Les Aventures d’en Dos Pams i Mig
L’AMIC EN DOS PAMS I MIG
Començarem per la seva padrina, madò Matgina, casada amb el padrí Sebastià “Blancus”. Segons m’han contat era la dona més forta de Cala Rajada: arrabassava els queixals queixosos fent força amb dos dits i sense fer mal; per guanyar quatre “duros” pujava amb un carret carregat de peix a Capdepera sense més força que la dels seus braços i la de les seves cames. El venia als capdecantons assabentant la gent bufant un corn marí.
Era una dona molt de l’Església, i amb les seves influències aconseguí que els capellans posassin “empenyo” per treure cinc parents seus tancats a la presó i que no pensaven com ella.
Provenía de Valldemossa, d’on se’n va haver d’anar perquè hi havía poc peix. Allà era el pescador de l’Arxiduc i també l’acompanyava en les seves excursions marítimes.
A Capdepera hi va conèixer la seva dona, la repadrina Elionor.
Era un home carregat d’anècdotes i en contarem unes quantes més:
Donya Elionor, dona de Joan March, el cridava perquè li contàs històries i li fés gloses; era molt xistós i la feia riure.
Durant una temporada, o més bé anys, anà embarcat en una barca de bou. Quan havien de berenar repartía l’oli i aquest anava molt escàs. Amb el cetrí i fent-li fer cercles, el repartia: un tirurí per cada pescador, i així: tirurí, tirurí, tirurí, i quan arribava a la seva llesca de pà: tiruuuuriiiiii.
El meu amic el recorda especialment pels Nadals, quan feiem l’Alei, alei!. Se n’anava per la carretera que du al Far amb un carretó i tornava carregat de faies (i per les matances, de gatoves) i les fermava formant feixos. N’encenien un cap i corrien cantant la inoblidable cançó:
Alei, alei!
penjat amb un cabell,
anit anit
un gall farcit,
demà demà
Inoblidable!!!!
Quan se va retirar va vendre la barca. Cada dia anava a veure-la, ja que l’estimava molt. El pescador a qui la va vendre la va enfonsar per comprar-ne una altra. Això li va sebre molt de greu: “si ho hagués sabut no l’hauria venuda”, els contava.
Així i tot anava a pescar amb els amics que el convidaven i els deia on hi havia cales, ja sia de llagosta o bé de serrans.
I així és com m’ho contà el que firma el conte i assegura que s’atraca molt, molt a la realitat, per no dir que tot s’hi ajusta.
Sebastià Nebot “Xerafí”
Abril 013