inici

Cap Vermell

Raixa i La Trapa: un cap de setmana de cultura i de naturalesa

El grups excursionistes de Capdepera i el de Son Servera, gaudiren d'un bon cap de setmana a Raixa i La Trapa, tot i la pluja.


 

DISSABTE: RAIXA

 El cap de setmana del 14 i 15 d'abril de 2018, el grup de Camina, Caminaràs de Son Servera i les Cranques reumàtiques de Capdepera l'aprofitaren per fer una excursió fins a Raixa (dissabte) i La Trapa (diumenge), en unes jornades de natura i cultura, condicionades una mica pel temps.

Un grup d'unes trenta persones, es concentraren al Müller de Son Servera per partir d'excursió, però les inclemències del temps no ho varen permetre. Aleshores, el pla B va ser anar cap a la possessió de Raixa. Així doncs, hi partirem amb cotxes particulars, i després d'un trajecte d'una hora més o menys, ens presentàrem a l'aparcament de Raixa. Allà berenàrem, mentre esperàvem que ens obrissin les portes. Una vegada dintre, veiérem l'estàtua del cardenal Despuig a l'entrada, les primeres plantes del jardí, una font amb motius mitològics i una porta d'entrada, que presentava la caracteristica de tenir dues baules, una superior, perquè el cavaller, pujat al seu cavall, pogués trucar-hi. També hi havia l'escut dels Despuig a dalt.

 Seguidament, una guia que ens va rebre molt amablement es disposà a fer-nos la ruta per l'indret. El primer que vàrem veure va ser la clastra, que en altres temps tenia un lledoner (símbol de la noblesa del llinatge Despuig), una cisterna i els arcs carpanells. També s'hi distingien els dos pisos, amb finestres que miraven cap al pati central. D'altra banda, entràrem a la capella, on ordenaren capellà a Antòni Despuig, gran prevere, fill il·lustre de Palma. També hi ha l'habitació de sor Catalina Tomàs, una santa beatificada per influència del Cardenal.

La segona part de la visita va ser veure l'interior de la casa. En el cas de les primeres sales, només quedava un obrador fet de marbre, un luxe per aquella època. La casa va comptar amb una proposta de compra per part d'una restauradora alemanya, qui oferí una substanciosa xifra, que va ser superada per l'oferta del Govern, que considerà que havia de quedar en propietat dels illencs. L'oferta la va fer conjuntament amb el Ministeri de Medi Ambient, que va destinar part de l'edifi a l'ús d'oficines per al Govern Central. A més, la família, quan es va assebentar de la compra, va decidir desmantellar tota la casa i va quedar sense mobles. 

Antoni Despuig, hi va erigir el seu museu d'art antic a Mallorca, una joia arqueològica que havia de romandre en els jardins de la més sumptuosa finca que hi ha hagut mai a l'illa. Ell que havia vist a Roma un ancià que descansava en la seva edat d'or en el seu propi palau, i el volgué imitar, per això se'n va dur les peces d'Ariccia, però una sobtada apoplèxia a Lucca, el 1813, l'apartà del camí de la peregrinació dels mortals per a poder passar a millor vida. El seus nebots s'encarregaren d'acabar el museu, de fer realitat el somni del seu oncle, per crear el primer museu que va tenir Mallorca i una de les més grans col·leccions particulars que hi hagué en tota Espanya. Després, va venir la desfeta total, les peces es repartiren per tots els racons del continent, a Copenhague hi ha un quadre que havia estat de la seva possessió. Alguns busts romans, com el d'August, s'havien subhastat en una de les més grans licitacions que es recorden a Londres; de molt poc serví que la societat arqueològica lul·liana donés crits d'alarma per recuperar les peces o que el mateix Emili Darder, reunís bastants d'obres en el castell de Bellver, en un museu que inauguraren el 1936, i tots sabem què li passà a Emili Darder el 1936.



Nosaltres visitants, havíem estat convidats per la guia a veure les reformes que s'havien duit a terme a la finca de Raixa, per part del Consell. Ells no n'havien quedat gaire contents, trobaven que tot era un pastiche, que no corresponia per a res a les expectatives que ells els hi havien proposat. Així i tot, Raixa ja pertanyia al Govern, aquella finca que el Cardenal Despuig va voler eternitzar com la imatge idílica dels museus de Florència. Un desig que no va veure acomplert. Els seus nebots sí que ho feren, però no dubtaren a desfer-se'n quan va arribar el moment.



