Estam damunt fulla. Primer ens assabentam que l’exrector de Cala Rajada ha estat expulsat de l’estat clerical per un presumpte delicte – encara no jutjat pels tribunals ordinaris – d’abusos sexuals a menors, i després coneixem de primera mà que l’actual rector de Capdepera a la vegada fou víctima d’aquest tipus d’abusos, quan era un infant. De manera que, sense sortir del poble, hem pogut saber quin pa s’hi cou per segons quins redols de l’Església.

I és que l’Església, en relació al sexe, arrossega elements doctrinals que li impedeixen fer part del món real. Però, com que el seu regne no és d’aquest món... Vegem-ne tres aspectes. En primer lloc, i sempre al meu parer, l’Eslgésia fa una interpretació més que discutible de l’Evangeli en imposar als membres de la seva jerarquia un celibat que ha donat més problemes que avantatges. En segon lloc, la seva doctrina moral ha estigmatitzat sistemàticament qualsevol opció sexual que no sigui “natural”, és a dir, ha proscrit – i perseguit – l’homosexualitat de manera sistemàtica. Finalment, ha bandejat el paper de la dona, a la qual ha relegat a un paper auxiliar, cosa que suposa tancar la porta al clergat a més de la meitat de la Humanitat.

L’Església pretén bandejar una part absolutament essencial de la naturalesa humana: el sexe. Com si, de fàbrica, alguns éssers humans ja duguessin incorporat un inhibidor sexual. Però, com que no és així, el resultat és que la frustració a què són sotmesos els clergues ni és sana per a ells ni saludable per al cos eclesial, i sovint es manifesta, per desgràcia, de manera indesitjable. La repressió dóna com a resultat aquests casos que es coneixen – una tracalada, arreu del món – i els molts més que no surten a la llum pública, d’explosió malaltissa de la libido.

Però l’Església va a la seva, volent ignorar que l’home i la dona són animals sexuats i que l’atracció física entre éssers humans és inevitable.

En fi, coses de l’Església.