Ja feia estona que volia escriure i opinar sobre aquesta temàtica tan esgarrifosa de la societat actual.

A propòsit de la interessant conferència sobre el ciberbulliying impartida la setmana passada per uns agents de la Guardia Civil a l'institut:

Les notícies que al Col·legi Anselm Turmed, tristament conegut per un cas d'assetjament escolar en el qual la seva directora i unes mestres seran denunciades per part dels familiars de la victima tal i com anunciaren en roda de premsa, i la que hem escoltat no fa gaire en què un al·lot d'Alacant l'ha empresa a ganivetades contra els seus companys al crit d'“estic fart”, escarrufen, i escarrufen de debò i demostren fins a quin punt hem arribat com a societat. I pitjor encara, ja fa unes quantes vegades que ens assabentam per les noticies i mitjans, cada vegada menys escadusserament, que hi ha adolescents que són victimes de pallises per part dels seus companys d'institut o d'escola, que inclús arriben a suicidar-se abans de voler tornar als centres, deixant cartes que expliquen els esgarrifosos motius de tan funesta decisió als seus familiars. Tals noticies s'espargeixen com la pólvora pels mitjans de comunicació. Presentadors de televisió anuncien els casos amb cara compungida, experts en psicología infantil fan la seva aparició en programes per xerrar sobre el fenòmen de l'assetjament escolar i tot el món esclata d'indignació per les xarxes socials, afegint-se al clam popular per a condemnar aquesta xacra també coneguda com a bullying.

I arribats en aquest punt s'ha d'admetre que resulta prou curiós (per no emprar altra paraula) veure certs excompanys de classe compartir aquestes noticies pel Facebook, amb hipòcrites comentaris com “s'ha de acabar amb el bullying” , “que pocavergonyes són els assetjadors”... Els mateixos que en el seu dia es dedicaven a fer la vida impossible a altres estudiants, o que li reien les miserables gràcies al típic assetjador que es passava tot el dia insultant, vexant o agredint una altra persona. La realitat és que a ningú li importa en absolut l'assetjament escolar. Sí, tots ens posam les mans al cap i no ens en podem avenir quan qualque al·lot/a se suïcida per culpa de l'assetjament escolar, però el cert és que aquest es produeix tots els dies en tots els centres educatius i la “solució” sempre passa pel mateix camí: culpar a la víctima i no l'assetjador. El clàssic “la culpa és teva per anant provocant”, diguem. Qualcú dirá que estic exagerant, que si per la tele surten molts d'anuncis com per exemple “amb l'assetjador, tolerància zero”, que si en el meu institut a vegades expulsaven el polissó de la classe, etc... Però la realitat és que quan un estudiant pateix assetjament escolar, el protocol en la majoria de centres és sempre el mateix.

I una mostra d'això la podem veure en aquest mateix cas de l'Anselm Turmeda, on el conseller March, a parer meu, no va estar gaire encertat en dir que hi havia una certa exageració per part dels familiars per a magnificar l'assumpte. En cas que aixì sigui, aquestes coses no s'haurien de dir aixì com així, perquè es tracta d'un problema ja de per si prou magnificat i arrelat com perquè surti un politic i ho digui. I també en el recent cas d'Alacant, on les noticies donaven a entendre que l'autor de les agresions amb el ganivet podria patir algun trastorn esquizofrènico-paranoide, ja que el seu currículum escolar, segons les noticies, és excel·lent, però segons els seus companys era un poquet empegueidor i això podria haver estat la causa de tan execrable succés. O sigui, al més pur estil institut americà que malauradament veim per les noticies. Si la víctima s'ho calla, llavors no passa absolutament res. Si la víctima treu el valor i ho conta a un professor o als seus pares, llavors el que es fa és dur aquesta persona a l'orientador o psicòleg/a del centre educatiu en qüestió (com si fos la víctima la que té un trastorn psicològic). Llavors se li diagnostica que té “personalitat passiva”, o en altres paraules, se li diu que és una persona fluixa, covarda, i que aquest és el motiu pel qual els altres es fiquen amb ell/a sense pietat. Se li explica que en el món hi ha persones fortes i persones fluixes, emprant un discurs darwinista que distorsiona fortament la realitat (ara resultará que el senyor Amancio Ortega té més poder que tots nosaltres perquè és evolutivament superior, clar que sí). I llavors se li donen a la víctima una sèrie de vells i ambivalents consells perquè millori la seva “assertivitat”, amb la suposada finalitat d'aconseguir que se situi un poc més del costat dels forts i s'allunyi del costat dels fluixos. Acte seguit, se li diu a la víctima que “ha d'integrar-se més”. Que eviti quedar-se sola i vagi amb gent de la classe encara que hagi de suportar mals comentaris i mirades de fàstic, que adopti els mateixos valors, actitus i comportaments que la resta dels seus companys perquè aquests l'acceptin... I això, malauradament, moltes vegades es tradueix en el fet que la victima, per a “integrar-se”, hagi d'entrar en el joc i participar en l'assetjament d'un altre company (sempre hi ha més d'una víctima de bullying en totes les classes).

