EL CORSARI GROC  (6)


Jo ho sé, perquè ell m’ho ha contat. Per arribar a ca seva a vegades necessitava asseure’s un parell de vegades i, sovint, aquestes estones assegut mirant la mar es feien eternes, com també ho ha estat la construcció del port, sempre en obres des del temps de la República. Bé, ja ho sabeu, el Llevant és el Llevant, el vent, vull dir, no la comarca. Les llevantades formen part de la nostra personalitat i encara més de la d’en Vicenç Oliva. Les llevantades l’han aixecat i l’han abatut. Com ho han fet amb tots nosaltres, per altra banda. Així que, res de nou. Ara bé, en Vicenç no només pensava en el cul de la cambrera que li servia el cafè amb llet, sinó que, com ja he dit abans, s’avançava a la mort per tal de poder viure, reviure en realitat, molts de moments que se’ns apareixen, segons diuen els entesos, quan ens ronda la mort. Bé, potser la mort ja el rondava... Però ell encara no ho sabia i, per tant, es podia permetre somiar com si el somni fos la «realitat». Perdonau, però no ho sé explicar millor. Ell deia moltes coses, però segur que no eren totes les que li passaven pel cap. Hi havia un filtre, com una espècie de cafetera del pensament, que treia en forma de paraules un suc negre que, com tots sabeu, ens agrada i ens aixeca els ànims, perquè aquesta destil·lació a vegades rep el nom de «literatura». «Escrivia» novel·les històriques amb el pensament plenes d’aventures que no havien existit mai... o sí. Jo, en realitat, no ho sabria esbrinar. Ell xerrava des de la cafetera del seu cervell i jo no em demanava si em parlava del què havia viscut o del què hauria volgut viure, ni quines coses eren veritat ni quines eren mentida. Perquè en Vicenç havia arribat a un punt en què no hi havia ni una cosa ni l’altra. Perquè tot s’agombolava en un sol desig: existir. Un segon? Un minut? Un milenar d’anys? Eternament, segur que no. Així que tornava a les petites coses, a jocs infantils, a cares mig dibuixades, a records que no sempre tenien una correspondència amb la realitat, a amics que se n’han anat i s’havien convertit en boira... i amb una d’aquestes recorda una d’aquestes imatges boiroses i em diu que ell tenia un amic amb nom rus, però que no ho era, de rus. En Vicenç mai saber per què, si més no mai ningú li ho va explicar i ell mai no ho va demanar. Un dia, jugant a la vorera de la mar en una de les platgetes, va veure acostar-se una figura enorme d’un «senyor» que, inesperadament, els va mirar amb una cara d’odi descomunal que els va provocar una por terrible que no ha pogut oblidar mai. Ara, mirant la mar, encara es demana per què. No en té ni idea, no ho ha entès mai. Però des d’aquell dia de primavera de 1937 sap que hi ha el bé i hi ha el mal, que hi ha l’odi i que hi ha l’amor, i que tot es desfà entre les nostres mans mentre nosaltres ho intentam de desxifrar.