inici

Cap Vermell

Mercat Medieval 2014 / 2 / El pregó de Jaume Tous "JATO"


Us oferim també el text escrit i el concert de la Coral s'Alzinar





Honorable Sr. Conseller, Sr. Director General, Sr. Batle, Presidenta del Patronat del Castell, Regidors, altres autoritats aquí presents, senyores i senyors, familiars i amics.

Bones tardes a tothom.

Com a gabellí, i crec que bon representant d’aquest poble, em sent molt orgullós i content que se m’hagi encarregat la presentació del pregó d’aquesta 15ª edició del Mercat Medieval.

 

Crec que no fa falta que em presenti, ja que tots els  gabellins em coneixen, però per respecte a tots els assistents vos diré que som en Jaume Tous JATO. Nascut a Artà fa 86 anys, però des de molt petit vaig viure a la possessió de Can Pastera, juntament amb els meus pares Miquel i Margalida; i els meus germans: Matilde, Francesc i Antònia (tots ells ja morts). Me’n record que de jovenet pujàvem a peu a escola amb la meva germana Antònia (tant si feia sol com brusca), ja que mon pare era molt rigorós amb  això de l’escola.

 

L’escola als anys 40 estava situada a la plaça del Sitjar, a la casa on fins fa pocs anys era l’ajuntament del poble, i teníem l’aula a la darrera planta de l'edifici. Durant el pati, un parell d’al·lots pujàvem al Castell. Allà per darrere la murada davall de la capella de l’Esperança hi havia un forat, i dedins hi havia l'ossera, i me’n record que hi havia dues calaveres i ossos escampats, que atreien molt la nostra atenció. Ens vàrem interessar per saber què era allò i ningú ens ho va aclarir. Al final vàrem pensar que era l'antic cementeri.

Amb 14 anys -això era devers l'any 1942- em varen apuntar a l’escola nocturna amb D. Antoni Flaquer Solleric. Record que va ser un gran mestre. Ell sempre em deia: “Tu no seràs pagès, perquè t’agrada molt la gramàtica”. I així va ser. I vaig anar a l’escola amb ell, en diferents etapes, i em va preparar per poder-me presentar a les oposicions com a secretari de la Germandat de Conradors, i a ell jo li dec lo que he estat a la vida.

 

      Després de fer el Servei Militar em varen oferir la corresponsalia del diari Balears a Capdepera, i a poc a poc vaig aconseguir ser el corresponsal del poble amb els 4 diaris (Última Hora, Diari de Mallorca, Balears i El Mundo) i vàrem aconseguir que una sola persona repartís diàriament els 4 diaris casa per casa.

      Ja de cassat vaig començar una nova vida. Després d'aconseguir la plaça, a les oposicions com a Secretari de la Germandat de Conradors i Ganaders  a Capdepera -això era devers l’any 1960-, que dins l’etapa de democràcia es va caviar de nom, i que  ara es coneix com a Cambra Agrària, entitat que sempre ha estat molt ben situada de cara a la gent, al centre del poble, ubicada en el primer pis de la plaça de l’Orient, damunt el Bar La Palmera (darrerament Banc de Crèdit Balear). A aquella època, al seu costat, dins de la plaça hi havia la tenda de D. Julio i a l’altre cap de cantó hi havia l’obra de palmito d’en Jaume Niu (darrerament el Forn de Ca n'Enrique). Fins poc més o manco l’any 1972 el primer pis d’aquest edifici el compartíem els Sindicats i l’escola municipal dels al·lots (ja que les nines tenien les aules a la planta baixa de l'edifici de l'antic ajuntament, situat a la plaça del Sitjar). Fins que es va inaugurar l’escola de l’Alzinar.

      Des del primer moment en què vaig ser secretari de l’entitat -rondava l'any 1959- allà s'agrupaven 4 delegacions: La Germandat de Conradors i Ganaders, la Delegació Sindical, l'Institut Nacional de Previsió i el Gremi industrial (obra de pauma i construcció).

