Salutacions cordials d'altra vegada estimats tots quan sou seguidors de l'actualitat esportiva gabellina i verda-i-blanca. Avui jornada entre setmana i vespertina. Quasi res diu el diari! Partit que ha començat puntualment a les vuit de l'horabaixa. Els pobres Jugadors del Santa Ponça, amb un poc de sort, seran com a molt prest, a la una de la vesprada a casa seva. I que hem de fer? Més es va perdre a la guerra de Filipines!
Amb la intenció de què qualsevol aficionat pogués gaudir del partit d'avui, directiva i, sobretot jugadors, han proposat a l'Excel·lentíssim Ajuntament de Capdepera, la possibilitat, que molts d'equips ja han posat en pràctica i han institucionalitzat, de què: el super-bar del Figueral prepares una terrasseta exterior, i així, amb l'excusa d'anar al bar, cosa no prohibida –de moment– poder gaudir bevent una bona cervesa ben fresqueta del partit d'avui, això si, amb el morralet posat i mantenint les distàncies de seguretat d'amoltonats que ens pertoquen i fora ficar-nos mà (hacer manitas). Avui, més que mai, al partit més important i decisiu de la temporada, els nostres jugadors necessitaven sentir com l'alè de l'afició els encoratja i els esperona per tal de guanyar aquest difícil partit. Això que acab d'explicar o fan tots els equips, de primera fins a tercera regional, que tenen «l'excusa» del bar. L'exemple de més prop n'és l'Artà que cada dia de partit el bar s'omple d'aficionats força satisfets. Com diu la dita: feta la llei, feta la trampa...
Amb criteri encertat la directiva, molt previsora, va exposar aquesta circumstància al nostre Excel·lentíssim Ajuntament. L'Excel·lentíssim, suposam que amb el seu millor criteri i voluntat, ha dit que no va de trampes, que deixem de banda les xirimandangues cerveseres i que ens atinguem a les directius imposades per n'Armen-goool, que d'això, n'és la que més en sap de tot el món mundial. Molt bé... no passa res! Com diu encertadament una altra dita: allà a on hi ha capità no comanda mariner... Així ho ha trobat la senyora Rico, així o ha tingut i que així o guardi molts d'anys embolicat amb paper de regal nuat amb un llacet de color blau. Jo conec una altra dita, també molt popular, la qual ànim a posar en pràctica, que diu: ajudem i t'ajudaré. Aquesta dita és molt bona per quan es convoquen les eleccions municipals i hem d'exercir el vot.
No passa res! Un dia més gaudirem –i no serà el darrer– del partit des del pàrquing-vip. Empresonats i amuntegats com xotets de cordeta a darrere les verdes reixes com a vulgars delinqüents de l'hampa siciliana. Això sí, si fa fred i amb el permís de l'Excel·lentíssim –mariconades les justes–, ens ficarem divertidament i fent el carrilet, les mans ben obertes i plenes de dits. Per la propera cita esportiva que tothom vengui amb les neveretes ben plenes de cerveses. Posarem caliu a la barbacoa i torrarem les parts més gustoses del garrí. I tot això, de franc i a la salut de la nostra l'Excel·lentíssima regidoria d'esports.
Deixem de banda la xerrameca gratuïta i passem al que veritablement importa: el partit.
La primera part a començat de manera trepidant. Moltes de ganes per part dels dos equips que sabien molt bé el que es jugaven. Mateix dibuix de sempre per part de l'Escolar u, tres, u, quatre, dos. Un sol canvi amb referència al partit jugat el diumenge passat a Santa Ponça. Ha tornat, a una titularitat més que merescuda, el jove Màrius «el teutó d'argent» i, el «pibe Franco» que ha estat molt segur al joc aeri ha ocupat el lloc del central de la dreta. El Santa Ponça ha vengut molt valent amb una disposició tàctica d'un u, quatre, tres, tres. Molt intel·ligentment l'entrenador vermell ha posat tres davanters amb la intenció d'aconseguir, en totes les ocasions possibles del partit, un u contra u o més si no, la superioritat numèrica, davant la nostra defensa de tres. El Santa Ponça ens ha fet una pressió, que ha resultat força efectiva i ofegadora, sobre la nostra sortida de pilota i línia de creació. El partit, com ja he dit, ha començat peu a la post i gas a fons. A les primeries hem fet una sèrie d'entrades amb molta d'intenció per la banda del «ganivet Garcia». Una d'elles ha estat rematada per en Màrius que ha fregat el gol. A la segona vegada, al minut tres de joc i després d'uns quants de dubitatius rebutjos rivals dins la seva àrea gran, el cuiro ha caigut als peus del mateix Javi Garcia que immisericorde i molt segur ha marcat el primer gol del partit. Aquest gol ha esperonat moralment als nostres jugadors que s'han aferrat amb les ungles a les rues de l'emblanquinat per poder treure el partit endavant. La seva línia de tres davanters i l'equip visitant al complet, a força de pressionar, ha començat a decantar el control del partit de cap a la seva banda. Molt prest ha arribat l'empat. Una pilota penjada dins la nostra àrea des de l'esquerra a la dreta, on el davanter visitant, «jugant un solitari» i lliure de marcatge ha aconseguit el gol de l'empat. Aquest gol ens ha fet molt de mal. Si anaven desestabilitzats, els nervis i els fantasmes de diumenge passat, han agreujat la nostra posició dins el terreny de joc. S'ha perdut la iniciativa, el centre del camp i la nostra defensa que per banda dreta o passava molt malament. En una jugada, on dos dels nostres centrals han dubtat a l'hora de refusar l'esfèric sobre el semicercle de la nostra àrea gran, ha estat aprofitat per un dels davanters que ha marcat el segon gol visitant. La tònica de la primera part ha continuat igual. Pressió per part del Santa Ponça, continues entrades per la nostra banda dreta; continues errades a l'hora de la passada de la bolla; poques facilitats a l'hora d'elaborar el Joc; poques idees amb atac; incerteses, dubtes i molts de nervis. La pressió psicològica feia un efecte tenallant entre els nostres jugadors que pareixien tenir les cames de pedaç.
L'arribada del descans ha sigut un bàlsam pel nostre equip. Als vestidors la pissarra màgica d'un Isma molt inspirat ha tingut molt a dir per tornar a recompondre línies i trobar l'equilibri perdut. Mentre, a la graderia, els entesos feien pales i qüestionàvem les virtuts i els inconvenients a l'hora de jugar en tres centrals. L'equip a la segona part ha canviat de dalt a baix i pens que ha sortit convençut que el partit es podia guanyar. Amb el vestit de picapedrer i el mocador nuat al cap «tal com feia el malmès Paco Gambins», han començat a picar pedra i a fer formigó a la mala, poc a poc, però amb molta de seguretat, han donat la volta al domini del partit. Hi ha hagut pedres i esquerdes per tot el camp i, més amb el cor que amb el sabre, hem guanyat un torça braços gegantí al Santa Ponça. L'Escolar, capitanejat pel brau, coratjut, llest i incansable lluitador Toni Serapio, ha recorregut a la èpica dels millors dies de futbol mai vistos pel nostre municipal. L'amo, el cavallet de bastos, en Toni Serapio ha tornat a donar una exhibició pública de punt honor i d'estimació a uns colors com són els nostres. El Santa Ponça que ningú pensi que n'era mort. Més aviat tot el contrari. Si a la primera part ens ha guanyat la partida per banda dreta aquesta segona part ho ha fet per la banda esquerra. Un passadís d'estora vermella ens ha tingut acollonits durant pràcticament tota la segona part, ja que, en qualsevol moment i en qualsevol jugada el Santa Ponça vés pogut marcar. Ocasions n'ha tingudes com per fer-ho.
Sobre el minut cinc de la segona part ha estat «l'amo», el qui, de manera magistral i després de corre la marató de la seva vida, ha posat un encoratjador dos a dos al «lluminós fora piles del Figueral». Aquest empat ha tocat fibra verda-i-blanca. L'Escolar se n'ha adonat que la remuntada era possible. El Santa Ponça amb una ganyota de mal de panxa es fregava, incrèduls i bocabadats, els ulls en senyal d'un malson després de veure una pel·lícula de terror. L'Escolar no ha afluixat... continuava encès i escabellat. Tots els jugadors, i dic tots, fora cap distinció corrien i treballaven el que no està escrit. Quin fart de córrer s'han pegat avui vespre els nostres jugadors!
La cosa encara no havia acabat. Molts dels espectadors allà empresonats, com a mal menor, ja signàvem l'empat com si tengues el valor d'una gran victòria. Uns que deien que era l'hora de posar una defensa de quatre per tal d'assegurar l'empat. Altres que demanaven oxigen per l'equip, perquè de set jugadors a la banqueta, sols hi havia un jugador escalfant. Amb una d'aquestes, quan ningú s'ho esperava, amb la botella d'oxigen a l'espatlla, «l'amo», fent dimoniades de les seves, ha posat amb avantatge a l'Escolar. El deliri ha posseït a jugadors, tècnic, suplents i al públic en general. Ni els més incondicionals s'ho podien creure. Fora fer un gran joc ens hem posat pel davant. De veritat, ha estat un premi guanyat a força de feina i molt de sacrifici. El Santa Ponça donava signes evidents d'anar amb la reserva posada i fora diners per posar més llenya al foc. AL factor camp els hi ha jugat una mala passada. Sabeu que han començat de valents i espitats! La llargària i l'amplària del Figueral se'ls ha ennuegat com un òs de pollastre pel cascabot. Sabeu que n'és de gran el nostre camp i el cansament que ocasiona aquesta quarterada i busques.
El partit encara no havia acabat. Faltava el premi d'honor, la cirera del pastís, la bandera al cim aconseguit. Ha sigut el jove ros Màrius «el teutó d'argent», ja no sé si pujar-lo de categoria i anomenar-lo com «el teutó d'or», que s'ha trobat una pilota òrfena de pare i mare sobre la retxa de gol de la porteria santificada, que amb bona col·locació i amb molta d'astúcia ha posat un increïble i final quatre a dos al «lluminós» que feia un atrevit intermitent en senyal de festa grossa.
L'àrbitre, que no ha tallat ni l'orella ni la cua, ha afegit quasi quatre minuts a l'agonia del Santa Ponça que ha acabat el partit caminant desfonats i més decebuts que un soldat fora al·lota ni passi pernocta. Amb aquesta victòria l'Escolar té més prop que mai el tan desitjat ascens. Al Santa Ponça el deixam a sis punts de nosaltres. A l'Andratx a quatre punts, però amb l'excepció, que descansa les dues últimes jornades. El proper rival serà el coer de la categoria, el Poblense que tan sols ha aconseguit onze punts arran de tota la lliga. Serà d'aquí a quatre dies al nostre inexpugnable i gloriós Figueral. Esperam, modestament i amb tots els respectes que el rival mereix, gaudir d'un altre bon de capvespre de futbol. Segons siguin els resultats, d'uns i d'altres, tal vegada, qui sap, podrem cantar l'ascens, dos o tres partits abans d'acabar la lliga. Tant de bo sigui així. L'equip i el club al complet s'ho mereix. Han fet molta feina física i tàctica, han sabut patir com a valents i el primer premi els correspon.
Tornarem a ratllar les epopeies i vicissituds del nostre Escolar molt prest. Fins llavors... que vostès ho passin molt bé. Salutacions!
Horari dels proper partits:
