És el que té moure papers, ordenar i adesar les coses. Quan menys ho esperes surt aquell retall de diari que recorda que encara ets campiona de Balears. I han passat vint-i-un anys. Però en aquell moment s'obria tot el món de l'alta competició on aconseguí un brillant palmarès al llarg d'onze anys, vuit de professional, 14 títols de campiona d'Espanya i 4 rècords absoluts de les Illes. De tots ells encara manté aquest rècord, dels 100 metres a l'aire lliure, tot i que l'ha millorat diverses vegades fins deixar-ho en 11,67".
Es va retirar el febrer de 2011, "una víctima més de la crisi econòmica" -així ho qualificà ella a Cap Vermell llavors.
Ara aprofitam per recordar el rècord i analitzar des de la distància, amb perspectiva, la seva carrera esportiva:
- Com vares viure aquella marca de les Illes Balears quan tenies sols 15 anys?
- La veritat és que no me’n record. Quan vaig trobar el retall vaig pensar quina carrera va ser i no tenc a la memòria ni cap detall de com va ser o què me digueren...Pensau que en aquell temps no és com ara que pots cercar a la web quin és la marca a superar i quina és la meva. També en Biel Gili, el meu entrenador, no ens parlava de marques, supòs que per protegir-nos i no bloquejar-nos ni pressionar-nos. Senzillament no en parlàvem. Sé que es va parlar d’un rècord però tampoc va ser immediat. Ara se sap tot d’una, però això se sabia uns dies després pels diaris que eren qui tenien la informació.
- Però a ca teva te digueren alguna cosa quan veren aquestes notícies, no?
- Sí, però tant na Sandra com jo estàvem avessades a sortir a la premsa local, Cap Vermell i Faxdepera, que sempre ens heu fet molt de cas. I a mi no m’ha cridat mai l’atenció. sí, feia il·lusió però ni a casa ni jo mateixa li donàvem gaire importància.
- Idò no suposà cap punt d’inflexió, no pensares en que podríes ser professional? Dedicar-t'hi?
- No, per res, a més crec que aquella marca la vaig millorar molt ràpid i quedà a l’oblit. Sols es recordava cada vegada que millorava la meva marca personal i tornava a ser rècord de les Illes Balears absolut. Avui en dia se li dona molta més importància.
- Quins rècord encara conserves?
- El de 100 metres, el mateix del retall del diari. Que, evidentment vaig millorar en moltes ocasions. Pensau que aquest primer era 12,46 i en sis anys el vaig deixar en 11,67, gairebé un segon. Ara és difícil baixar-ho, no impossible.
- Aquella victòria te va permetre anar als Campionats d'Espanya?
- No, no te res a veure, per anar a campionats necessites unes mínimes i en aquell cas va coincidir que superava la mínima i hi vaig anar.
- I com ho visqueres? O ja no ho recordes de tants campionats que has anat?
- Allò era una cosa normal, la conseqüència d’haver aconseguit una mínima, una part més de la temporada. A l’atletisme cada setmana és una final i no tens temps de pensar més enllà del diumenge que ve. I quan te classifiques ja penses en la final. Jo mai he gaudit de les victòries, ja pensava com millorar en la propera convocatòria.
- Però hi ha fites importants en la teva carrera, el 2004, quatre anys després participares al Campionat Mundial Juvenil d'Atletisme a Grosseto (Italia) Què suposà Grosseto? O el campionat europeu de Götteborg (Suècia)?
- Sí, varen ser importants, era lo programat per aquesta categoria i feia il·lusiò però no deixava de ser una etapa més de la programació de la temporada. El viatges estaven bé, la formar part de la selecció,...no deixava de formar part de la normalidad. La temporada se projectava en aquestes convocatòries i mai vaig arribar a aconseguir medalles, així que la normalitat es projectava molt alt i jo mai vaig aconseguir-ho.
- Bono, córrer la final dels 100 metres tanques quedant en 7a posició...
- Sí, eren posicions viables, pensàvem que era el mínim.
- Però en una competició ho pots fer molt bé, però si els altres ho fan millor,...
- Exacte, aquest era el meu dilema. Que jo no arribava on arribaven els altres i jo l’endemà ja pensava en com arribar-hi.
- Quina competició diries que més t’ha marcat?
- La que més record tenc és la del campionat absolut europeu de Götteborg (Suècia) vaig participar en el relleu (4x100) eren les 10 del matí a les semis i l’estadi estava tot ple. 40.000 persones. Me va impactar molt per com es viu l’atletisme en aquell país i competir amb aquest ambient és impressionant, a més va ser un dels meus millors campionats.
