Caminant pels volts del municipi podem trobar tot tipus d'elements aliens al paisatge. Estem habituats a molts d'ells i, com tots sabem, la incidència dels homínids en la natura no ens ha de venir de nou. Allà on anem sempre hi deixem petjada. Abans podien ser restes de sacrificis, pintures rupestres, pedres posades de diferents maneres amb objectius molt diversos, síquies, molins... Són elements que serveixen per establir lligams entre el coneixement actual i les diverses maneres de viure dels nostres avantpassats; elements amb gran vàlua històrica.

Els pobres historiadors del futur ho tindran magre per analitzar les nostres restes si no els deixem un catàleg actualitzat per tal que puguin fer deduccions fidedignes d’allò que trobin respecte a la nostra manera de viure actual. Caminant pel bosc trobem  burilles de cigarreta, anelles de llaunes de refresc quan no la llauna sencera, bosses de plàstic, envasos de formes i materials diversos, plàstics de tota mena... Una troballa curiosa de pocs dies enrere és la plantilla interior de la sabatilla d'esport del peu esquerra d'una talla al voltant del nº 38 ó 40 de la numeració antiga; no és que hi estès escrit, però podíem fer una relació propera a la del 42 que ens resulta més familiar. El fet va tenir lloc baixant del puig del Telègrafo i qui cerqui la plantilla podrà trobar-la convenientment allotjada a una paperera de l'aparcament de Cala Agulla. Un encara es pregunta com es pot perdre aquest objecte sense haver perdut abans altres parts de la sabata, que no vàrem trobar, cosa que ens obliga a deduccions diverses. La més senzilla és que la persona propietària la deixés voluntàriament en aquell lloc, i una altra també senzilla és que li entrés una pedra a la sabata, fes el procediment de treure-la, retirés l’objecte citat i, en tornar a posar el peu a la sabata, li quedés oblidada la plantilla amb la distracció de l’entorn, de la conversa, o amb l’aparició d’una fada o d’altres éssers meravellosos del bosc.



Aquesta parrafada prèvia, podrà imaginar qui estigui llegint, no té per objecte desprestigiar la tan valuosa revista digital Cap Vermell amb texts-escombraries. No, aquesta introducció ens vol conduir cap a una valuosíssima troballa en matèria d'economia, encara que no sabem si és d'economia turística, especulativa o relativa a l'allotjament.

Per ascendir al puig d’Es Telègrafo hi ha diverses rutes possibles, catalogades segons la dificultat, com les vessants dels cims més alts dels Himàlaia o de qualsevol muntanya que es vulgui preuar. En el cas d’aquest cim més proper havíem triat la seva aresta Est, optant per la baixada Oest, de dificultat menor. La ruta triada era una novetat pel grup expedicionari al qual m’havia incorporat i es pot fer d’una tirada sense necessitat de fer cap campament base ni intermedi, i fins i tot sense aclimatació prèvia. La nostra era una cordada “fora-corda” d’atac ràpid, aprofitant un forat de la meteorologia local, tan agressiva en determinades èpoques de l’any. Teníem, això sí, un grup d’expedicionaris que havien obert via, molt més capacitats i forts, als qui no veiérem més des de l’inici de l’ascensió, tal és la seva preparació física i capacitat tècnica.

Bé, tampoc deu interessar massa la ressenya d’aquesta ascensió tan típica per als xerpes locals, per la qual cosa anirem a l’objectiu del text. Quan ens trobàvem a mitja aresta, contemplant les magnífiques vistes des d’aquelles altures mentre recuperàvem forces i ventilàvem l’oxigen de la nostra reserva toràcica, la nostra sorpresa arribà en trobar un matalàs sota el cobert d'unes branques de pi! Tot un matalàs d'escuma. A la distància que vàrem prendre la foto testimonial ens semblà que era de mides regulars per a una sola persona, tot i que no podríem confirmar-ho. Les preguntes, és clar, començaren a assetjar-nos: no podien ser restes dels primers expedicionaris, doncs segur que algú hauria fet l’ascensió en èpoques pretèrites quan els matalassos eren, com a molt, de llana o de palla. Descartada aquella hipòtesi, imaginàrem la presència d’algun excursionista modern, cosa que també rebatérem en determinar que actualment els excursionistes disposen de matalassos molt més lleugers i pràctics de dur a la motxilla. No, no podem imaginar cap expert muntanyenc tractant d’enrotllar un matalàs d’escuma per posar-lo dins la motxilla, ni tan sols al damunt. I molt menys un xerpa local: se li aixafaria la carmanyola amb les panades i els cocarrois.

Ara, de retorn a casa i aprofitant la revista digital que allotja aquest text, cerquem respostes en preguntes deixades a l’atzar: algú ha començat la construcció d'un apartament aprofitant un suposat campament de muntanya? Els propietaris de la finca en qüestió es disposen a reconvertir la zona en una macro-urbanització? Algú vol agafar el nom d’una revista competidora a la present per promocionar establiments de gran luxe per als turistes? Però, manquen places hoteleres, al municipi? O potser el Molí ubicat prop d'Es Figueral ha obert una sucursal per moldre la farina amb vistes a Menorca?

El principal dubte és, però, si el terreny resulta de titularitat pública o privada. En qualsevol cas, deixem les imatges per si alguna autoritat vol investigar-ho.