"No hem planejat mai res amb més antelació d'un parell de mesos. Tocarem allà on poguem (Cala Rajada està impossible per desgràcia). No ens plantejam deixar-ho, això està clar. Volem continuar fent música molts d'anys".

Guillem Muntaner, bateria. Joan Gelabert, guitarra. Rafa Rodríguez, veu. Paco Pulido baix. 

En Guillem, Rafa, Joan i Pulido són joves experts i experimentats. Tot ens fa pensar que el secret d'aquesta ferma i intensa relació és que els rols estan ben definits i encaixen a la perfecció. Deu anys setmanalment davant el públic té el seu mèrit. Tenen totes les característiques dels millenials, la seva generació. Preparats, connectats, viuen el dia a dia sense preocupar-se de l'endemà. Versàtils, sociables i tolerants. Gaudeixen de la música tant se val on la interpretin. Tothom les coneix, però deixarem aquí constància de la seva trajectòria, no exempta de crítica al poble que els ha vist néixer i créixer. Han ajornat el concert per mor de la COVID en diverses ocasions. Diumenge ho celebren amb les entrades exhaurides i amb tots els qui en algun moment han col·laborat amb ells.

Ara que fa deu anys del grup, recordem una mica. Com començàreu i a on?
Tot va començar l'estiu de 2012 quan en Joan Ribot que aleshores era l'encarregat del Chevy pub i Guillem Muntaner, jove bateria i nebot d'aquest, pensaren provar de fer un parell concerts els mesos de setembre i octubre quan el tipus de turisme per aquestes dates sempre és un turisme de mitjana edat i que cerca un altre tipus d'oci nocturn més tranquil.
A partir d'aquí, 3 telefonades i pocs dies després es va crear el que fou i és deu anys després, Chevy's Band Formada per tres gabellins i un serverí.
La veritat és que va ser molt fàcil ajuntar-nos, ja que entre nosaltres ja havíem tocat junts i teníem pendent fer qualque projecte.
Així que va ser tal la ben rebuda, que vam passar a tocar tots els divendres i alguns dimarts durant tota la temporada turística.

Com ha estat la vostra trajectòria?
Som un grup de versions. La trajectòria està bastant limitada més enllà de sortir puntualment de l'illa o de tocar a escenaris grans com amb Mónica Naranjo, també puntualment. Ni tan sols hem empès massa per tocar a revetlles o grans festes. Ens trobam millor a escenaris petits on la gent es sorprèn amb la festa que es pot muntar en un moment.

Quins són els moments que recordau amb més satisfacció?
Recordam molts de moments, com pot ser el Campicafornia 2016 o quan vàrem anar a Manchester a tocar. Però sense dubte el més satisfactori va ser el primer concert a Chevy. Recordam que vàrem acabar i ens vàrem dir amb la mirada "mare meva, hem acabat el bolo i ha anat bé".

N'hi ha algun de dolent?
Tocar per un públic que no et vol escoltar és el pitjor. Això ens va passar a una època que teníem un mànager i ens ficava a qualsevol bolo per tal de cobrar. Vàrem tocar a un Sopar a la fresca a Sineu. Les madones amb el pa amb sobrassada i nosaltres tocant James Brown... Fèiem nosa. Després d'aquell bolo vàrem decidir no fer feina amb mànager i escollir nosaltres on tocam i on no. Tots els respectes als mànagers, que fan una feinada, però s'ha de saber on fiques la teva banda.

El vostre nom vos relaciona amb un bar. Bàsicament sempre heu tocat allà? Vos ha condicionat o vos ha creat un públic fidel?
Ens relaciona amb el bar i amb la seva gent. Va ser allà on vàrem començar i ens agrada tenir present aquell record. Estam molt agraïts i hem tengut un bon grapat de gent que han vengut gairebé cada vespre. El tercer any d'estar tocant vàrem xerrar de canviar de nom per tocar a altres bandes, però tot d'una vàrem rebutjar la idea. Ens ha condicionat? Doncs, d'ençà que va tancar, sabem que hi ha altres llocs del poble que no ens han agafat perquè teníem el nom del bar... A vegades la competència és d'allò més ridícul. S'hauria de fer pinya entre els negocis. I a més, el Chevy és un cotxe, amics.

