inici

Cap Vermell

Climent Garau i Melis, història d'un faroler gabellí (1)


Encetam avui un conjunt de quatre lliuraments, que anirem publicant en dies successius, sobre la vida del faroler gabellí Climent Garau i Melis. Es tracta d'una col·laboració de Mercè Garau i Blanes, renéta del biografiat, que ens apropa a un ofici i a les vicissituds que anys enrere li eren inherents, i a la nòmina del qual Capdepera va fer una notable aportació.










Els orígens

En Climent Garau i Melis, repadrí de qui signa aquesta ressenya, va néixer a Capdepera el 14 d’octubre de 1864. A son pare, en Miquel Garau i Terrassa, li devem la fundació de Cala Rajada, com a nucli urbà separat de Capdepera, en ple estiu de 1878, quan va demanar permís per a parcel·lar 31 solars al voltant del mollet de pescadors i de la carretera del far. Devia ser un personatge innovador, a més d’emprenedor, ja que fou el primer que abandonà la tradició de nomenar hereu i repartí els seus bens entre els seus set fills. I ho féu a sorts, sense discriminació de gènere, com diríem modernament, i sense tant sols donar avantatge a l’edat.

En Climent era el segon dels set germans, si bé de parts se’n feren sis perquè na Caterina, la més gran, entrà a monja, prengué el nom de Sor Salutària i partí a fundar el convent de les germanes franciscanes a Vilamayor de Santiago, un poblet de la província de Conca (Espanya).

Ell ja pertany a una segona generació de joves que veuen davant seu altres horitzons. De fet un oncle seu s’havia fet torrer de far i el seu exemple l’animà a provar-ho. Així obria una porta de sortida a aquella vida de no poder ser, s’assegurava un sou de per vida i esquivava esser portat als camps de batalla de les guerres colonials espanyoles. El preu que s’havia de pagar a l’època era l’aïllament involuntari i una vida itinerant, amb canvis constants de residència que obligaven a deixar enrere, una vegada i una altra, amics i família.



Miquel Garau Terrassa i Magadalena Melis, pares de Climent Garau i Melis

El consell del seu oncle, de nom Baptista, el degué convèncer i el determinà a entrar de mosso a ca un ferrer de Capdepera. Allà va aprendre a soldar, ajustar, emprar el martell i donar formes primàries al ferro roent just tret de la fornal i, en definitiva, posar les mans sobre aquells estris mecànics que constituïen tota la tecnologia que més endavant hauria de manejar, reparar i mantenir. Va complementar aquesta formació pràctica amb l’estudi de les matèries del programa de farer: aritmètica, geometria, física, òptica, reglamentació del cos de torrers, mecànica..., i aviat partí cap al far de Capdepera per fer les pràctiques de torrer. Ja fora de programa, aprengué solfeig, a tocar el requint i la flauta travessera amb la banda de música dels “neos1” i a cantar sarsuela amb n’Àngela, la que acabaria sent la meva repadrina, i amb la que ompliria llargues vetllades al far fent duets fins que en tingueren ànims i ganes.

El 10 de juny de 1885, cursà una instància des del fort de la Mola de Maó, on feia el servei militar, per ser admès als exàmens per accedir a torrer, en la qual feu constar que ja havia fet els estudis que determinava el Reglament de Torrers, així com també les pràctiques al far de Capdepera. En aquells moments tenia 21 anys i era caporal de segona de la tercera companyia del vuitè batalló d’artilleria a Maó. Aviat, afavorit per seva bona planta i alçada, el feren gastador i acabà els seus serveis com a caporal de primera.

La “Real Orden de 21 de mayo de 1851”, per la qual s’aprovà el Reglament de Torrers, establia que, en ingressar al cos, tots els torrers havien de ser forçosament destinats a un far situat en un illot deshabitat o al qual no s’hi pogués arribar en temps normal amb embarcació tripulada per un sol home, i els situats en punts distants de més de 15 km de pobles que tinguessin església, escola i metge. En aquestes destinacions hi havien de prestar els seus serveis durant un mínim de tres anys. En Climent va fer aquesta penitència repartida en dos fars: el de les illes Columbretes2 i el de la Mola de Formentera.

L’Illa Grossa de les Columbretes, dibuixada per en Climent Garau i Melis, presidida pel far i on es pot veure el cementeri on va deixar enterrat el seu primogènit Miquel.

- - - - - - - - - - - - - - 
1 A Capdepera, en aquells temps de lluites entre liberals i conservadors, hi convivien dues bandes de música, una representació de cadascun dels bàndols. El meu repadrí, pel seu caràcter d’home d’ordre i rectitud, pensem que devia estar del costat dels conservadors, en la banda de música dels “neos”.
2 “Faro de Columbretes. A 35 millas de Oropesa el peor destino que tuvo un torrero en los primeros faros”, pàg. 180. Las ayudas en la navegación marítima en la historia. Rafael Soler Gayà. Ed. Ente Público Puertos del Estado, 2004.

 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar