Primerament, vull dir que ara l'ànim me l'exhorta Paco Galian per seguir aquesta columna, que també comença a ser corcada. Però no tant com una Història en què es lluità per la causa lul·liana. Reprenc aquí els meus apunts sobre el II congrès de Ramon Llull celebrat al Col·legi de Sant Francesc.

Seguidament, s'exposà en el congrés que raonament aristotèl·lic i cristià són incompatibles. Es crea un sistema de resolució de problemes de filosofia antiga, quan s'elimina una part d'aquesta filosofia. Llull era un savi que amagava els seus coneixements. Segons la Cristologia còsmica hi ha un quadre format per la contemplació, el llenguatge, l'emissió i la conversió. Aquestes són les quatre dimensions de Llull. I Jesús n'és un dels seus motors. Segons la Cristologia existencial és important la vivència de Jesús, i per la Cristologia especulativa hi ha hagut un procés de conversió. Aquests quatre aspectes formaran part de Llull fins al final de la seva vida.

D'altra banda es comentà que el llenguatge artístic té la intenció de ser una gramàtica universal. En certa manera, Llull era un artista. La contemplació fa cambiar a les persones i Llull era lliure,  per això va escriure el Llibre de contemplació en Déu. La seva conversió va ser fruit d'un llarg procés de maduració personal. Fins que li va venir la il·luminació del Puig de Randa.

Després va escriure el Llibre del gentil i dels tres savis. Va tenir una vida entregada al martiri i va saber integrar la humilitat en el camí de la nostra vida. Segons la Cristologia Còsmica el reconeixement de la identitat entre el logos i Jesucrist va ser una de les seves tasques, ésser on convergeixen el que és finit amb el que és infinit. Interessant també la dimensió perfectiva. En el Llibre de la fe exposa que Crist és la màxima divina. També que el que és vertaderament important és la Unió de Déu. El pecat original fa que Jesucrist tingui l'ocasió de reencarnar-se. L'obra creada perfecta és la reencarnació del vers. L'home presenta redempció amb la mediació universal de Jesucrist. A l'encarnació s'uneixen el Creador i allò que és creat.

Mentre escric aquesta crònica em ve al cap el Panis Angelicus de C. Franck interpretat al concert coral de Pasqua per la coral de l'Alzinar, que va tenir la companyia de l'Orfeó de la UIB. Recordo també la mà del ponent mentre aixeca un full amb el següent esquema:

                                                                    A

                                                    T              S           U

                                                                    X

                                                      Y                         X

                                                         ELEMENTALIS

L'esquema, en forma de creu, ve a representar la persona, Déu, el món i la dimensió finita i infinita. Ramon Llull va voler sintonitzar totes les arts en l'epistemiologia de la creu. La humilitat en la recuperació de la imatge perduda del seu creador.

Del "Llibre de meravelles" es va destacar el seu panteisme, l'enteniment en Déu. En aquella època ja s'usava la màxima "S'ha de creure per poder entendre". Hi ha una nova ampliació de la fe, quan la fe que tenim no ens basta. Es va recordar també que Llull és el patró de la Universitat que demanà protecció de l'èlit civil i religiosa de Mallorca.

Seguidament, es va afirmar que el programa iconogràfic i litúrgic estava en expansió durant el segle XVIII. Els dominics consideren que en els seus escrits hi ha debats que podrien fregar l'heretgia. Fam i misèria eren les rogatives del Beat. També que hi ha una tradició popular que conta que Ramon Llull solia afavorir la pluja, fet que es podria aplicar durant aquests dies pasquals. Posteriorment hi va haver una campanya d'ostracisme al voltant de Sant Domingo. Va ser Llorenç Llull que va dur a terme una campanya prolul·liana. Va ser en el 1756 quan Calvià comença a celebrar la festa del martiri. Un any abans, La Sapiència havia participat en les activitats. D'altra banda, n'hi ha que afirmen que la teoria de la lapidació. Durant el 1750 els actes a favor del Beat varen ser vists amb molt de recel per part del Papa Benedicte XIV. En el 1761 els Dominics regressen a la vida religiosa mallorquina. Aleshores s'aixeca una veu antilul·liana: Bucareli.

Finalment, dir que segons ell "Ramon Llull era un núvol negre que ennigulava el judici dels mallorquins". No va ser menys condescendent Juan Díaz de la Guerra, bisbe de Mallorca el 1772. El cantique de Jean Racine de Gabriel Fauré que interpretà l'Orfeó de la UIB sona encara dins l'auditori gabellí aquesta entrada de Pasqua. La música bé podria ser una religió. La mística musical lul·liana, un misteri.


Joan
JCG