inici

Cap Vermell

El "glamour" dels Moscards s'estén fins al Teatre de Capdepera

El taller de teatre per adults del Municipi reprèn la seva tasca amb una comèdia singular, homenatge al cinema i al teatre.



Aquest cap de setmana passat, del 22 al 25 de març de 2018, s’estrenà en el Teatre Capdepera l’obra  “Moscards” escrita i dirigida per Arnau Serra i protagonitzada per un gran elenc actoral. L’obra, de catifa vermella, es caracteritza per la seva elevada comicitat i significa el regrés del director a un gènere que coneix i domina: la comèdia.





Primerament, alguns actors esperaven ja el públic a l’entrada del teatre, en un ambient de disbauxa i divertiment, amb fotocall inclòs, que ja animava des d’un primer moment, i que ens recordava algunes obres de companyies com Dagoll Dagom, amb els personatges que interactuen amb el públic o fins i tot aquell “happening” del mateix autor, on els personatges eren els ingredients d’una paella interpretat enmig del Passeig Marítim en el transcurs del Festival de les Arts al carrer. Aquest fet es repetirà, tot i que més mesurat, durant l’obra.





L’autor, paròdia el món del cinema i la seva festa capital, els Òscars de Hollywood, amb els “Moscards”. Hem de considerar que Arnau té estudis de cinematografia (recordem el seu encert a l’hora de disposar d’un bon repartiment per al seu curmetratge “Pueblo”), amb més de dos anys d’experiència que l’avalen, i que també es veuen al trailer de l’espectacle. D’altra banda, els noms de les pel·lícules premiades són originals: de vegades pel joc de paraules que li dóna la traducció, com ocorre a “Torrent (i no és el de Pareis)”, o l’enginy surrealista i absurd de “El misteriós cas de l’home que només fregava”, o fins i tot l’humor dels mateixos trets identitaris a “Ballester o Febrer són llinatges mallorquins”. També ho són el treball actoral dels presentadors i lles nominacions, fetes en la seva major part pels personatges Maria Valgroc i Victòria Maig,  amb actors i actrius entre el públic que interrompen l’obra i participen d’ella, escenes prou aconseguides. Aquest recurs també l’empraven algunes companyies teatrals catalanes per donar més dinamisme a l’espectacle. El regidor, interpretat enèrgicament per Mateu Mercant, demana amb uns rètols que la gent aplaudeixi o es sorprengui, com es sol fer als programes de televisió o a la pel·lícula El show de Truman, a manera de crítica sobre la manipulació i l’artificiositat a la que està sotmès el públic; ens ho recordarà també l’actriu sense nom, que entre les butaques denunciarà la gala o la guanyadora de la banda sonora, Lisa Trompetes, interpretada magníficament per Mónica Viejo,  que al més pur estil Pussy Riot, treurà els draps bruts de la indústria cinematogràfica, com també ho fa l’esposa d’un dels actors, interpretada per Nicole Serapio, d’actuació sense complexes.


 

Seguidament, alguna de les escenes de les pel·lícules premiades, es representada sobre l’escenari en format d’sketch teatral; el gag i el domini de la tècnica humorística queda palès a escenes com les de Monstruació (la genialitat imaginativa de l’autor és present en la creació del personatge de la regla), o la de “Dos homes i un destí”, on hi ha dos texans que es baten en duel, perquè un bistec ha caigut al terra, amb el posterior suïcidi de la cambrera per avorriment de la ridícula conversa que duen a terme els pistolers.





 Serra estima el seu públic i per aquesta raó, per donar-li el que es mereix, es decanta per la comèdia en la seva darrera obra, i el poble li ha respost amb escreix. Això no vol dir que la part més experimental i fosca de l’autor, aquella  amb la que coquetejava, per dir-ho subtilment, amb el terror a Refugi o a d’altres obres més serioses com el drama de Magdelenes, no surti novament en posteriors creacions. Però ara Arnau es mou dins un gènere que coneix perfectament ( les hores de vol amb els tallers de teatre, tant a Son Servera com Capdepera, tan per a joves com per a adults, en són una garantia) i el sap conduir per allà on vol. I és clar, el públic n’és el gran beneficiat. Tot i així, també apareix aquella part més reivindicativa i contestatària, aquella que toca temes tan importants com la doble moral o les pràctiques del ciberporno, a “Lulila (o com es digui) i el sexe” (altre encert de títol i de tema) o l’enterrament d’un senyor per part de les amants a “Dones del caramull”.



També hi ha lloc per a la reivindicació política amb l’independentisme per bandera. Tant aquest activista com l’actriu que boicoteja l’acte sortiran repetides altres vegades, perseguits pel guàrdla de seguretat. Com en les antigues obres teatrals al més pur estil Jardiel Poncela o Miguel Mihura el gran nombre de personatges damunt l’escenari (Abel Barcell – Ana Vivancos – Ani Muñoz – Claudia Paez – Esperança Morey – Joan Genovard – Magdalena Navarro – Magdalena Albertí – Maribel Frontera – Mateu Mercant – Matías Praticis – Mónica Viejo – Nicole Serapio – Núria Garcia – Xesca Vicens – Pilar Díaz – Suso Rexach i Tolo Alzina), i entre el públic augmenten l’humor, i fan que un determinat grup de comediants, serveixi de contrapunt còmic, que reforça la vivesa de l’obra. Alguns d’ells arribaran a l’extrem més esbojarrat amb les crits estridents del director, interpretat per Matías Praticis, que crida tant l’atenció com les seves sabates i els seus calcetins liles. Convé destacar que Magdalena Navarro s’estrenava en un paper, que va saber defensar amb divertida simpatia. Abel Barcell també provoca la rialla absurda, en la interpretació d’un personatge que pot recordar, fins i tot físicament, al director de cinema Toni Nievas, que també empra les situacions il·lògiques d’una modernitat decadent per condemnar una situació o provocar-ne una altra tensa com és el cas de les arracades. A demés, és molt important la força interpretativa de les netejadores o l’actor Federic Bonastre a “ L’home que no aturava de fregar”, en una maduració interpretativa de Tolo Alzina. També s’ha de dir que l’obra delata que es tracta d’un gran director i escriptor amb el fet de fer menció a altres obres pròpies en una aclucada d’ull quan, per exemple l’actriu Magdalena Albertí (que es duplica en la interpretació de Dolors de Panxa, presidenta de l’acadèmia)  es nega a arraconar l’escala, que ha quedat enmig de l’escena, perquè ja havia quedat penjada de la làmpada del “Gran Hotel Montparnasse”, obra seva de gran comicitat, tal vegada una mica més subtil que aquesta, d’humor més refinat i no tan directe com la peça teatral que tractem.





Finalment, el ball rus amb participants del public va afegir la nota ionesquiana, si em permeteu l’expressió, de la nit (alguns dels membres del Cap Vermell en són testimonis). El parlament de l’actriu Pilar Díaz és tot un al·legat de la professió teatral, sota un meravellós focus central que il·luminà tota la seva bellesa i tot el seu parlament, podem dir que estem davant d’una obra necessària per enaltir l’esperit d’un poble que també vol riure, però que vol pensar que l’humor serveixi per a poder resistir assumptes més solemnes com són el respecte a la dona, l’explotació laboral o la llibertat d’expressió dels pobles i nacions, també present dins l’obra, com la d’aquest petit patit país gabellí. L’únic dolent d’anar a veure aquesta comèdia va ser que quan sortia de la darrera funció me va picar un moscard.





Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:















Tercer sector:
“L’acció social en marxa”

Horaris C E Escolar