MAESE PIETRO
Els libels són tan antics com l'escriptura, i abans d’aquesta ja es difamava de paraula; de fet, estic convençut que la infàmia apareix simultàniament amb la presa de consciència. Quina alegria poder injuriar de paraula i per escrit ! quin gran invent l’alfabet ! i més gran encara el de la impremta que permet multiplicar els greuges per una xifra inabastable! I què dir de la difusió infinita per Internet, la calúmnia universal a la velocitat de la llum!
La técnica pamfletària no té secrets, i sí veritats a mitges, utilització de paraules polisèmiques que permeten fer jocs de mans amb el pensament lògic, exageració, culpabilització, victimisme, dubtar de les qualitats morals i intel·lectuals, en definitiva, fer passar bou per bístia grossa.
Un dels primers pamfletaris de què es té constància data del segle I de l’era heroica, el firmà un tal Apion i compta que els jueus sacrifiquen grecs en els seus temples. Els jueus des de sempre han estat víctimes propiciatòries dels libels, el darrer que conec és del 2005 de l'era vulgar, i va firmat per membres de la Duma de la República Russa, en què se’ls acusa, entre d’altres coses, de practicar assessinats rituals.
En temps dels romans, els pergamins s’enganxaven a una estàtua anomenada Pasquino i, fóra tal l’èxit, que de llavors ençà també es coneixen els escrits breus en els quals es critica a persones i institucions de forma desmesurada i infamant com a pasquins.
Ningú s’ha lliurat d’esser blanc de pamflets ni d’escriure’n. Així san Gregori Nacianceno en féu contra l’emperador Julià l’”Apòstata” i san Jeroni, pare de l’Església, no tenia manies a l’hora de tractar els seus contrincants Rufino i Vigilando. Els protestants, en temps de les guerres, de religió n’escriviren a cents. El rei Sol en rebé tants com volgué i, llegint Les Provinciales d’en Pascal un s’adona dels rius de tinta que feren córrer els molinistes per a desprestigiar els jansenistes. La reina Victòria estigué molt preocupada pels pasquins que li dedicaven i prohibí públicar res que no hagués passat abans per les seves mans. I, entre nosaltres, en Franco es descobrí com a gran pamfletaire contra “rojos, masones i comunistas”. És un honor i motiu de gran satisfacció poder arribar a ser el protagonista d’un libel i mai s’agrairà a bastament.
Menció especial mereix maese Pietro Aretino, el més gran libelista de tots els temps. Carlos I d’Espanya i V d’Alemanya el tractà de “Divino” i li passà una pensió; François I, l’inventor de la França moderna, el té entre els seus favorits; Henry VIII, l’inventor de l’anglicanisme, el que envià al patíbul a Anna Bolena i Thomás Moro, l’hi entregà tres-centes corones d’or; el Papa Juli III el féu cavaller de sant Pere; i tot per tenir-lo del seu costat, per no ser víctimes de les “aretinades”.
La sucursal local del Partit Popular s’ha volgut sumar a aquesta tradició mil.lenària llançant un fulletó, “La Tribuna Gabellina”, en el qual, de manera breu i agressiva, sota aparença seriosa, engronsa al govern municipal de Capdepera.
De primer antuvi sorprèn que el partit polític més important d’Espanya es dediqui a un gènere literari mal vist entre les persones d’ordre; però aviat es comprèn que es tracta d’una idea excel·lent. De la mateixa manera que el Poder uneix i fa pinya, estar a l’oposició disgrega i, aleshores, és necessari trobar elements que aglutinin i el pamflet serveix estupendament ja que oposa, d’un tall, els uns, nosaltres, i els altres, els qui no fan res de bò.
A aquestes alçades, als l’arguments de les obres ningú se’ls pren seriosament. El Partit Popular té les tribunes apropiades des de les quals fer crítica constructiva i elaborar raonadament i lògica propostes alternatives que milloren d’un bon tros les de l'equip de govern; però el to pasquiner va com l’anell al dit per alterar la psicologia passional de les masses i encalentir l’ambient. Si hagués de posar un emperò, diria que es nota que l’han fet a corre-cuita, que no s’hi han mirat gaire en la redacció, que l’éstil literari és francament millorable.
/ llucià rinyon/