Antoni Despuig, s'havia encarregat de posar nom a les parts de la finca: Les llimoneres n'era una, després hi havia La Gruta l'Hort Nou. Quan s'arriba a l'estany, després de davallar les escales i posar les mans sobre aquell arrambador de formes arrodonides, que donava a l'aigua tranquila hom pot veure que allà hi resideix tot l'esperit del Cardenal. Fixeu-vos hi bé: aquest mirador està pensat per a la contemplació de la perfecte simbiosi entre la naturalesa i l'art. Antoni Despuig ho sabia, per això va fixar aquest lloc en una orientació adequada, a més la tranquilitat que s'hi respira és idònea per a que l'ànima inquieta pugui descansar.

Després, hom es deixa envoltar per aquell silenci, que només és interromput pel vol d'alguna mèl·lera, que tímidament rere el vidre de la cambra s'apropava als convidats, mentre pegava botets sobre les seves senzilles potes. La mirada descansava sobre aquells tons verds dels pins dels voltants i la magnòlia i el nisprer, arbre del jardí que sorprèn els visitants estrangers. Els tons cristal·lins de l'aigua quieta convidaven a submergir-se dins el safareig gegantí, el blau del cel tenia l'amplitud necessària per estar amb l'espiritualitat oberta, gairebé preparats per parlar amb Déu. Aquell matí, la pluja amenaçava, i alguna escultura a la loggia envoltava els excursionistes, que semblaven amfitrions d'una època daurada; excrutava els hostes amb la força del passat, d'una noblesa antiga que havia quedat reduïda a la pols.Tot l'art que allà hi havia, quedà repartit per la faç de la terra. Les escultures que s'hi veuen, només són un testimoni del que en altre temps havia estat esplendor. Ramon Despuig va vendre les 140 quarterades de Raixa a l'empresari Antoni Jaume l'any 1910. Ni el pobre Apol·lo, ni les seves muses, així com tampoc els lleons es salvaren.


Posteriorment, veièrem diferents pedres descobertes a Raixa que eren de variades èpoques, des del juràsic o l'Edat Moderna. També una escala de caragol restaurada per als servents, que també tenien un passadís propi per arribar amb el dinar fins al menjador dels senyors, amb algunes parts de la vaixella senzilla, però elegant. Després, es tornava a la porxada, que dona a la clastra, on a raó del mal temps, hi dinàrem.



Per la tarda, aprofitàrem per fer una breu excursió fins a Raixeta. Partim per un camí que hi ha a l'entrada de Raixa, abans d'entrar a l'aparcament, pugem tot dret i i seguim un camí terrós vorejat pel favó, una planta molt peculiar que verdeja el camp,després d'un parell de bassiots que ha causat la pluja, passam per un petit torrent que hi ha a la dreta, seguim per un camí més o menys ample que ens portarà per dins del bosc fins a Raixeta, sense complicacions. El que ens crida l'atenció quan hi arribem és l'estat de conservació de la possessió, que pot arribar a representar un perill per als excursionistes, sobretot per les teulades, que semblen estar en equilibri a punt de caure. A la porta s'hi conserva l'escut de la família i fins i tot hi ha restes d'una tafona i una làpida datada l'any 1770. De totes maneres, tot i que contrasti amb l'estat renovat de Raixa, l'arbre desfet i el conjunt desolat, dóna la impressió de reviscolar els vells esperits, que els seus habitants tornaran a omplir l'antic recinte.

Finalment, regressam pel camí per on hem vingut i ens disposam a partir cap a Santa Ponça, on ens instal·larem en un hotel, per passar el sopar i la vetllada amb bona companyia.

DIUMENGE: LA TRAPA

            Primerament, s'ha de dir que el canvi de temps afavorí la sortida planejada. Des de l'hotel de Santa Ponça partírem en cotxes particulars en direcció al Cementiri de s'Arracó. Havíem atravessat una carretera sinuosa per arribar a partir per la dreta, per un tirany cap a endins del bosc. Després arribàrem a un altre aparcament, amb una embarcació a terra ferma, curiositat per alguns excursionistes. Seguim per avall fins arribar a can Bolei, on erram la trajectòria i hem de tornar tirany enrere.



