El procés pel qual Capdepera s’independitzà del municipi d'Artà s'inicià amb la promulgació de la Constitució de Cadis de l’any 1812, que obligava, segons l’article 310 tots els pobles de més de mil habitants a tenir Ajuntament propi.

 Aquella constitució suprimí bona part dels privilegis de l'Antic Règim i concedia uns drets als ciutadans, entre els quals hi havia el de la participació política, per la qual cosa fou necessari reorganitzar les principals institucions de l'Estat, inclosos els ajuntaments.

 Aquella tasca modernitzadora desenvolupada per les Corts de Cadis s'aplicà a nivell provincial i local de manera molt desigual. A Artà, el Marquès de Bellpuig era un típic representant del poder absolut: militar d'alta graduació, representant local del Tribunal de la Inquisició i poderós terratinent. El Marquès i el seu entorn familiar, juntament amb altres propietaris de grans possessions, dominava i controlava tot el municipi d'acord amb els seus interessos; per tant, no calia esperar canvis en el seu procedir. El mateix passava a Son Servera, que estava regida per Antoni Servera de Ca s'Hereu.

 Però a Capdepera no hi havia senyors que hi estassin empadronats, aleshores sorgí un nucli de petits propietaris disposats a acceptar el repte de crear una administració local pròpia. Els motius que els impulsaven a iniciar el procés independitzador no eren en absolut ideològics sinó el fet de sentir-se discriminats a l'hora d'aplicar els impostos i càrregues municipals, així com la manca de col•laboració d'Artà a l'hora de realitzar millores per a la localitat.

 A Capdepera la Constitució de 1812 i la política nacional desenvolupada pels liberals tingué uns efectes revolucionaris, ja que creà una nova administració local i cohesionà un grup de ciutadans oberts a la modernització i emprenedors; significava el naixement de la burgesia local. Aquesta primera experiència política amb ajuntament propi durà un any i mig.

 El segon període independent durà tres anys (1820-1823). Aquesta etapa acabà amb l'assalt a l'Ajuntament de Capdepera el dia 7 de novembre de 1823 i la destrucció de tota la documentació oficial; el secretari de la corporació, Sebastià Ferrer Sancho "Cofeta", fou empresonat i el poble es dividí entre liberals i realistes o partidaris del Rei Ferran VII i la seva política absolutista.

 Ferran VII, per a reforçar el seu poder, manà que a tots els pobles i ciutats de la Nació es creassin grups de voluntaris, organitzats militarment i que actuassin com una policia local, s'anomenaren Soldats Realistes. Sebastià Ferrer "Cofeta" conta el que passà a Capdepera: “...Dia 17 de setembre de 1824, el regidor Climent Grau, en nom del nostre sobirà el Rei, cridà quasi tots els homes del poble i els féu anar a Artà perquè s'inscrivissin com a Soldats Realistes. Pel camí els alliçonava sobre allò que havien de dir; quan els preguntassin si eren jornalers havien de respondre que no, que tenien béns patrimonials i que, a vegades, tenien jornalers. Una vegada incorporats, se n’anaren a una taverna i s'engataren. Pel camí de tornada començaren a robar faves i a arrabassar ceps; les faves que no volien, se les tiraven pel cap dient que ja eren soldats i podien fer allò que volien. Quan arribaren al poble anaren a la taverna d'Agustí Nebot i organitzaren un ball cantant cançons injurioses i cridaven: Visca el Rei!, Mori en Cofeta!” (1).

 Llavors la vida econòmica i social de la població depenia de l'explotació agrícola i del repartiment de la terra. Segons l'Apeo de 1818, els jornalers representaven el 43'59% de la població de Capdepera, un sector prou important però econòmicament desvalgut i fàcilment manipulable. Els propietaris de cinc de les 10 possessions més extenses (sa Torre, Son Jaumell, s'Heretat, Na Maians i Son Barbassa) vivien tot l'any a Ciutat; altres quatre grans propietaris (sa Mesquida, Sos Sastres, Son Favar d'en Cardaix i Son Bessó) vivien a Artà; tan sols en Mateu Melis de Son Favar residia a Capdepera. Els petits propietaris eren la base social del liberalisme local; en territori no representaven més que el 20% del municipi però eren els més interessats en una administració local favorable als seus interessos; tenien mitjans i iniciativa per a realitzar millores en la producció agrària, sempre que les calamitats naturals i els impostos no ofegassin (2).