- Espanya obtingué uns grans resultats,...medalles...
- Sí, na Marta Domínguez, or...hi hagué un gran ambient d’equip.
- Parlem de les decepcions. L'Europeu de Barcelona el 2010 fou una decepció per a tu?
Sí, hi ha hagut decepcions. Però n’hi ha un de previ...
- Hongria?
- No, al campìonat del món,...a Hongria vaig arribar-hi molt malament de forma.
Això vist d’ara...és que en aquell moment jo no entenia què passava, perquè no rendia en determinats moments. I aquí la meva motivació comença a decaure tant. A dia d’avui ho entenc d’una altra manera, entenc que jo era un peó d’un club molt potent (Mar i Terra de València) on se me preparava per a una liga, per a un campionat d’Europa de clubs, però no se me preparava per aconseguir èxits individuals. Això és una opinió des de la perspectiva d’avui. El club funcionava així i jo no n’era conscient. Els primers anys va anar molt bé perquè jo vaig millorar moltíssim però a la llarga, pel que fa als èxits individuals, jo estava molt bé a principi de temporada, quan hi ha les competicions setmanals, però al final de la temporada, a les grans cites, jo ja no rendia.
- I compartir club amb rivals directes com na Onyia o na Glory Alozie?
- Al principi bé, fins que un moment no va bé, és quan comences a veure que elles són el principal objectiu d’aquest grup d’entrenament i tu caus en una tercer prioritat. I és quan decidim canviar d’entrenador per sortir d’aquesta dinàmica on s’estàs per mi.
- Cres que va ser aquesta falta d’atenció que frenà la teva progressió? Perquè a partir dels 20 anys quedes estancada. Com ho expliques?
- És molt fàcil d’explicar. Jo, en molt poc temps, estic dalt de l’elit i en un grup elitista total. On cada dia don més del 100% i comencen a passar coses: guany el campionat d’Espanya i no te duen a un campionat...Això va passar a Sevilla 2005, i envien a la segona al campionat d’Europa i me diuen que jo soc massa jove i que ja tendré temps...L’any següent faig campiona d’Espanya, hi ha el mundial a València i no me duen a jo i se’n duen altres dues. Foren dues oportunitats molt grans que vaig perdre. Això no m’agrada i les explicacions que me donen són «O lo entiendes, o lo entiendes» no hi havia més explicacions. Així vas perdent el focus, l’atenció, la il·lusió hi és però sempre tens el risc, la pressió de que si no aconseguies registres perdies la beca.
I l’errada més gran va ser anar a Madrid. A Madrid no me vaig trobar bé, no hi havia feeling amb l’entrenador i això que el grup d’entrenament era boníssim. Allà ja no vaig saber com enganxar.
- Quins són els millors records de tota la teva carrera esportiva?
- Cada etapa te els seus bons records,.. ara el que tenc més recent és el grup d’entrenament de Capdepera amb na Sandra i en Biel,...Estar entrenant aquí vos puc assegurar que me venen molts de records d’aquells temps.
Dins de lo professional, sona molt a clixé, però tot el que són els amistats, viatges, experiències que treus de cada cita...aquest tipus de vida m’ha fet ser la persona que som ara.
- I ara que tens un club, te dediques a la formació supòs que veus més la importància de la comunicació entre l’entrenador i els atletes...de que aquells a qui entrenes confiïn en tu...
- Sí, la comunicació és bàsica i molt important, saber el que te passa en qualsevol moment i parlar-ne. Tant amb els petits com amb els grans...Això ajuda a superar els mals moments.
- ....i en tres anys aconsegueixes el campionat de Mallorca. On és la clau de l'èxit?
- No sé quina part de l’èxit és meva, però el que funciona, és que tot i que és una competició individual, funcionam com a equip. Els grups d’entrenament són grups d’amics, fent un esforç conjuntament. Cada títol que guanyam és mèrit de tots. En Martí, per exemple, que és ara mateix la punta, no faria res sense el seu grup d’entrenament. Pel que fa a les nines, dir-vos que són un grup que entrenen amb mi des de que vaig començar i són una canya!!! no veig el seu sostre, són les Clàudies i Sandres d’un temps. Són molt joves però són molt potents.
Moltes gràcies. Amb aquesta entrevista entenem molt millor la teva trajectòria com a atleta i la teva gran feina com a entrenadora.
I un any després....