      Jo era el Secretari de la Germandat de Conradors i Ganaders, de la Delegacio Sindical i de l'Institut Nacional de Previsió, i m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que fèiem:

-                    La Germandat: Tenia una junta directiva que es renovava cada 4 anys i realitzava unes funcions molt professionals: se'n cuidaven d'organitzar la sembra d’arbres, de la poda i tractament de les plagues, d'aconseguir els adobs per a la terra, dels fertilitzants, i -en fi- de tota la feina del camp. En propietat es tenia un magatzem, un molí de pinsos, una sulfatadora, una porgadora, una màquina elèctrica per tondre ovelles i una sèrie d’eines pròpies del camp, que estaven a disposició dels associats per quan les necessitaven.

-                    Els associats feien una excursió anual de caràcter lúdic, sempre dins els temes agrari i ganader. De les que me'n record més varen ser les visites de les instal·lacions des Rafalet i altres finques, on sé que ens feien demostracions de les noves maquinàries que havien sortit al mercat. Me’n record que en visitar la finca de sa Vall ens va rebre Dª Carmen Delgado, la dona de D. Joan March, vestida de pagesa antiga, la qual ens va mostrar les instal·lacions i els jardins.

Durant aquells anys a la Germandat vàrem prestar serveis com a zeladors en Pep de ses Talaioles, en Jaume Galbis i en Pep Vell (tots ells molt bones persones i dels quals ja n'hi ha dos de morts). Les funcions que realitzàvem eren les de vigilar i cuidar les finques per evitar els robatoris,  la mort d’animals en mans de cans asilvestrats, i disputes entre veïnats. És a dir, fèiem tasques d’investigació per aclarir les denúncies que es realitzaven.

-                    La Delegació Sindical: El delegat sindical era en Llucià Serra, un molt bon delegat. Les seves funcions bàsiques eren arribar a un acord realitzant actes de conciliació dels problemes laborals entre els empresaris i els obrers dels gremis de fusters, obra de pauma, picapedrers, treballadors del camp, i altres tipus de professions. Les conciliacions les fèiem els vespres, i en molts de casos s’arribaven a un acord, per evitar tenir haver d'anar a Magistratura de Treball.

-                    L’Institut Nacional de Previsió, I.N.P (que actualment és l'Institut Nacional de la Seguretat Social). Les feines que es realitzaven eren: tramitar les altes i baixes de la seguretat social, tant dels conradors com del treballadors dels altres gremis; cobrar les quotes de les corresponents assegurances mensuals; i també del pagament mensual de les pensions de jubilació, invalidesa, viudetat, orfandat.

Fins ben avançat els anys 70 no hi havia el costum de cobrar les pensions pel banc, sinó que jo pagava cada mes en efectiu la pensió que corresponia a cada un dels pensionistes. En els darrers anys que es feia d'aquesta forma es pagaven cada mes uns 5 milions de les antigues pessetes dels anys 70. Manejar tants de doblers que no són teus em suposava una gran responsabilitat, en voler fer les coses ben fetes.

    Vos vull contar una anècdota familiar: Era l’any 1960, i era el primer mes que em vaig encarregar de pagar la pensió de vellesa. Quan vaig treure en efectiu 1.500.000 ptes de “La Caixa” de Pensions -que és lo que necessitava el primer dia per poder pagar les pensions- vaig anar a ca mon pare, a mostrar-li lo que era un milió de pessetes (ja que no les havia vistes mai juntes), i record emocionat que em va dir: “Jaume, alerta que aquests doblers no et facin perdre l'honradesa que nosaltres t’hem donat”.

 

En aquella època, també l'I.N.P. cobrava en recàrrec quan es pagaven les quotes de les assegurances fora de temps, i moltes de vegades s'havia de tenir molta mà esquerra, ja que de vegades per bé dels assegurats s'havia de dir que estaven quasi totes les quotes cobrades, per així evitar pagar un recàrrec als conradors, però la realitat era una altra.

 

      Jo me’n record que en aquella època -principis dels anys 60- els conradors no estaven preparats, i no ho entenien -ni es fiaven- que havien de pagar una quota cada mes per la feina que feien al camp durant 10 anys, i que després l’Estat els germanitzava quan complissin els 65 anys una pensió de jubilació durant tot el temps que els quedés per vida. Això que per a aquella pagesia, que per altra banda eren gent molt educada però poc preparada quant a entendre lo que suposava la pensió de vellesa, era molt mal de creure; era una altra època. 

