L’oliva i l'aglà és d'allà on va







 

De la tradició olivarera gabellina fou eloqüent testimoni, als anys 60/70 del passat segle, la presència de tafones com la de Sos Sastres, Ca’n Maïa, Sa Tafona de la possessió del mateix nom o la Tafona Nova de la Cooperativa i d’altres existents, temps enrere, al municipi de Capdepera.

Per trobar-nos ara mateix immersos en plena campanya de recol·lecció d’oliva, hem pensat que podria estar bé redactar un poc d’història sobre aquest tema. Hem desem-polsat del nostre arxiu de premsa alguna història d’aquell temps d’antany, quan no mancava feina, de sol a sol (encara que estigués ennigulat ), ino com ara que les xifres de l’atur són tant grosses que fan por. Relats de persones que, en un moment donat del passat, ens parlaren de com tractar l’oliva, l’oli i tot el que ho enrevolta. O enrevoltava, al manco per devers Capdepera. Algunes d’elles ja desaparegudes i d’altres que recorden amb certa melangia, no exempta de nostàlgia, aquells anys de la seva jovenesa a fora vila, a la muntanya, aïllats del mundà brogit.

ANY 50 DEL SEGLE  XX -Collidors i collidores de la possessió de Sos Sastres, desprès de la collita, celebrant-ho amb els infants. -Foto Mascaró Sta.jpg 


Els nostres dos contadors d’històries d’avui són Miquel de Ca’n Cardaix i Margalida de Sos Sastres, el quals, devers 1977, ens contaven….

___ “Les possesions, tant grans com petites, fraturaven de molta gent per a conrar i collir els fruits. Acabada la temporada de les garroves, per devers Tots Sants, començava la temporada de l’oliva, que arribava fins al gener”.

__ “Hi ha un refrany mallorquí que diu: L’oliva i l’aglà es d’allà on va, la garrova l’han d’anar a cercar. Les olives s’arrepleguen d’en terra, per a fer l’oli; de dalt, verdes per salar. Les collides del mateix arbre corresponien a les branques que brondaven per terrenys, betzers i males petjes, procurant, per l’ús del refrany abans dit, que l’oliva no caigués a terra. A dalt, sempre hi eren els homes i joves, ja que tenia els seus perills i havia de ser gent fora por i ben acostumada”


ANY 50 DEL SEGLE XX  Homes a punt de la recolecció (Foto Jaume Mengol) 


__ “Una glosa de l’època, així ho diu:

 Molt agrada collir l’oliva.

 però es un art perillós,

 germanets aferreu-vos

 que amb doblers no compren vida.

Els que s’enfilaven ho feien fermats del cimal més alt de l’olivera i més segur, per poder arribar a les branques més petites. Feien una escanyada i travaven amb un bou amb baga i s’hi posava el collidor enmig, perquè si la branca es rompia quedaven dins la fermada “

___ “El collitor portava un bossot. O una talega, feta amb un cèrcol de verga d’ullastre on s’hi cosia un tros de lona de veletó, perquè l’oliva no es copetjàs. L’oliva collida a dalt i triada era per salar. Havia de collir-se i salar-se en lluna vella. Salades de lluna nova són més aspres i tenen el gust més amarg, però també es vera que tenen més gust d’oliva. Aquella oliva picada i tacada es trencava i es treia aviat a la taula. A Mallorca es coneixen un parell de varietats: la mallorquina, grossa i llarguera; la sivillina (possiblement per derivació de “sevillana” ) i la morisca. La sivillina és molt petita i té forma de cor. La morisca, d’oliva grossa i rodona i pinyol gros, surenca o tirosa per oli, no donava rendiment, la fulla també és molt ample”.


Recolecció d'olives

__ “Per a salar, es tria en primer lloc, la blanca; la bregada per trencar i la petita o “rul.lons” es tiren en el munt i són per a fer oli. Les triades i menys tocades es posen en remull dins un cossi durant uns quinze dies i sempre amb la mateixa aigua. Llavors, amb un colador gros es treuen i es posen dins l’alfàbia. A banda, es prepara l’aigua amb sal fins que un ou de gallina fresc sura. Es tallen brots de fonoll i fulles de llimonera, en quantitat suficient; uns prebes de cirereta, millor si són vermells i tallats ja que més s’amara el coent que porta la llavor. Passats uns tres mesos ja són bones per a menjar. Per Pasqua Florida ja es treien a la taula. Molt bones amb pa i sobrassada, i bon companatge amb les sopes mallorquines. A les possessions sempre hi havia formatge i olives. Les visites sempre trobaven el que diu aquell vell refrany mallorquí: “Pa i formatge, olives i bona cara”.

__ “L’oliva pansida és aquella caiguda de l’olivera, madura i negre; es cull d’en terra, generalment pels costers i llocs de terra prima, per quant no hi havia por d’anegar-les i no s’inflaven. Les dones collidores anaven davant per les solades triant les més rosses. L’oliva pansida es guardava estesa i així com les havien de menester es posaven dins una escudella, es trempaven amb un poc d’oli, vinagre, alls esclafats, sal i una fulla de llorer. Molts dies era el berenar de les collidores, un bon cantó de pa i olives pansides. Les que sobraven, es salaven igual que les verdes i es menjaven en primer lloc”.

__ “Les darreres olives que restaven dalt de l’olivera es collien per devers Sant Antoni, al gener, i es coneixien pel nom de vidriades o morades, solen ser molt sanes; es salaven com les altres i es podien menjar tot d’una. Diuen que menjar-ne de més, d’olives pansides, fa mal de cap. La primera passada que es feia de collida d’oliva, l’anomenaven “es torró”, perquè és quan l’oliva és més seca, més cabal i més xereca, es solia fer a principis de novembre, ja que l’amo disposava dels braços necessaris per haver acabat de collir les garroves. Solien ser homes per tombar, mitjançant garrots i canyes llargues, traginar els sacs a la tafona o graners especials, collir per alt i llocs més bruts”.


__ “Nosaltres – expliquen els nostres informants – a casa nostra, teníem collidores que, moltes d’elles, cobraven amb oli. Se les anomenava porxeres, segurament perquè dormien dins els porxos. A les possessions de muntanya hi havia un lloc, ben separat de les cases, conegut com a casetes de les collidores”.

No importa anar a Ciutat

Per a veure al·lotes toreres,

Perquè, per aquí, les porxeres

Les guanyen de la meitat .

I no volem allargar-nos amb aquesta història per no cansar als lectors. El que resta de la mateixa ho deixarem per un altre dia.

 Gràcies a l’amo en Miquel de Ca’n Cardaix i a la madona Margarida de Sos Sastres, els quals, com ja s’ha dit, fa uns 40 anys distragueren part del seu temps per a fer-nos partícips d’aquest art, de les tasques de “collir oliva i fer oli” a Capdepera.


Tomeu de Ca’n Saletes-Arxiu “Meyme”