inici

Cap Vermell

Conversa amb Rosa Maria Rodríguez Téllez

Parlant de la vida i de la mort

Rosa Maria Rodríguez és l'autora del llibre "¡Gracias, vida!"


 

Després de la presentació del seu conte “¡Gracias, Vida!” a la biblioteca del Centre Cap Vermell, parlam amb la seva autora, Rosa Maria Rodríguez Téllez.

Quedam prest, ja que ha d’agafar l'avió cap a Eivissa, on fa feina. Envoltats de l’olor de cafè i torrades iniciàrem la conversa, tot recordant el moment de la seva infància a Cala Rajada i, evidentment, comentant el seu llibre.

-  Una pregunta gairebé obligada... Què et motivà a escriure aquest conte infantil?

-  Tot va partir d’una situació personal. Quan va morir la meva cunyada i vaig cercar un conte que ajudàs la meva neboda a superar el dol. Volia trobar una ajuda per a explicar la mort a una nina de 7 anys. Però no va ser fàcil. A la fi vaig trobar dos llibres  que tracten el tema de la mort, un d’una forma difusa (la mort no és el tema central) i  un altre que pens que se deia “Te quiero y te querré”, que en parla més obertament i que ajudà molt la meva neboda a despertar sentiments que anava amagant. La majoria confonen mort amb dormir eternament, i no és el mateix. Amb això em vaig decidir a escriure el conte, ja que escriure és una cosa que sempre m’ha agradat. De fet, amb 15 anys ja vaig escriure un llibre.
 


- Com creus que s’ha de tractar el tema de la mort?

- Sempre s’han de dir les coses pel seu nom.  La mort no ha de ser un tema tabú. La meva experiència personal em diu que cal xerrar obertament de la mort, de records  amb el difunt..., cal involucrar els nins amb el dol. Si el nin vol anar a l’enterrament, hi ha d’anar.

          

-   Així, com s’hauria de dur el dol?

– Quan parlam de dol per una pèrdua, no només parlam de la mort, també es pot estar de dol per perdre la casa, per un divorci o per un canvi de domicili. Cal tenir present que  els infants són molt patidors i viuen el dol d’una forma o altra. Vull transmetre el missatge que  els nins aprenen a travessar una pèrdua durant la seva infància i de majors les pèrdues seran menys doloroses. Totes ho són. de doloroses, però de petits poden adquirir eines que després podran aplicar per a superar el dol,  ja que són com esponges que ho absorbeixen tot.

 

- Com funciona el llibre que acabes de presentar a Capdepera?

 – Em sent molt feliç amb aquest projecte. Té molta repercussió, les presentacions tenen molta bona acollida i arriben a molta gent, però també tenc contactes amb personal que treballa en àmbits professionals com ara psicòlegs, pedagogs o periodistes.
És molt bonic que arribi a les persones i als professionals, que s’usi com a eina per a ajudar la gent que pateix.

- Com ens enfrontem amb la mort?

Antigament  la gent posava la mortalla al difunt, el vestia, el vetllava..., es xerrava d’una forma més o manco natural del finat.  Ara vivim un intent d’ajornar la mort, amb la idea que hem de ser més joves, intentam allunyar-nos-en. Vivim amb por de la vellesa i de la mort. Hi ha autèntic pànic.
Pens que avui la mort és més tabú que abans,  i a més hi ha diferències entre cultures.

 

- Què hem de fer amb els nins i nines?

- Quan hi ha una mort que afecta els infants  de prop, s’intenta aïllar als infants. El que hem de fer és deixar que s’acomiadin i com abans ho facin, millor.  Els nins i nines no són beneïts, s'adonen de la situació,  però el que ocorre és que no ho expressen. Per exemple, em contà una mare que se’ls morí un peix i el nin el trobà surant a la peixera. En lloc de dir-li la veritat al nin, li digué que dormia. En comprà un d’igual i pensà que havia solucionat el problema. Però el nin no s’ho arribà a creure i al final li creà ansietat. Amb això vull dir que s’ha de travessar el dol, deixar que visquin el dolor i que plorin,  i així poder superar-lo. Si el vorejam, podem crear conflictes en el futur .

- I els adults, quines eines tenim?

 - A Eivissa hi ha l’associació “Decir adiós”  presidida per Gina Campalans, i a Mallorca, concretament a Manacor, hi ha “Nava Jeevan “. Totes dues ajuden a superar el dol. Cada persona viu el dol de forma diferent, però és important que t’acompanyin.
Davant la solució de prendre pastilles i enllitar-se, hi ha la possibilitat de l’ajuda mútua. El dolor per la mort d’una persona propera és molt intens i de vegades no sabem com manejar-lo, ja que ens falten eines. En aquest cas és important l’experiència d’altres persones, l’ajuda mútua.




Ens acomiadam malgrat les ganes de continuar la conversa, no debades Rosa Maria és un gran conversadora i parla amb passió i convenciment. Però ha de partir i tots sabem que els avions no esperen. 

Li desitjam molt d'èxit en el seu projecte. 


Foto del mes











Horaris C E Escolar