Un artista és com un riu que discorre sense sortir del seu llit, sense ser més ni menys que ningú, però sempre essent profundament humà, acceptant les influències del conegut i viscut. Cap dia és igual a un altre, encara que es diguin de la mateixa manera. Ni tan sols dues postes de sol tenen el mateix to. Per no caure en la rutina, solc realitzar col·leccions, totes amb un llenguatge que s'identifica amb el moment anímic i amb el que vull expressar



 

  Manuel Coronado exposa  al Centre  Cap Vermell de Cala Rajada  una ampla mostra del seu treball, que es pot visitar fins dia 30 de setembre. Una exposició que ens apropa un ventall d'obres, tant de pintura com d'escultura, que ens permet conèixer una bona part de la trajectòria d'aquest artista, amb etapes ben diverses.

  Parlam amb Coronado de la seva obra i de l’exposició que ha preparat per a Cala Rajada.

 

- Què podem trobar a l’exposició del Centre  Cap Vermell  i què suposa per a tu tornar a exposar a Mallorca?

 - Aquesta exposició a Capdepera, suposa per a mi molt més del que la gent es pensa. Jo, devers l’any 1982, me vaig emprenyar moltíssim per com es duia la cultura i el caire que agafava, perquè no hi havia més que en Barceló i en Torrens. La burguesia mallorquina no acceptava la pintura moderna, contemporània. Jo crec que en Barceló és una gran pintor, però els qui seguien en Barceló ja no eren tan bons. En Xim Torrens era un al·lot jove, de formació acadèmica, bon retratista, bon paisatgista, que pintava sempre recolzant-se en la fotografia. Per a mi, l’art és més creativitat que altra cosa.  Hi va haver un moment de confusió, a més la política s’havia posat de moda, amb les eleccions, els partits i totes aquestes coses, i a Mallorca hi va agafar un caire que no m’acabava d’agradar.


- Per tant, arriba un moment que decideixes tornar a Múrcia. Per què?

- Passa que jo  havia vingut a Mallorca als 7 anys, per en cert moment es donà una política diguem-ne racista cap als peninsulars... Jo, que havia estat uns quants  anys campió d’Espanya de patinatge artístic per Balears, em vaig emprenyar una mica i vaig dir me’n torn cap  a la meva terra d’origen. Cinquanta anys després! Jo realment era més mallorquí que murcià, jo vaig néixer a Múrcia però m’he criat aquí, a Mallorca, però me’n vaig tornar cap allà. En els anys 60, 70 i 80  vam fer molta feina per la pintura i aconseguírem que molta gent vengués pel que s'estava fent a Mallorca. Vaig dur una galeria d’art, vaig dur en Millares, vaig dur en Campani, vaig dur en Mompou..., era una galeria humana. Després va obrir Pelaires. Ariel, una altra gran galeria... Es va fer molt per la pintura, aquí a Mallorca, però, avançats els anys 80 vuitanta, no m'agradà el caire que agafà la pintura i me’n vaig anar d’aquí.

 - I ara tornes...

- Aquesta exposició ha estat com tornar, per mostrar que jo me n’he anat d’aquí, però que he seguit fent feina, perquè un artista pot seguir fent feina tant aquí com a Nova York. Nosaltres ens devem a la feia, i jo he seguit fent feina. Per a aquesta exposició he duit dos quadres de cada època. Jo estic content de la meva feina, si no hagués canviat i faria una altra cosa. L'amic Gustavo em va convidar i el batle de Capdepera m’ha donat  l’oportunitat de dur aquesta exposició, i n'estic content.

 
-  Què volts transmetre, quan pintes?

