Diumenge 13 de febrer, venia de guanyar el campionat absolut de Balears de 60 metres tanques i de fer segona amb el seu club en relleus 4x60 i 4x200. Després de 8 anys de professional de l’atletisme, de 14 títols de campiona d’Espanya (entre tanques i velocitat) i de més de 30 pòdiums en curses d’aquesta i altres categories, Claudia Troppa deixa a més 4 rècords absoluts de Balears…

Amb els ulls plorosos i veu entretallada, sense poder-se empassar la saliva, fent pauses per aguantar el tipus i controlar la situació, ens anuncia, en primícia i exclusiva, que es retira. Que no li queda més remei. Que necessita una font d’ingressos. Que als 26 anys, en plena maduresa esportiva (en aquesta edat és quan les tanquistes fan les seves millors marques) ho ha d’abandonar tot per bé que no se sent acabada. És una víctima més de la crisi econòmica. Les retallades i els endarreriments en els cobraments es junten a la indiferència pel fet que aquesta darrera temporada fou fluixa. I a més, vivia amb la tensió que quan cercava feina no podia acreditar cap experiència més que l’atletisme i els idiomes (i això és poc en el mercat laboral d’ara mateix).

L’entrevista no és fàcil. Tot i que des de Cap Vermell hem intentat fer-li un seguiment i interessar-nos per ella, tan quan guanyava com quan no li anaven tan bé les coses, se’ns fa difícil, cara a cara, aprofundir en les misèries d’una situació i sentir la impotència de qui ha dedicat tota la vida dedicada a l’alta competició. Un cop repassada l’entrevista, apreciam en ella una maduresa inusual. Un autocontrol que sols aquells que coneixen el seu cos, les seves reaccions, i el porten a situacions límits, poden fer-ho. Ens confirma que el titular podria ser LA CRISI ECONÒMICA RETIRA CLAUDIA TROPPA DE LES PISTES, i ens manifesta que és més dolorosa aquesta derrota que acabar darrera a qualsevol cursa.

 CV.- En primer lloc, hem de dir-te que ens ha sorprès molt aquest anunci de retirada

- Ho volia fer de la manera menys dolorosa per a mi. És clar, o et retires o no et retires, perquè el motiu és econòmic. Necessit fer feina perquè els ajuts del Govern s’han reduït a la meitat, tant per questions pressupostàries com de resultats, i quant a l’ajut de l’Ajuntament la situació és molt rara i no entenc res. Ja sé que no hi ha res signat, però hi havia un acord verbal per a 2009 i 2010. La del 2009 la vaig rebre el 2010, i de la del 2010 no en sé res. La relació amb la regidora d’Esports ha estat molt difícil, sempre per correu electrònic, no m’ha volgut facilitar el seu telèfon i encara no he pogut parlar amb ningú més. Si l’ajut arriba amb retràs, paciència. Si no pot ser, no pot ser.Què hi farem! Però el pitjor és no saber res, que no et diguin ni sí ni no, que t’esquivin o t’evitin. Clar, jo ho necessit saber per fer una previssió d’ingressos i a més ho he de declarar a Hisenda. En resum, és una situació molt complicada, he possat mà als estalvis i amb l’ajut de la meva família he anat tirant fins que he pogut. Però arriba un moment que dius necessit fer feina i, d’acord amb el teu entrenador, et prepares per a aquesta nova situació. A més, aquest estrès i tanta preocupacions repercuteixen en el meu rendiment, el cos no respon de la mateixa manera, darrerament he tengut moltes molèsties, petites lesions. No podia entrenar bé, la motivació cada vegada era menor.

CV.-  I què penses fer, et retires a final de temporada?

- De la temporada d’hivern ja no faré res. He participat al el campionat absolut de Balears per ajudar al meu equip i hem fet segones en relleus 4x60 i 4x200, al final hem guanyat el medaller per equips. I he guanyat la carrera de 60 metres tanques. No ho tenia clar, ja que no estava entrenant. Per mi ha estat una repte que volia superar per si les coses milloren, per no agafar-li por. I a l’estiu, depèn de la feina que faci. Si he de fer feina tot el dia..., dependrà de si em permet competir o no. Però és molt difícil.

CV.- Per cert, quina marca has fet?

- Altíssima, 9:39”, un segon més que la meva millor marca, tot i que tenien una mica de vent en contra. És molt. Na Caridad Jerez no corria. Tot i això, no ho tenia clar.

 CV.- I ara ja fas feina?

