"Gràcies, sobretot, per l’exemple edificant que m’heu donat els fidels. M’heu estat estímul per refermar la meva fe i la meva fidelitat a l’Església"

En el moment en què escric aquestes paraules, fa poc més d’una setmana que he deixat el servei a les nostres estimades parròquies. Ja començ a mig orientar-me dins un món nou, ple de bones persones, però desconegut i boirós per mi. Vaig dir que no m’acomiadaria del meu poble, i així ho he fet. Si m’heu vist amagadís a l’hora de partir, no ha estat per manca de sentiment, sinó per la timidesa que m’acompanya des de petit i per deixar clar que continuu essent un més del poble.

Comprenc que la meva decisió d'acceptar el destí que l'Església m'ha demanat sigui mala d’entendre. Però m'atreviria a demanar-vos que faceu un esforç per entendre que no és aconsellable que un capellàsigui rector del seu propi poble. Hi ha una raó teològica: El ministre convé que sigui algú «diferent». Una de les seves funcions és representar a Jesucrist com el «totalment altre» i mostrar a la comunitat que té un cap que està fora d’ella, queno és senyora de sí mateixa, i quedes d’aquest lloc ha d'actuar al front, i, en comptades ocasions, enfront de la comunitat. A un nivell molt més pràctic, ser capellà del seu propi lloc de naixementté perills personals: com per exemple representar una institució enmig de la família i els amics. Afortunadament aquest perill no s’ha fet realitat, però pot ser arriscat tenir al mateix temps, amb una mateixa persona, la relació d’amic o familiar i la relació de representant de l’Església. Són dues classes de relació que podrien fer-se incompatibles en algun moment.

Per ajudar a entendre-ho: quan m’enviaren a Capdepera i Cala Rajada, hi havia un poble veí vacant i un altre capellà del nostre poble estava disponible. D. Javier, el Bisbe, em digué: la teva xarxa social i familiar és més sòlida, tu tendràs manco riscs. Sóm conscient que algunes vegades, encara que siguin poques, he usat la solidesa que esmentava en favor de l’Església. I això és jugar amb una cosa sagrada. Les meves relacions familiars i d’amistat són massa sagrades per usar-les per una altra cosa que no siguin elles mateixes. L’Església, a pesar del dolor de la separació, ha actuat amb seny.

Després de l’intent d’explicació i les disculpes que ja vaig demanar quan es va fer públic el nomenament, només em queda una paraula: Gràcies.

Gràcies a les institucions i entitats del poble que m’heu acollit i ajudat en tantes coses.

Gràcies a la comunitat cristiana i a aquelles persones concretes que, quan jo fallava, ja trobava que havíeu fet tot allò que era necessari que jo hagués fet abans.

I gràcies, sobretot, per l’exemple edificant que m’heu donat els fidels. M’heu estat estímul per refermar la meva fe i la meva fidelitat a l’Església.

Com ja vaig dir-vos, no m’acomiat. Seguiré essent un més del poble encara que estigui fent un servei una mica més lluny.

La diòcesi ha fet un gran esforç enviant-nos un capellà jove i en la plenitut del seu ministeri. Vos deman que l’acolligueu i ajudeu tant com ho heu fet amb mi.

 
Antoni Amorós