Jo em vaig proposar explicar a la gent del camp que quan complissin els 55 anys s'apuntassin i pagassin durant 120 mesos les quotes de l'assegurança; i em vaig reunir moltíssimes de vegades amb l’amo Pere Antoni Massanet, que era el secretari dels Jutjats de Pau, per poder aconseguir un llistat de totes les persones que vivien al poble, amb les dates de naixement de cada un d’ells. I lo que vaig fer és que quan alguns d’aquells conradors complien els 55 anys, anava a veure'ls i els aconsellava que s’apuntessin a l'assegurança agrària.

      M’agradaria ressaltar un cas molt puntual, d’aquells temps. Es tracta de la mare d’en Jaume Blanes Parreta. Madò Maria, que era molt devota de l’Esperança i volia apuntar el seu fill com a treballador del camp, a pesar que no el podíem donar d’alta, donada la situació d’en Jaume, es va aconseguir, i una vegada que va pagar els 5 anys se li va sol·licitar la pensió d'invalidesa, cosa que era molt arriscada. Però madò Maria va demanar que en Jaume anàs a reconeixement mèdic el dia de l'Esperança i es va aconseguir que l’expedient d'invalidesa vengués aprovat.

 

Des dels finals del 50 i fins als inicis dels 70 Capdepera era un poble en el qual la majoria dels d'habitants es dedicaven principalment a l'activitat agrícola i obra de pauma; era un poble pagès. Jo, com a secretari de la Cambra Agrària, he viscut en primera persona com la majoria dels membres de  les famílies del poble treballaven en el camp. Fins que a començament dels anys 70 es va produir el boom del turisme, i els membres més joves de la majoria de les famílies cercaven una feina no tan feixuga com la del camp, i se n'anaven a fer feina en activitats relacionades amb al turisme.

Els quasi 40 anys que vaig ser Secretari de la Cambra Agrària varen ser uns anys per mi molt instructius, i no tot va ser feina, també hi va haver moltes activitats lúdiques de les quals em vaig ocupar.

 Com a patró teníem San Isidro Labrador, que és el 15 de maig, i durant diverses dècades la Germandat de Conradors vàrem organitzar i crear durant el mes de maig, celebrant el nostre patró,  concursos i exposicions de dibuixos, fotografia, treballs manuals; i es va organitzar el primer certamen de cine amateur, que es va fer a Mallorca va durar mes de 10 anys, va collir una gran força i afició pel cine amateur, amb molta participació de  cinèfils de la part forana: d'Artà, Felanitx, Sant Llorenç, Manacor, Capdepera, Pollença, Palma i fins i tot de Barcelona.

En tots aquests actes hi havia molta participació de tota la gent del poble. En els darrers anys del franquisme el certamen es va polititzar i m'aconsellaren que ho deixés un temps i no es va a tornar fer.

A més d'haver estat el corresponsal del poble durant quasi 50 anys dels 4 diaris que s'editen a Mallorca. Fins fa un parells d'anys vaig col·laborar per a la revista “Manacor comarcal”, contant les histories que ocorrien pel poble durant més d'una dècada; i vaig editar la revista mensual “Els padrins”, durant uns 12 anys.

 

      A mi sempre m'ha agradat el trull, i mai he sabut estar aturat. Vull recordar el caramull d'activitats culturals que he fet sempre, amb l’ajuda de grans amics. Vull aquí recordar els festivals de na Francisca Cetra, el futbol, les festes de Sant Antoni i els Carnavals, que donaven vida al poble durant tot l’hivern.

      Des de molt jovenet -allò eren altres temps, molt diferents als des jovent d'avui en dia- em varen encarregar la delegació dels aspirants de l'Acció Catòlica de Capdepera; vàrem muntar un grup de teatre al Saló Parroquial. Vaig escriure la sàtira “Na Bet ja és vocalista”, que va ser un gran èxit.