 En Sebastià Ferrer "Cofeta" fou el capdavanter del liberalisme local, propietari de Na Gambusina i Son Ferrer. Altres liberals destacats del període 1820-23 foren: Joan Flaquer de Son Mangol, batle constitucional; Bartomeu Melis de Son Guiem, regidor; Mateu Espinosa "Dama", síndic de l'Ajuntament que comprà les terres comunals que envoltaven el Castell fins al puig dels Molins quan el Govern de la Nació les desamortitzà; els realistes li cantaven:

Per amor de Déu, Mateu,
no facis desenvoltures
lo que abans eren comunes
ara t'ho has fet teu. (3)

 
 El 7 de novembre de 1823 començà una etapa absolutista que durà fins el 1836; l'any següent es promulgà una nova Constitució que accelerà les reformes i consagrà l'abolició definitiva del règim senyorial. Aquesta segona Carta Magna també concedia la potestat de tenir Ajuntament propi si la localitat passava dels mil veïns i es reiniciaren les negociacions amb la delegació artanenca; finalment, el 1839, l'expedient restà definitivament conclòs i el terme fou delimitat seguint les directrius de 1814, És a dir, dividint el territori de forma proporcional al nombre d'habitants de cada població(4).

 L'any 1845 els moderats ja havien desplaçat el progressisme del poder i imposaren una Constitució més conservadora; reorganitzaren el règim municipal i les diputacions provincials amb unes mesures que accentuaven la centralització i feien, en la pràctica, que els municipis i províncies no fossin altra cosa que corretges de transmissió de les disposicions governamentals, anorreant-ne gran part de la seva autonomia i reduint-ne la representativitat de forma dràstica (5). La Corona designaria els batles i tinents de batle de les ciutats i pobles de més de 2.000 veïns; el governador provincial nomenaria les principals autoritats dels pobles petits com Capdepera.
 Les Constitucions liberals de 1812 i de 1837 manaven que els pobles de més de mil veïns s'independitzassin però la iniciativa i el resultat final del procés depenia de la força i voluntat dels interessats. La Constitució de 1845 era intervencionista, ja que les iniciatives populars únicament es desenvolupaven si afavorien els interessos de les autoritats polítiques provincials; els tràmits a seguir estaven ben especificats per així controlar les demandes populars.

 Tot just iniciat el període de política moderada començarien els preparatius per a que Capdepera passàs, una altra vegada, a dependre d'Artà. Els més interessats eren els terratinents residents a Artà, que en aquesta ocasió comptaven amb la inestimable col•laboració del vicari Bartomeu Sureda, natural d'Artà i propietari de Sos Carbons i de terrenys a sa Corbaia. L'any 1848 el Governador nomenà Francesc Font i Floriana propietari de sa Mesquida, tinent de batle de Capdepera i després, any 1850, el designaria batle, càrrec que ocuparia fins el mes d'agost de 1854 (6).

 L'abril de 1850 Francesc Font, una part del consistori i nombrosos veïns enviaren una carta al governador sol•licitant la inclusió de Capdepera dins el municipi d'Artà. El juny el governador comunicava a la batlia d'Artà la petició que realitzava Capdepera; el 6 de març de 1851, segons ordres de la Governació del Regne i de S. M. Isabel II s'extingia el municipi de Capdepera.

 El 31 de juliol de 1850 tres regidors, el síndic de l'Ajuntament i 164 veïns sol•licitaven al governador que no privàs Capdepera de la consideració de municipi independent, Aquest és el contingut de l’informe que trameteren al governador i que acompanyava l'esmentada sol•licitud (7):

“El pueblo de Capdepera se compone, según el último censo, de 324 vecinos con 1512 almas, paga de contribuciones, a saber, de inmuebles con sus recargos 37.236 reales, de subsidio 864 reales y de consumos 5,764 reales.Posee un distrito de bastanta consideración cuya mitad cercanamente la baña el mar con un puerto llamado Cala Gat del cual dista poco más de una hora, varias calas, un castillo con Gobernador y capella castrense, dos torres para señales llamadas atalayas en una de las cuales se halla colocada el telégrafo con la correspondiente dotación de hombres destinados al servicio de cada una, otra torre de defensa que la sirven tres hombres, todo esto en la parte de la costa marítima y confinante con la parte opuesta con los distritos de Artà y Son Servera de los cuales se halla dividido el de Capdepera mediante una elevada cordillera de montes, de tal modo colocados que parece que la naturaleza misma ha querido establecer esta división. Dista el pueblo de Capdepera del de Artà una hora y media bastantes y del de Son Servera la distancia viene a ser igual, con poca diferencia.

