Sóc subscriptor de l'Ara Balears des del seu naixement i puc dir que em mereix molt de respecte la seva línia editorial i informativa. Aquest diari, tant en la seva versió impresa com en la digital ofereix un suplement de cultura i oci. Play, es diu. El 30 de desembre de 2016, en les seves pàgines ens informaven que, després de votar més de 200 discos, els col·laboradors i crítics musicals del suplement esmentat havien aconseguit consensuar una llista dels millors discos de l'any encapçalada per Kate Tempest.

Curiós com sóc, he volgut saber qui era na Kate Tempest, a la qual jo no havia sentit anomenar mai. I ja em disculpareu la ignorància. Avui, per sort, tenim plataformes digitals que ens permeten, des de ca nostra, acostar-nos als llocs més remots i a explorar, per exemple, pràcticament tota la música, d'avui i d'antany, d'arreu del món. Per tant, com podeu suposar, no m'ha resultat gens difícil trobar un bon grapat de vídeos de la senyora Kate Tempest i he pogut veure i escoltar què fa ella en el món de la música que li ha valgut aquest reconeixement de Play.

No he entès res. Literalment. La cantant parla, que no canta, en anglès, una llengua de la qual no en tenc prou coneixement com per seguir el text d'una cançó, i menys quan aquesta és un recitat sovint vertiginós. Entrebanc insuperable, per tant, quan vull suposar que precisament la gràcia rau en la lletra. Perquè la música, bé..., encara l'he entès manco, i això que n'hi havia poca.

Reiter la meva petició de disculpes, especialment davant els fans de Kate Tempest. Per ventura estic cometent alguna mena de sacrilegi musical. El cas és que escoltant-la he reafirmat allò que ja fa temps que sé prou bé: sóc vell. En alguns aspectes dels nous temps que corren he mirat de seguir la roda. Fins i tot en el món digital més o manco me'n desfaig amb certa desimboltura davant un ordinador. Però musicalment em sent totalment desplaçat. La majoria de coses que la indústria musical ofereix actualment (en tant que fabricació de música (?) per vendre i fer negoci) em semblen, no sé com dir-ho, una vulgaritat. Ai!, ho acab d'escriure i ja me'n penedesc, sé que rebré alguna estirada d'orella, i ben merescuda.

Sí, sí, avui es fa molta música, de bona i de dolenta, crec que més de la primera que de la segona. Com sempre, d'altra banda. Però no estic segur que la millor -vull dirt la que a mi m'agrada, que no és el mateix- sigui la que puja als altars de la popularitat. Conec i escolt molta música que es fa avui i que em sembla excepcionalment bona, feta per gent jove, per gent que no escalarà mai les llistes d'èxit. I, una de dues, o sóc ja que vaig equivocat, o ens prenen el pèl. Deu ser lo primer.

Després d'escoltar una bona estona Kate Tempest, cerc desintoxicar-me i em refugio en alguna de les coses que sí que m'agraden. Per exemple escoltar el grup Choro das Tres tocant Quando me lembro,o Canto de Ossanha, o Caxangà, o el que sigui. I em qued més tranquil. Coses de vell. "Enhorabona" a la gent de Play, que són els que hi entenen i, un bon 2017 musical per a tothom.

I que cadascú escolti el que li agrada.