Afortunadament, moltes de les seves víctimes es resisteixen a convertir-se en tan malanats i miserables com els seus assetjadors i simplement suporten els anys d'escolarització obligatòria; però tots coincideixen que no han començat a sentir-se lliures, a estar en pau amb ells mateixos, fins que no han deixat l'escola. A totes aquestes persones, les qui patiren assetjament escolar i les que actualment el pateixen, ¿de què els serveix veure spots de 30 segons contra l'assetjament escolar finançats pel Ministeri d'Educació? ¿De què els serveixen els falsos comentaris de recolzament per les xarxes socials? ¿De què els serveixen els reportatges “d'investigació” sensacionalistes de la tele? ¿Per a què tot aquest desplegament, si després en els seus centres educatius els directors i professors pensen que són “coses d'al·lots”, “exageracions”, i decideixen passar olímpicament de l'assumpte, llançant a més tota la responsabilitat damunt la víctima? ¿Per a què tant d'esforç, si les mateixes emissores que es peguen cops pel pit després emeten sèries on l'assetjament es justifica i s'idolatren als assetjadors? Em ve al pensament certa sèrie espanyola i d'altres d'americanes en què un al·lot intel·ligent, homosexual i amb ulleres, és el blanc dels atacs dels seus companys i es presenta com una cosa “graciosa i divertida”. Per lo vist quan Steve Urkel era tancat pels seus companys a les taquilles tots ens esclatàvem a riure.

L'assetjament escolar el poden patir tant al·lots com al·lotes de tota edat, condició, nacionalitat, orientació sexual o religió; el poden patir els que treuen millors notes i també els que suspenen; els que tenen més caràcter i els que en tenen manco; les persones empegueïdores, i sí, psicòlegs del món: hi ha gent extrovertida i sociable que també pateix bullying.

Crear un perfil o estereotip de víctima d'assetjament només serveix per a seguir rentant-nos la consciència, culpant la víctima de la seva situació i amagar la crua realitat: que l'assetjament en el fons és una eina de control social per a tornar de volta al manat a aquelles persones que, per la raó que sigui, no volen o no són capaces de renunciar a la seva personalitat i assemblar-se al grup al qual pertanyen; o bé no estan per la feina de seguir el líder malanat de la classe i besar-li els peus com fan la resta dels seus companys. Aquesta és la raó per la qual l'assetjament escolar es legitima i justifica subliminalment i, com he dit abans, inclús es fomenta, a despit de les hipòcrites consignes contra l'assetjament escolar que tots llancen per quedar bé i esser políticament correctes. Aquesta és la raó per la qual mai es prendran mesures que combatin aquest problema de debò, que consisteixin a esforçar-se cap a la persona que duu a terme l'assetjament (i també cap als seus còmplices) i no cap a qui rep tal pràctica.

Perquè en el fons l'assetjament és la cruel forma que té aquesta societat malalta d'ensenyar als més joves l'alt preu que té esser diferent, allò que han de pagar per a no sotmetre's als capricis d'una autoritat imposada.