El territorio es regularmente fértil, cosecha cereales, legumbres, aceite, cáñamo para el consumo y el vecindario en general se dedica a la labranza y en horas extraordinarias a las obras de palmas de que hace bastante extracción. Todos los vecinos exceptuando muy pocos son propietarios y muy laboriosos hasta el punto de no desperdiciar un momento para entregarse al ocio. El estado de los caminos que conducen del pueblo de Capdepera al de Artá y al de Son Servera se hallan, esto es, el primero regularmente conservado para el tránsito exceptuando cosa de cuarto de hora que es algo difícil para los carruajes, y el segundo, no tan bueno, se hace en parte intransitable durante el invierno en tiempo de lluvias.

 Ninguna relación que pueda ser atendible liga las dos poblaciones de Artá y Capdepera entre las cuales no se hace comercio alguno ni otro tráfico que proveerse los de Artá de piedra marés y de yeso para la fabricación de casa de los canteros situados dentro del término de Capdepera a muy poca distancia de este pueblo. Tiene el Ayuntamiento casa propia consistorial para sus reuniones, con cárcel y carniceria en el mismo edificio, hay maestro con título de superior con estudios hechos en la Escuela Normal de esta provincia, que la tiene abierta con cincuenta y un discípulos concurrentes y su dotación la paga la municipalidad, ha creado un propio que consiste en un fábrica de alfareria que tiene arrendada, y la iglesia parroquial ha sido fabricada dentro del término de diez años habiéndose antes comprado el terreno, todo a costas del pueblo”.

 Entre 1854 -56 els progressistes obtingueren de bell nou el Govern de la Nació, la qual cosa repercutí, novament, sobre el contenciós entre els dos pobles. Així el desembre de 1854 s'obtenia la independència municipal i, altra volta, problemes per a obtenir la documentació. Però el vint-i-set de novembre de 1856, en base a una Reial Ordre de dia 18 d'octubre, el governador manava que Capdepera passàs a formar part d'Artà (8).

 L'any 1858 es donà definitivament la independència al municipi de Capdepera però mancava la documentació.i, per tant, no es podien recaptar els impostos i les talles municipals i això paralitzava l'ajuntament. Dia 16 d'abril de 1859 el consistori acordà no posar a exposició pública el repartiment de l'impost de consums perquè l'havia fet l'Ajuntament d'Artà; el fet es posà en coneixement de l'auditor d'Hisenda. En el mes de juliol el batle de Capdepera comunicava al Governador que la manca de recursos públics feia impossible cobrir les atencions de la població; aquesta difícil situació no acabaria mentre l'Ajuntament no tengués la independència que li corresponia.

 A la fi, el 1860 s'obtingué la documentació sol•licitada i acabava aquell llarg contenciós entre Artà i Capdepera.

Notes
(1) Documentació procedent de l'arxiu de la família "Cofeta".
(2) Alzina i Mestre, Jaume. Població, terra i propietat a la comarca de Llevant de Mallorca. Any 1993.
(3) Referències orals de Toni Flaquer "Solleric".
(4) M. Massanet i A. Picazo. La divisió territorial entre Artà i Capdepera. Gràfiques Miramar . 1991  
(5) Casanovas Camps, Miquel A. Història de les Illes Balears. Ed Moll. Palma 1998. pag 319.
(6) Alzina i Mestre, Jaume Ibid. pàg 96
(7) Llabrés Bernal, Joan. Notícies i relacions històriques de Mallorca. Segle XIX. Palma 1962.
(8) Llabrés  Ibid
(9) Arxiu de la família "Cofeta".
(10) Casasnovas. Ibid. L'autor dóna la data de 1860 com la del recobrament de la independència municipal.  Pàg. 318.