- Aquesta és una altra. Fa 8 anys que em dedic a l’atletisme i ara pertot em demanen experiència. I quina experiència vols que tengui? És molt difícil. Ara començ a fer d’entrenadora personal. Faig de preparadora física, que és el que sé. Per a això estic preparada, però per a qualsevol altra cosa, cambrera, dependenta, recepcionista, tot i que tenc coneixement d’idiomes... Ara he de cercar.

 CV.- Però a tu t’agradaria continuar vinculada al món de l’atletisme o de l’esport?

- Em costa molt pensar que sí, perquè com que no és una realitat... Ho veig molt malament i em costa il·lusionar-m’hi. Avui per avui, seria impossible, necessit tenir uns ingressos, tenc una hipoteca... Continuaré a Eivissa fins al mes d’abril, perquè faig un curs d’anglès avançat. Llavors, aniré on surti feina. Ara faig classes de psicomotricitat per a nins petits, duc la preparació física d’un equip de bàsquet júnior, surten cosestes, però amb això no arribes a final de mes. M’agradaria continuar com a entrenadora personal i millor si és aquí, evidentment. Tenc una pàgina web: www.openairbodyfitness.com

CV .-I el teu entrenador, què hi diu de que ho deixis?

- Accepta la meva situació, sap com estic més que ningú. Està trist, diu que ni em lleva una lesió, sap que no és questió que jo sigui vaga o no ho doni tot a cada entrenament. Considera que és una situació molt injusta.

CV.- I la gent que més t’ha ajudat, la família...?

- Ho duen com poden, malament. La il·lusió sempre hi ha estat, més que res és la sensació d’impotència.

CV.- Suposam que , a hores d’ara, encara no has fet balanç de la teva vida esportiva, perquè la pregunta seria, tot plegat,  ha pagat la pena?

- No no ho he fet perquè ara seria tot més negre que blanc. Ara sols record les coses dolentes. Ho duc molt malament. Ja ho veis. Perquè sé que hagués pogut anar bé, però no depenia de mi.

 CV- El titular seria CLAUDIA TROPPA,  UNA ALTRA VÍCTIMA DE LA CRISI ECONÒMICA.

- Sí, totalment.

CV- Aquesta derrota és la que més mal fa?

- Sí, penses moltes coses, algú m’ha dit que havia esperat massa temps, que m’hagués pogut posar a fer feina abans, però, en aquests nivells, o una cosa a l’altra. Entenc la situació, altres empreses han hagut de tancar, és una situació semblant. Jo seguiré entrenant perquè m’agrada, però no per estar en alta competició. La victòria d’avui ha estat llevar-me la pressió, haver pres una decisió i tot ha sortit. Fa 15 dies tenia un esquinç i avui he guanyat. L’estabilitat psicològica influeix molt en el rendiment físic.

 CV.-S’ha de ser milionari per poder dedicar-se a l’alta competició?

- D’alguna manera, sí. A ningú li interessa que na Claudia corri. Jo no sóc futbolista... No sé si és questió de màrqueting, però en altres llocs funciona millor.

CV.-La veritat, no sabem com encoratjar-te o donar-te ànims

- Sempre va bé que et reconeguin la dedicació i l’esforç i vos ho agraesc molt (rialla).

Fins a aquest moment, i pràcticament fa mitja hora que parlam, no havíem vist una rialla no forçada. Vista la situació, li demanam si vol que la fotografiem o si posam una foto anterior. Ella es recupera i possa la seva millor cara, sense tensions. Així acabam l’entrevista. Sembla com si la conversa l’hagués alliberada d’un pes que duia damunt.

- Ho tenc assumit. No serveix de res viure en el lament. 

I aquí la teniu.

Na Claudia, que estava avesada a guanyar, que ens tenia avesats al fet que una gabellina guanyàs i a fer-nos sentir com a nostres les seves victòries, ara surt per la porta de darrera. Sense fer massa renou. Tots els esportistes saben que la glòria és passatjera, que un dia no molt llunyà ho hauràn de deixar. No saben com ni quan. Normalment tenen un temps per veure-ho venir: lesions, marques, cansament, manca d’interès. Cap d’aquestes circumstàncies són de na Claudia. Han estat els doblers. Aquests maleïts doblers. Hauran de passar anys per valorar en la seva justa dimensió tot allò que na Claudia ha aconseguit. Ara voldria tornar a Capdepera, fer feina aquí. És un luxe que no ens podem permetre. I, en certa manera, li ho devem.

Per tot això, gràcies Claudia!

Dins la pista has estat la més gran, fora no ets gens petita.