- Jo cont històries i me les crec. Jo tenc dues èpoques emblemàtiques. Una d’elles és “Cuando vendrá la paz a Palestina?”, una col·leció impressioant, i l’altra, “Vergüenza humana”, una paraula que el Papa diu molt darrerament, que denunciava tota la injustícia que està passant a l’Àfrica. La immigració és una cosa més seriosa del que la gent es creu, no ens hem adonant que estan segrestant un dels continents més rics del  món. Aquest egoisme que ens mou, en lloc d’ensenyar-los a dur empreses i a fer millor la feina, els mostra per televisió el que està passant a Europa, i tot és una mentida ben grossa. I vénen aquí, i és el problema que tenim nosaltres amb les fronteres de Melilla... Jo llevaria les fronteres i que passin, no podem tenir la gent tirada allà, és inhumà. Jo vaig fer una col·lecció molt important d’aquest tema que va estar exposada a Mallorca fa molts d’ays, de fet va ser de les darreres exposicions que vaig fer a l’illa. Després en vaig fer una de personatges amb el títol de "Pájaros”, d’aquesta no en tenc aquí cap obra,  en què vaig pintar ocells i persones, amb un vessant surrealista. Vaig seguir pintant la bellesa, postes de sol..., fugint realment del que era l’escola acadèmica, i crec que és el millor que he fet, reunit amb el nom de “Cercant la bellesa” o “Época de luces”,  cercart combinacions diverses Jo vaig estar a Florència i vaig establir relacions amb persones que treballaven restaurant quadres, i tenc una influència bastant marcada del Renaixement (Botticelli, Fra Angelico...) Qui vulgui cercar pot trobar en els meus quadres aquesta escola clàssica de fons.



Jo no crec en la pintura que  es fa actualment, que abusa de la fotografia. La fotografia és molt important per a la pintura, idò que els realistes se’n vagin amb ells. Si vull una imatge real faré una fotografia, jo el que vull és interpretar, jo faré una altra cosa, jo cercaré l’esperit el que jo crec veure. Això vol dir que jo pint segons el meu estat, segons el meu sentiment. Jo sóc creatiu, si no no seguiria pintant. Crec que l’art és la creativitat.
 
L’ofici l’has de tenir, però quan tens l’ofici..., alerta. Pots tenir ofici, hi ha pintors que tenen un ofici meravellós, i no vull dir noms, però quan necessiten doblers se'n van a pintar la Gran Via. A l'exposició podeu veure la diferència que hi ha entre una època i una altra. Sé que un pintor, quan té facilitat per fer una cosa i vendre, continua per aquell c amí, però jo en fujo, em dic: Manuel canvia... He anat canviant sempre.

 

I ja són molts d'anys, pintant...

Mira, jo pint des que tenc ús de raó. En la postguerra, no tenia pintures i pintava flors, sempre feia dibuixos simpàtics, geranis, dibuixos amb taques... L’ofici és a les mans, però la creativitat és al cervell. Després hi ha els sentiments, la poesia... Un pintor, abans de res, ha de ser tolerant i després tenir una mica de cultura.

Vam continuar parlant i parlant, deforma distesa. Manuel Coronado és un gran conversador, amb una vida a l'esquena carregada d'anècdotes i  vivències que li agrada rememorar. És un paler escoltar-lo.

Al Centre Cap Vermell tenim ara la meravellosa oportunitat de contemplar aquesta gran mostra de la seva obra, que abasta gairebé totes les seves etapes creatives i que és gairebé imprescindible visitar. És l'oportunitat de conèixer un pintor sorprenent i vital, que transmet alegria de viure per mitjà de la seva obra. Fins dia 30 de setembre restarà oberta l’exposició, tots dels dies feiners, de 10,30  a 13,30  i de 18 a 20 hores. Els dijous n'hi ha visites guiades gratuïtes, però convé apuntar-se al mateix Centre Cap Vermell.

 Actualment, Manuel Coronado viu a Águilas (Múrcia), on desenvolupa la seva activitat creativa (pintura, escultura, ceràmica...) a la seva casa-estudi. Coronado a fet infinitat d’exposicions i ha obtingut nombrosos premis.

“ Per ser pintor no n'hi ha prou de tenir coneixements i tècnica, habilitats que s'aprenen a les acadèmies; sobre tot, ha de ser persona, despullar-se dels complexos rebuts de la nostra farisea educació judeo-cristiana. L'artista ha de treure de si mateix tota la creativitat, personificar-la, i no intentar arribar a la perfecció. M'explic: per a mi, la perfecció en l'art és la disciplina que impedeix i que anul·la la valentia en la creació personal. 

És clar que, de vegades, s'ha de buscar la bellesa, el desencant o la crítica social, però, compte!, el mateix que tots els dies no són iguals, en la pintura ha d'ocórrer una cosa semblant: tot és diferent encara que sembli igual. Compte a caure en la temptació de fer pintura a la carta, d'intentar crear al gust de tots. Cada quadre té la seva pròpia vida, són parts únides a la seva particular idiosincràsia, criatures amb diferent caràcter.

 Que difícil és l'art! Només el que pinta net de cor i amb amor, donarà fruit a la seva creació“