      Durant els anys 50, per Sant Joan, davant l’esglesia de Sant Bartomeu s’organitzaven cucanyes, carreres de cintes, revetlla i discos sol·licitats, que eren la revelació d'aquell temps. I una de les tonades més populars va ser:

 

Això era i no era, en Jaume de Can Pastera, i encara que no digui ni piu, festeja se de Can Tiu”.

 

      He participat com a presentador en els festivals que na Francisca Cetra realitzava amb la gent jove del poble, i que consistien en actuacions musicals de cant i ball en directe, tots ells de gran acceptació per el poble, que es representaven al Teatre Principal. 

Vull ressaltar com a activitat cultural la festa de Sant Antoni. Al començament de l’era dels tractors i amb la presència constant dels 3 Jaumes: Jaume Llaneres des Juva, en Jaume Bossa i l'aquí present. Durant més de 30 anys vàrem ressuscitar les festes de Sant Antoni i Sant Sebastià a Capdepera, Cala Rajada, Canyamel i Cala Mesquida. I qui no se'n recorda? Per aquells temps que varem començar a organitzar aquelles festes amb els dimonis (Joan i en Francisco Mariol·lo). Durant tots aquells anys els dimonis sortien des de Sa Cambra Agrària.

A poc a poc, gràcies a la participació de tot el poble, es va pegar un gran bot per popularitzar aquestes festes tan nostres, i especialment per la col·laboració de tots els establiments comercials del municipi, que ho feien aportant productes propis, que eren sortejats entre les persones que participaven a la cavalcada. Me’n vull recordar molt especialment de com es va aconseguir a poc a poc la participació escolar, que es va tornar molt important, arribant a haver-hi una bandada de dimonis, ja que amb tot això es va inculcar als més petits l’esperit de Sant Antoni. Per això és avui la festa més popular del poble.

Jo sempre he estat “forofo” del futbol i amb els cotxos que he tengut durant gran part de la meva vida, tots ells convertits en carrossa em vaig cuidar sempre de fer la propaganda pels carrers del poble, juntament amb la gramola, que anunciava els esdeveniments esportius de la setmana.

Al camp de futbol des figueral, en Pep Gómez- Quintero em va muntar una caseta amb visibilitat al camp per fer la retransmissió dels partits de futbol de la primera plantilla de l´Escolar, que retransmitíem per la cadena Ràdio Popular a Mallorca” (Cadena COPE), de la qual vaig ser també corresponsal. 

Ens encarregàrem d’organitzar els carnavals, durant uns 30 anys, que varn ser molts d’anys en què vaig viure i compartir la il·lusió de la gent; igual que de la Rua escolar.

Ja per acabar, vull aconsellar als joves que s’esforcin a fer poble.

 

Els temps canvien, les coses i les persones també. Però el poble i l’esperit de la nostra feina queda a la memòria dels que ens succeeixen.

Hi ha moltes més coses a dir, però esper no haver-vos cansat amb aquestes històries meves. Jo ja trob que ja està bé per avui.

Ai, ai, ai, que se m'oblidava. ¿Què hauria si fet jo sense na catalina, i sense el suport familiar que m'han donat costat i que sempre han fet pinya amb mi, tant dels meus fills Miquel i Jaume, la nora i les dues netes na Laura (que és infermera de la unitat de pediatria d'un hospital de Londres) i na Maria Magdalena (que ja ha fet el treball de fi de carrera i estudia el darrer curs de Dret a la Universitat)?

 

Vull donar les gracies a en Rafel, el batle, per l’atenció que ha tingut a convidar-me a fer aquest pregó.

 

L'important és poder gaudir durant aquests tres dies del mercat medieval, que enguany compleix la 15ª edició, fita en què el poble i -com no- aquest preciós Castell queden plens de gom a gom, tant dels turistes com de gent de tot Mallorca, i també de gabellins que resideixen tot l’any fora, però que pel mercat medieval compareixen pel poble.

 

A tots vos desitj molts d’anys i desitj que passeu un bon Mercat Medieval i que el disfruteu amb salut i alegria.

 

 EL MERCAT ÉS OBERT.

 

 

Moltes gràcies a tothom. VISCA EL CASTELL I VISCA CAPDEPERA! 

 

 

Foto del mes

 

Horaris C E Escolar