Seguidament, reprenem el camí i continuam per un desviament que posa Camí de la Punta Galera per arribar al de Sa Trapa, que queda a la dreta, començam un petit ascens que comença a giravoltar, aleshores el paisatge es veu de cada vegada més gran i més hermós, amb un sol que convida a passejar i que inesperadament ens deixa fins i tot acalorats. Són uns moments on l'excursionista aprofita per fer el camí en solitud, on la passa lenta l'aproxima cada vegada més al seu destí. És en aquell moment que retrobam l'essència de la Trapa: unes joves voluntàries fan netes les sèquies perquè el camí de l'aigua no creï esllavissades. El grup es gira en una corba, on hi ha unes pedres que fan de barrera, i hi veu un panorama blau cel i verd esperança. Quan arribam al coll on iniciam la davallada, feim un petit descans.



Un dels guies més forts arriba a un cim encara molt més alt i després ens mostra una aplicació ben curiosa: es tracta de worldsummit, una aplicació que mesura l'altura dels cims i en diu el nom. Arribam pel camí fins les cases del refugi que els voluntaris dignes refan, i ens topam amb un arbre singular, que un guia experimentat diu que és un baobab. Després, entram dins un molí de sang, recordam el fariner que veiérem a Raixa i un dels guies més veterans ens indica que estam davant d'un curiós mecanisme, el molí té un pis a dalt, on hi ficaven un animal de càrrega perquè rodés el molí, i activés l'engranatge i la pedra de la planta d'abaix. Aprofitaren alguns excursionistes per fer una representació jovial de l'estirada de l'animal, mentre els altres somreien. Si sortim per la porta del darrere, on hi havia l'ase, ens adonem que hi ha un petit replà, i si devallem, podem observar que la casa havia estat feta amb l'aprofitament del desnivell de la terra.







Creuem un petit portal i arribam fins a l'era de Sa Trapa, de grans dimensions, aquesta vegada embassada per raons climatològiques. En el seu costat dret hi ha un caminet que ens portarà a un mirador, allà ens espera una sorpresa: un home de 77 anys, Miquel, que encara aixeca paret seca, hi aprofita per coordinar les tasques de manteniment i millora de les cases de La Trapa i els seus voltants.





Parlam del GOB i dels donatius que encara es poden fer per salvar un dels més bells racons que li queda a l'illa més gran de les Balears. És un veterà amb l'esperit rebel dels anys 70, de lluites impossibles com la recuperació de Sa Dragonera com a paratge natural, que encara estava per fer. Tot un personatge de la nostra època que encara mantèn viu l'esperit del lloc, la verdor rebel del paratge i la zona natural que ha estat castigada ens diferents ocasions pel foc.





Allà aprofitam per dinar i fer-nos la foto oficial de grup, també els joves voluntaris hi vendran a dinar, acompanyats per un galg tan magre com l'escassesa que devien passar un temps els monjos trapencs, que venien d'Itàlia, per habitar aquell paratge. La trapa era el nom d'aquesta gran congregació d'austera vida, i també del topònim d'aquesta part del NO de Mallorca. Segons el DCVB  la seva pronunciació fonètica:  tɾápə   (or.);   tɾápɛ,   tɾápa (occ., val.), i la seva etimologia diu que el nom ve d'un radical trapp-,   onomatopeia del soroll que fa una porta o post en caure i tancar-se; és un radical anàleg a  tramp-,   que ha donat origen a trampai altres mots de significat semblant.



Després, reprenem el nostre camí fins arribar a les cases; allà prenem el camí de la dreta que pujarà en rost. Avancem en fila índia fins arribar a veure l'era i les cases, a més de la mar insondable, en una panoràmica increíble, que fa pensar la majestuositat del lloc. Seguim fins a poder girar de mica en mica i trobar el punt d'inflexió, on s'iniciarà la davallada cap a Can Tomeuí. Els pinars, la mar i els càrritx són la nostra companyia, definida per un entorn paisagístic típic de la mediterrània.

Finalment, arribam al paratge on havíem deixat la cruïlla del camí de Sa Galera, que és el que hem fet. Arribarem fins el veler que hi havia a l'aparcament, on aprofitam per fer uns quants estiraments i continuar el camí que ens portarà fins al cementiri, punt final de la nostra excursió. Després de fer un refresc, marxem distrets cap a casa, i pensam a cada passa en un cap de setmana de natura i cultura magnífic, tot i la pluja.



La propera excursió serà dia 13 de maig a Sa Dragonera. Apunteu-vos-hi!



Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:










Tercer sector:
“L’acció social en marxa”










Horaris C E Escolar