Alqueria 3 - Escolar 1

Fotos: BEST

Benvinguts siau, estimats tots quan sou!

Us vull dir que el d’avui és més una no crònica que el que intent fer setmana rere setmana.

No m’atreveixo a entrar en matèria; si ho faig, em conec, rajaré i no deixaré canya dreta. Com sempre, en sortiré perjudicat. Avui en dia, no agrada sentir les veritats. Ja sé que normalment són lletges, però, al cap i a la fi, són això, veritats. Per favor, no mateu al missatger!

La decepció i el rum-rum que aclapara al personal no és deguda al resultat del partit d’aquesta setmana. No senyores i senyors, més aviat és un cúmul de despropòsits acumulats durant fa massa temps —d’aquella pols venen aquests fangs—. Ara mateix, quasi em faig sang a la llengua... me l’estic mossegant! Un moment, vaig al PAC i ara torno...

Ja soc aquí, amb quatre punts de sutura! Com va dir el molt honorable. El metge m’ha dit que millor no parlar...

No sé el què m’estimo més: aquell entrenador dels mecagondeu i Viva Zapata o l’entrenador de cadira, braços creuats, indiferent i fent un clamorós mutis pel fòrum?

Però, jo em demano: i quina culpa en té l’entrenador si als entrenaments hi ha de cinc a sis jugadors? Si de tres entrenaments setmanals han passat a dos, i de dos, la setmana passada, sols en feren un. D’això no en té la culpa l’entrenador. Inclús, m’atreveixo a dir, que massa fa aguantant aquest xàfec no promès...

Els jugadors? Uns han començat la temporada turística, altres estan lesionats, qualcun té millors coses a fer que encalçar una pilota per dins una quarterada d’herba de plàstic i, la gran majoria, porten a sobre la insofrible càrrega del desencís i la indiferència. Els jugadors tampoc en són culpables, massa fan que donen la cara i compleixen amb el calendari —sobretot els que hi són—. Saps què feren de bé tots aquells, ara exjugadors, que a principi de temporada es varen plantejar, per motius obvis, no fitxar...

Tal volta hi ha qualque persona que es demana, amb tota la raó del món, el perquè de tot aquest desgavell. Però, ara que hi penso... Tal volta, no hi ha ningú que s’ho demani; inclús, per ventura, a la gent, ara mateix, l’Escolar li importa un manat de ravenets tendres. Tot podria ser —tot pot ser menys que els collons tornin carabasses!—. Per ventura soc l’únic que i d’on voltes a un assumpte que, ara mateix, està molt suat i mancat d’importància. Jo, per si de cas i no afegir més llenya al foc, en remet a cròniques anteriors...

El cert i segur és que l’Escolar, i em sap molt de greu dir-ho —però molt—, és un cadàver en descomposició que fa molta de pudor; pobre Escolar, qui t’ha vist i qui et veu... D’això, tampoc ningú en té la culpa! Tal volta són aquests temps moderns de balquena d’oferta d’esbarjo i falta de responsabilitat gratuïta: Entre tots varen matar-la i ella sola es va morir.

El més significatiu del partit corresponent a la jornada trenta ha sigut el sentit minut de silenci en memòria del Papa difunt. Tota la resta ho resumiré breument, dient:

Un equip que frega el descens, dolent aquí on n’hi hagi, ens fa tornar vermells i ens clava tres gols en quaranta-cinc minuts. Així devem ser nosaltres... Sant López ens salva, com a poc, de quatre o cinc més. Un Escolar absent, desconegut, difuminat, abandonat i esfondrat físicament, a la segona part, marca el gol de l’honor. No cal dir que hem fet partits millors...

Divendres que ve, si no vaig errat, rebrem la visita de l’Arenal B. Partit del tot intranscendent i prescindible. Tanta sort que aquesta agonia ja s’acaba...

Estimats tots quan sou, fins a la pròxima crònica!

Visca l’Escolar victoriós!

Biel Torres