Hem començat el mes d'abril.
Quart mes de l'any, de trenta dies de durada.




La Lluna serà plena el dia 25.

Mes inestable, enganyós. “De l’abril, un de bo entre mil”. Ara fa calor, ara fa fred. El refranyer ja ens ho diu: “A l’abril no et llevis ni un fil” o aquell altra que diu: “Fins al setanta d’abril no et llevis ni un fil” que correspon al refrany castellà que vàrem aprendre de petits els que hem passat la cinquantena: "Hasta el cuarenta de mayo, no te quites el sayo".

Mes en què la vegetació reviu i s’obren les flors, d’aquí que els romans l’anomenassin “Aprilis”, paraula que inclou la idea d’obrir. Malgrat que ha estat qualificat de mes gentil, popularment ha estat tractat amb molta duresa: “Bons amics i bons abrils, un entre mils”, “Abril, abriló, de cada cent un de bo” (La vella que això deia en tenia cent un i no n’havia vist ni un). “Abril, abrilet, va matar sa mare de set”,

Divendres celebràrem la festivitat de Sant Vicenç Ferrer. Va ser un prevere dominicà, nascut a València l'any 1350, amb fama de miracler. És un sant molt present a la nostra cultura, per exemple a les Rondaies Mallorquines que li dediquen un bon grapat de fets. La seva influència política va ser extraordinària. Com a exemple podem citar la seva participació activa en el Compromís de Casp on hi participà com a compromissari. En aquesta ciutat es va decidir, l’any 1412, el futur de la corona d’Aragó i de la futura Espanya. Tot i que era l’octau per ordre jeràrquic, pel seu prestigi moral va ser el primer en votar i el seu vot va ser a favor de Fernando de Antequera, el futur Fernando el Católico. Darrera ell, el seu germà Bonifaci i altres cinc compromissaris d’Aragó i València votaren a favor de Fernando, dos compromissaris ho feren  a favor del Comte d’Urgell i un es va abstenir.

També participà activament en la resolució del Cisma d’Occident quan l’església catòlica va tenir dos papes, un d’ells, el Papa Luna, Benet XIII, tengué un successor, Gil Sancho Muñoz, que va renunciar al pontificat, fou nomenat bisbe de Mallorca i reposa a la Seu, a la sala capitular.

Conten que era tan grossa la fama de miracler de Vicenç Ferrer que els seus superiors li prohibiren fer més miracles. Un dia, passejant pel carrer, va veure un home que queia d'una bastida. La seva primera reacció va ser salvar-lo, però recordà la prohibició a la qual estava sotmès. La decisió va ser deixar l'home suspès a l'aire i anar a demanar permís als superiors per poder baixar-lo sa i estalvi.

Diuen que allà on anava a predicar la gent entenia els seus sermons fos quina fos la llengua que parlassin, idò com ara, que n'hi ha que ens volen fer creure que la llengua que es parla a València no és entenedora a Catalunya o a les Illes Balears.

Vos deix amb una codolada que vaig aprendre quan era petit, que, amb lleugeres variacions, és present als territoris de parla catalana, i que dona fe de la presència d'aquest sant a la nostra cultura:

"Sant Vicenç Ferrer
treia aigua amb un paner
i no en vessava cap gota.
Tres monges dins una bóta
que pareixien avellanes.
Ses al·lotes catalanes
encalçaven un porcell.
S´ase va perdre es capell
pes camí des Minyons,
varen trobar dos moixons
que cantaven s'´Evangeli.
Pare Nostre Confiteli sa missa ja està acabada (...)".