IDIOMA, CULTURA I RESPECTE


En atenció al Sr. Boutique

 






En atenció al Sr. Boutique
 
Benvolgut Sr.:
 
Des del meu punt de vista, la intolerància no és més que una pràctica per posar de manifest un estatus de poder d’aquell qui no pot o no sap fer-se valer en els àmbits particulars, professionals i/o socials que l’envolten. Quant a un idioma i a la cultura que porta associada, en els termes més amplis que aquestes definicions permeten, sempre hi ha diferències d’estatus de poder i la Història n’està plena, d’exemples (al final, la lluita de cultures acaba sent una excusa per acabar en conflictes de tota mena, des dels verbals fins als militars passant pels de tipus polític i partidista).

El coneixement d’idiomes és, per a mi, una mostra de voluntat per tal d’aproximar cultures: per posar en comú. En definitiva, una mostra de respecte cap als altres.

Vostè, Sr. Boutique, tracta alguns punts que jo, per entendre aquesta disbauxa provocada contra un idioma i una cultura, m’endreço d’una manera diferent a com ho fa molta gent. En primer lloc i sense voler sortir de la matèria que afecta a aquests comentaris, hem de reconèixer que les universitats espanyoles han estat, durant molts anys, un exemple de creació de professionals altament qualificats, com és el cas dels metges. Tant és així que són molt demandats a altres països del nostre entorn amb capacitat per pagar sous més elevats. Això, amb altres factors, comporta un dèficit de metges implicant la necessitat d’importar metges d’altres zones del planeta. Si ho mirem econòmicament, estem fent el brètol: paguem els estudis a professionals que acaben donant servei a tercers, quan hauríem d’estar encantats de tenir-los aquí! Això deriva a temes econòmics que no tractaré en més profunditat, perquè m’emprenya aquesta bestiesa i també que no se'n posi remei.

En segon lloc, i pensant en termes de respecte cultural, considero que, si un mallorquí que ha parlat mallorquí tota la seva vida i ha pagat els seus impostos a Mallorca, ha d’anar al metge, ha de tenir l’oportunitat de rebre una atenció com cal en l’idioma que parla habitualment, per molt que el castellà sigui llengua oficial. I el mateix aplicaria a totes les persones pagades amb diners públics quina tasca professional sigui l’atenció al contribuent. D’aplicació per als qui parlen qualsevol altra idioma oficial de l’estat en els seus àmbits territorials.

Em sembla un error políticament i intencionadament distribuït el que vostè descriu al primer punt del seu text: “hem de ser tan tolerants amb l’ús d’una o altra llengua, per a fomentar la comprensió amb les persones que no parlen català”. Per què han de ser tolerants els catalanoparlants, i no ho volen ser els de parla castellana (denominats actualment amb el terme de castellano hablantes, quan sempre es deia castellano “parlantes”) que porten anys establerts a qualsevol part del territori de parla catalana? Vostè no ha sentit mai l’expressió  “hábleme en cristiano”? O, demanant un “cafè”, que et diguin, “¿cómo dice?”?

Com la meva llengua materna és el castellà i fins l’adolescència no vaig parlar català, si em parlen en castellà em surt respondre en el mateix idioma. Per sort, per educació i per feina he pogut aprendre anglès i francès, i també xapurrejar alguna expressió en italià, i disfruto quan una persona em pregunta en qualsevol d’aquests idiomes perquè, així, els practico i trec el rovell de tenir-los massa temps aturats. Però m’emprenya qualsevol agressió a un idioma i a una cultura. Com diu vostè, en qualsevol situació!

I, “si deixem que la gent pugui triar lliurement un o altre idioma”, aviat haurem d’incloure l’alemany com a idioma oficial. D’alguna manera s’ha de regular la comunicació oficial i la primera cosa que s’ha de fer és respectar, cosa que molta gent interpreta com un tipus d’acció només unidireccional. El respecte, per molt que ningú vulgui fer-me creure el contrari, sempre ha de ser bidireccional.

 
 Biel Mir