoltori formal de cel·lofana.

Tot i així, també hi ha calma en els poemes, una realitat íntima i propera, la que ens regala l’autor en un lloc que estimam, perquè coneixem, i uns personatges, tot i que cruels, propers als transcurs de les nostres vides, més poètiques ara que coneixem aquesta rondalla a dos temps, uns versos que esperem que perdurin en el temps. Bona nit de capvespre! 

Joan Cabalgante Guasp
Dibuixos de l'autor

https://calaratjadaunarondallaadostemps.blogspot.com/