Per una altra d’aquelles casualitats gabellines, he assistit a l’enregistrament del documental de Suso Reixach dedicat a les quatre dones que, en representació de moltes altres, rebran el Premi Cap Vermell 2018.
No he pogut deixar de pensar amb moltes altres dones que ens han precedit en el nostru poble, Capdepera, i que han deixat una petjada inesborrable en la nostra personalitat col·lectiva. Ara no puc fer un llistat exhaustiu de totes i cadascuna d’elles: algunes surten citades al llibre de Bel Peñarrubia que es va presentar l’any passat, d’altres n’he parlat jo mateix en alguns dels meus llibres, on sempre hi he destacat la gran tasca de Grup Femení Socialista, amb els noms clau de Magdalena Coll i Maria Vaquer. L’amu Antoni Coix no atura de repetir que hi hauríem d’afegir altres dones, com la fundadora de Cas Bombu, Margalida Tous, la naviliera Maria Moll Garau, la fundadora de l’hotel Castellet, Francisca Terrassa Massanet, i la mestra i/o professora (potser catedràtica?) Catalina Sunyer, perquè són també un exemple de dones emprenedores dins una societat eminentment masclista i, a més, són un exemple, juntament amb les dones de la llata de tots els temps, de l’empenta femenina gabellina.
Ara, l’atzar històric ha fet que aquestes quatre dones (Catalina Moyà, Magdalena Nebot, Joana Colom i Bel Moll), siguin les protagonistes d’un Premi Cap Vermell que, sens dubte, s’ha de fer extensiu a les moltíssimes dones que han aportat valor i valors a la societat gabellina. Aquestes quatre dones, cadascuna des de les pròpies experiències i circumstàncies personals, ens ajuden a comprendre la grandesa de les aportacions femenines que moltes vegades han estat menystingudes. Hi sentim la magnitud de la tragèdia dels desapareguts i assassinats durant la guerra civil, i fa molt poc que alguns han pogut ser enterrats de manera digna i humana. Hi veiem l’experiència de l’exili, el qual evidentment era una altra tragèdia que va marcar moltes vides. Hi veiem la lluita per fer-se un lloc en el món acadèmic i universitari, dominat completament per la mentalitat masclista. Hi veiem la tenacitat per a recuperar la tradició popular i les seves manifestacions. En fi, hi veiem en totes elles una lluita constant per a la preservació de la memòria, la qual cosa, no ho dubteu, és un autèntic antídot contra l’esclerosi social i cent cavalls de força per a tirar endavant en llibertat i equilibri emocional.
No cal dir que en el documental de Suso Reixach, tots podreu comprovar com ho són de representatives, aquestes quatre dones i el que signifiquen tant el seu exemple com les seves aportacions, i com ens remeten al passat, però també al present i, especialment, al futur.
En un moment com aquest, en què l’avanç de les dones semblava indubtable i inqüestionable, hem d’estar amatents perquè la llei del pèndol ens podria donar una sorpresa desagradable, ja que alguns comencen a assenyalar el camí d’una reculada cap a posicions que semblaven completament superades. Ho dic perquè, sorprenentment entre els joves, hi torna a haver un masclisme latent que aviat pot sortir a la superfície. Ho dic, també, perquè l’emergència del masclisme més barroer pot tenir una correspondència electoral al llarg de tot el cicle d’eleccions que ens espera aquest any.
Per tant, tots, homus i dones, hem de felicitar aquestes quatre dones gabellines que ens han donat un exemple i, sens dubte, han col·laborat a fer més visible la contribució femenina a la societat. Però també, tots, homus i dones, ens hauríem de conjurar per tal de no deixar passar aquesta onada retrògrada que vol acabar amb els avenços, a vegades encara massa tímids, tant en el camp social, com en el camp dels drets civils, i, especialment en aquest cas, en el camp de la igualtat de gènere, perquè tot això, ho hauríem de tenir tots ben present, forma part d’allò que un temps en dèiem democràcia i que no hauríem de deixar escapar.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