L'any passat anunciàreu que deixàveu de tocar allà, per què?
El bar va canviar. Nova direcció, nou personal, nou nom, tot. La banda no estava contemplada dins el nou projecte del bar. També és vera que el tema de la normativa de renou (que no sabem si és municipal o autonòmica) no facilita tenir música en directe a terrasses.







Al Twitter vos definiu com a «Constructor de cohetes, experto en pizzas, amante de los gigantes padre, Banda de Funk que toca en Chevy (Cala Ratjada)» ho podeu explicar?
Això és un perfil que vàrem crear el 2014. No l'hem fet servir mai. Twitter et dóna una descripció per defecte i jo simplement vaig afegir "Banda de Funk" perquè em feia gràcia tot lo altre.

Quines cançons vos identifiquen més?
En principi havíem de fer rock-pop, però sense voler vàrem començar a fer funk. Tot el que tocàvem ens sonava a funk i vàrem decidir anar per allà quasi involuntàriament. Qualsevol cosa que tengui un poc de groove. James Brown, Stevie Wonder, Michael Jackson, Bruno Mars...

Característiques i rol de cada un dels components
Tenim una varietat ampla quant a gustos:
Guillem Muntaner, bateria. Li va tot, un totterreny, però tira sempre cap als anys 80... Prince, Stevie Wonder.
Joan Gelabert, guitarra. Això pot sorprendre, tot ho intenta dur cap a la salsa i el latin. Per descomptat el funk. Té un pes molt important dins la banda. El 50% de el que sona és ell.
Rafa Rodríguez, veu. La veu és més rockera que una altra cosa. Intenta ser el més versàtil possible dins el que tocam.
Paco Pulido. Tot li va bé. Qualsevol cosa. Slap por un tubo. Sempre acaba el bolo amb el volum per damunt la resta. Un fenómeno.

Com heu crescut com a grup? Durar 10 anys no és fàcil...
Com a grup deu anys donen per aprendre moltes coses, Agafar més confiança i obtenir una experiència extra. Però el més rellevant ha estat que sempre ens ho hem passat molt bé i ens hem entès entre nosaltres. També hi ha hagut moments crítics, discussions, enrabiades i mal entesos, però res que no s'arreglés amb dues cerveses i una bona conversa.
Hem compartit molt de temps junts, viscut mil aventures, mil riures i sobretot hem disfrutat molt de fer música. Això ens ha donat per conèixer-mos i créixer a l'àmbit personal i musical.







Secció d'agraïments i... per què?
Hi ha molta gent i segurament ens oblidarem de qualcú. En primer lloc, Joan Ribot per ser qui va oferir la primera oportunitat. També en Juan Ferrer per la seva lluita per tenir música en directe a Chevy. En Toni Serapio pels darrers anys que no ens ha demanat res, tot el contrari. Al personal de Chevy per aguantar més d'un vespre qualque desastre (Albert, JuanitoManu, Eva...). Tota aquesta gent que ha vengut gairebé cada divendres, són un grup de 10-15 persones molts fidels que saben fins i tot l'ordre de les cançons. Encarregats de festes i cultura de l'Ajuntament de Capdepera d'aquests anys, que sempre ens han tengut en compte.
I a ses nostres famílies, sempre.

Futur?
No hem planejat mai res amb més antelació d'un parell de mesos. Tocarem allà on poguem (Cala Rajada està impossible per desgràcia). No ens plantejam deixar-ho, això està clar. Volem continuar fent música molts d'anys.

Alguna cosa més?
Sí. A tots els veïnats que hem molestat aquests anys al passeig marítim, disculpes. Entenem que tenir fins a les 23:30 música que no vols escoltar pot arribar a fer nosa. Però volem defensar la nostra part. En cap cas es pot considerar renou. Renou és el que senten els dies que no tocàvem. No sabem com, però el tema de la música en directe a terrasses s'hauria de revisar. Però revisar amb ganes, de veres. I amb gent que entengui del tema. No val donar permís per tenir música en directe i fer la trampa dels decibels. La música en directe sona fort, s'han de posar límits, estam d'acord, però que siguin realistes. Tampoc serveix allò d'acondicionar els interiors dels bars perquè els turistes (i els mallorquins) no es volen ficar a un interior, volen una terrassa. Es pot fer bé i s'ha de fer bé. Horaris, distribució per zones, etc. És cultura. I a més, contribueix a tenir un model turístic de qualitat.


Vos desitjam que pogueu celebrar molts d'altres aniversaris. Moltes gràcies!