Han corregut moltes imatges, i molta tinta, dies enrere, a compte de l’atemptat perpetrat a Boston, en què moriren tres persones i en quedaren més de 170 de ferides. Lamentable, molt lamentable. Però, com de lamentable? En quin grau? Comparat amb què?

La pèrdua d’una vida humana, concretament quan aquesta es produeix per causa de violència, no  té parió amb cap altra fet. És el pitjor que pot passar. Matar un ésser humà és allò més execrable que pot cometre un altre ésser humà, i cap argument, ni cap ideologia, ni cap creença no ho poden justificar. Ni aquí, ni a l’Irak ni als Estats Units.

Però davant tantes com se’n produeixen, de morts violentes, sembla com si la nostra consciència acabàs endormiscant-se. Ho expliquen prou bé Arendt (la banalització del mal) o Sontag (davant el mal dels altres). Són les cuirasses que les persones ens posam perquè el patiment aliè no ens ofegui, com una mena d’antídot contra els dolors que no ens afecten directament.

Compadir (patir amb l’altre) té una gradació en funció de la proximitat de les víctimes: si són familiars, amics o coneguts ens feim nostre el seu dolor amb major intensitat que si es tracta de gent que no coneixem. Però, inclús entre els desconeguts, el seu patiment ens afecta majorment si es tracta de gent “nostra” i, d’una manera gradual, ens compadim del seu patir quan es tracta de mallorquins, d’espanyols, d’europeus, d’occidentals...

Pels mateixos dies de l’atemptat de Boston, en el diari hi trob la fotografia d’un pare amb el seu fill – un infant – entre els braços, mort, destrossat per algun explosiu. Es tracta de l’enèsim atemptat que ha tengut lloc a Iraq d’ençà que “el trio de les Açores” decidí salvar aquell país. La fotografia és la imatge de la desesperació, de tot el dolor del món concentrat en un moment i un lloc precisos, la major pena i la més gran aflicció que pot suportar una persona encarnades en un pare iraquià.

Però el dolor dels iraquians, o dels afganesos, o dels centreafricans, és a dir, de tots els que no són dels “nostres”, ja no ens sembla tan nostre. I si, a més, ha deixat de ser notícia a força de repetir-se diàriament i l’hem banalitzat i n’hem reduït les proporcions fins a la categoria de nota a peu de pàgina interior dels diaris, vol dir que ja no ens en compadim: hem deixat de patir amb les víctimes d’aquells països, si és que alguna vegada ho hem fet en el passat. Ni encara que les víctimes siguin infants.

Aquests dies de titulars americans, amb Boston ocupant totes les portades, la fotografia del pare iraquià, de l’infant mort, m’ha recordat que compartimentar el patiment aliè en fronteres i països és una de tantes perversions que els humans ens permetem en nom de valors determinats, els nostres, oblidant-nos que el valor central sempre ha de ser la vida, la vida humana per sobre de tot credo i de tota convicció.

Si percebem el dolor d’altri en funció dels interessos comercials dels mitjans de comunicació, vol dir que ens hem instal·lat en el pitjor dels escenaris: la banalització del mal ha esdevingut total.