inici

Cap Vermell

Catalunya i Espanya: un difícil encaix (II)

   II. El concepte de nacionalisme

 





                                  

A Espanya el sentiment nacional, és a dir, el fet de formar part d'una nació es manifestà, per primera vegada i a nivell popular, a conseqüència de la convulsió social que provocà la invasió de l'exèrcit napoleònic. Anterior a dit arrelament nacional la població era ben conscient que pertanyia a un país que comptava amb un govern i una administració pròpia, és a dir, que era un estat i estava regit per un rei.

La formació de l'Estat espanyol és molt anterior al naixement del sentiment nacional. El moment de la unificació territorial i la creació d'institucions estatals per administar-ho cal datar-lo a l'any 1492, amb els Reis Catòlics. Aquesta data i l'any 1812 marquen unes fites dins la història d'Espanya; inicien un canvi d'època: la primera representa l'entrada a la modernitat i la segona els inicis de la contemporaneïtat. 

Mitjançant la Constitució de 1812 els espanyols deixaven de ser considerats súbdits per passar a ser reconeguts com a ciutadans. Formaven part de la ciutat i, per extensió, de la nació. Fonamentalment, una constitució ve a ser un pacte entre l'estat i la ciutadania. El primer garanteix als ciutadans uns drets (l'educació, sanitat, justícia, etc) i li reconeix unes llibertats polítiques (de reunió, expressió, organització, etc); a canvi, el ciutadà defensarà la nació i les seves institucions.

Tots els governs fomenten i cuiden el sentiment de pertinença a la nació i prenen mesures. Els actes més institucionals sempre estan presidits per la bandera i es clouen amb l'himne; la seguretat ciutadana va a càrrec de la policia nacional, fàcilment identificable i uniformada; la visualització i les referències són constants: premis nacionals de tot tipus, la loteria, monuments qualificats de nacionals, orquestra, carreteres, equips esportius i atletes que són tractats com a herois nacionals.

Tots els partits polítics amb voluntat de govern desenvolupen una estratègia que contempla la millora de les estructures d'estat (seguretat, hisenda, justícia, sanitat,..) i fomenten els sentiments nacionals, els pilars dels estats nació actuals. Cada país té la seva particular manera de fer nacionalisme: atendre i defensar la seva nació. Els nacionalismes són ideologies contemporànies; Itàlia, per exemple, desenvolupà el sentiment nacional a les dècades centrals del segle XIX però no aconseguí la unitat territorial fins al setembre de 1870 quan incorporà a la zona nacional els estats pontificis. La creació de l'estat-nació italià seguí un camí invers a l'espanyol, fou el sentiment nacional la força que unificà i formà l'actual estat italià.

Quan el president Rajoy parla del llarg recorregut de la nació espanyola em crea molts dubtes. Tots els estats-nació han mitificat el seu passat per justificar-se davant la ciutadania. La historiografia nacionalista espanyola desenvolupada en el segle XIX va estar vigent i fou millorada durant el franquisme, un discurs historicista que a més de mitificar molts episodis del nostre passat els sacralitzà.

Per als historiadors que crearen els grans mites nacionals la nació espanyola començà gairebé amb l'inici de la història, quan apareix documentació escrita. Els primers personatges enlairats com a prototips de l'ànima espanyola foren Viriat i els defensors de Numància, lluitadors heroics en defensa del seu territori i enfrontats als invasors, els romans, fins a les darreres conseqüències. Una gent que ja era portadora de les virtuts pàtries: heroïcitat, generositat, valentia, sentit de poble i  pertinença a una terra. Uns mites que divulgaven uns valors i sentiments nacionals com si fossin consubstancials a la forma de ser dels espanyols.

Posteriorment vendria el mite de Covadonga, l'any 711, on els asturs iniciaren la recuperació del territori nacional, llavors en poder d'uns invasors de religió musulmana. Aleshores aquells muntanyencs ja serien conscients que lluitar per la  unitat del territori espanyol era un compromís indefugible. 

Estudis recents sobre dits mites ens confirmen que la batalla de Covadonga no va existir i que les excavacions de Numància, iniciades a l'any 1906, serviren per renovar la mitologia nacional i superar l'estat d'abatiment en el qual havien caigut els espanyols després de la pèrdua de Cuba i Filipines.

Una segona característica del nacionalisme espanyol és el seu caràcter excloent: no admet més nacionalisme que el seu. Espanya és una nació i això implica un únic nacionalisme. Per tant, els altres nacionalismes, especialment el català, sobren.

El nacionalisme, com qualsevol ideologia, s'ha de valorar per la qualitat de la seva ciutadania, pels valors que conrea: tolerància, estimació per la cultura, solidària, preparada i oberta, entre d'altres.

Aquestes darreres setmanes el nacionalisme espanyol ha agafat protagonisme i s'ha mostrat tal com sempre: aspre i intolerant. Les manifestacions nacionalistes reclamant l'empresonament del president Puigdemont, aquell crit de guerra ("A por ellos!") amb el qual encoratjaven la guàrdia civil i policia nacional, les portades de la premsa de Madrid o els senyors senadors aplaudint joiosos l'aplicació de l'article 155 de la Constitució amb el qual s'intervenia i castigava Catalunya mostraven quin tipus de nacionalisme espanyol tenim. Des del govern s'han fomentat unes actituds ciutadanes que enlloc d'apropar-nos a l'Europa civilitzada ens acosten i equiparen amb aquells que actuen com a hooligans en els partits de màxima rivalitat esportiva.

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:
























 

Horaris C E Escolar