Coincidint amb la l'exposició de Jaume Mercant al Centre Cap Vermell i la publicació del llibre per part de Cap Vermell presentarem en aquesta secció una selecció de les obres més significatives de Jaume Mercant fetes els anys 50.
L’obra del pintor autodidacta gabellí Jaume Mercant Melis (1908-1999) és el resultat d’una anada cap endavant, d’una carrera bstacles: la que mantindrà ja de ben petit quan, malgrat l’oposició contundent i dura dels seus pares, que no acceptaven aquell «vici de pintar» que tenia el nin Jaume. Sense gairebé referents artístics i amb una escassa formació, ja que comença a treballar a sis anys, va decidir, a despit de la família i malgrat les burles de companys i conveïns, amb absoluta fermesa, dedicar la seva vida a fer el que més li agradava: pintar. I a ser pintor consagrà els seus anhels i somnis, mantenint una lluita constant, al llarg de la seva vida, fins i tot contra si mateix i les seves contradiccions. Mercant, toti les escassíssimes perspectives, farà el possible per formar-se, per llegir i cultivar-se, i sobretot per pintar, amb l’esperança de poder viure algun dia del seu art, cercant un reconeixement i un lloc dins el panorama artístic illenc.
Tot i que Capdepera era, en molts d’aspectes i com veurem més endavant, un poble bastant més avançat que d’altres de l’entorn, la decisió de ser pintor a una edat tan primerenca, en uns anys de penúria econòmica generalitzada, amb un entorn familiar d’escassos recursos i que desaprovava l’afecció de Jaume, topava amb obstacles difícils de superar. En efecte, en un poble petit i allunyat de les novetats i esdeveniments artístics i intel·lectuals, sense referents artístics, l’opció representava quasi un acte de transgressió, una raresa, una excentricitat. I així és com ho veien els seus conciutadans, com una raresa. Tan sols la seva fortalesa, la feina, l’aprenentatge, la voluntat i una vocació indestructible feren possible de suportar les incomprensions, els constants problemes econòmics i els fracassos deles exposicions, fins a arribar a produir una obra coherent, sòlida, personal i misteriosa; una obra que traspua sensibilitat i poesia.
Era, juntament amb un grapat d’artistes –casos de Longino, Juli Ramis, Miquel Brunet, Josep Bover, Rivera Bagur i el jove M. Morell, que desenvoluparen l’activitat artística de manera lliure i singular, al marge de grups i normes–, un pintor tangencial (Ros, 2000), format a força de feina, experimentació, lluita ,superació i aprenentatge personal; un pintor a contracorrent, allunyat de la figura dels marxants, que sempre va voler salvaguardar la seva llibertat amb independència de tendències i modes, vanitós respecte a la seva obra; un artista que sempre va fer el que creia, que tenia clar que l’important era l’obra, que va seguir el seu camí, la seva manera de fer, amb l’objectiu de crear un llenguatge propi, personal i identificable.
Segurament influenciat per la seva formació artesana, era un perfeccionista que valorava per sobre de tot l’obra ben feta, el treball, la voluntat de millorar, l’esforç. A la seva pintura no hi ha improvisació, res és gratuït. Tot està pensat i repensat. La seva creació és el resultat d’un llarg procés, d’una visió basada en el record més o menys immediat, que es resol finalment després d’haver observat amb mirada personal, d’assolir la cosa vista i viscuda, després d’interpretar i transformar al taller, segons l’estat d’ànim i una vegada realitzats un bon grapat de dibuixos, esbossos, estudis i proves, tot fruit d’una feina lenta i disciplinada.
Per concloure aquesta introducció, valguin les paraules de Damià Ferrà-Ponçquan afirma que «si la pintura catalana moderna compta amb l’obra de Jaume Mercant, és només perquè ell fou en tot moment una fermíssima voluntat de no claudicació. Dins el migrat panorama de la pintura actual a Mallorca, Mercant és un esforç constant d’oferir un món estètic i crític alhora. I també una tàcita denúncia d’una societat que manté els artistes en condicions miserables per, temps després, transformar la seva obra en un objecte d’alta especulació» (Ferrà-Ponç,1973, p. 16).
Esperança Llabrés (de la introducció del llibre)
Jaume Mercant Melis (1908-1999)
Neix a Capdepera l’any 1908. De formació autodidacte, fou, però, orientat per Arthur Segal. Exposà de molt jove al Castellet Hotel de Cala Rajada. Posteriorment a les Galeries Costa (1951), al Cercle de Belles Arts (1951), a Puigpunyent (1959), a la Sala Pelaires, etc.
Artista pintor. De formació bàsicament autodidacta, rep orientació tècnica i compositiva de Josep Pons Frau i algunes classes del pintor romanès format i resident a Alemanya Arthur Segal (1875-1944), resident a Cala Rajada entre 1933 i 1936. Va conèixer també al pintor japonès Mikuomo.
Comença a pintar de molt jove, però l’oposició paterna primer i la manca de recursos més tard l’obliga a treballar en diverses ocupacions fins al 1970 en que es jubila. Primer fa de fuster, que és l'ofici del pare. A partir del 1961 fa porter d’una finca plurifamiliar, acomodador del cinema CAPITOL i ordenança del Col·legi d’Arquitectes.
La seva pintura parteix sempre d’elements i paisatges fàcilment reconeixibles, que l’envolten, que formen part del seu moment vital, però es basen en el record del que ha vist i viscut, del que ha copsat a la memòria, de l’empremta que li ha provocat. A partir d’aquí realitza interpretacions personals, composicions que són un exercici d’estil. Fins el 1957 en que deixa el poble pinta sobretot a Capdepera i, també a Artà, Cala Rajada, Son Moll.... A partir del 1957, any en que es trasllada a Palma, pinta preferentment temes de Palma i voltants (Illetes, Puigpunyent, Valldemossa, Andratx, Es Jonquet, Sant Bernat, la Seu ...).
El 1941 es casa amb Margalida Servera, que li dóna el suport que necessita per dedicar-se a la pintura. El 1944 fa a Artà la seva primera exposició. El 1951 exposa a Galeries Costa (Palma), animat per Gabriel Fuster Mayans "Gafim", el seu descobridor. El 1957 fixa la residència a Palma.
Entre 1957 i 1961 viu en el Secar de la Real i treballa com a fuster. El 1970 es jubila i es dedica plenament a la pintura.
Si bé va trobar en el paisatge el seu principal mitjà d’expressió, va cultivar així mateix altres gèneres al llarg dels més de cinquanta anys de trajectòria: retrats, interiors, interiors domèstics, bodegons, algun tema religiós i, als anys seixanta, algunes obres que estan a mig camí entre la crítica social i la caricatura. Mercant com a pintor, sempre parteix d’allò que l’envolta, del seu entorn més proper i, els elements dels seus quadres mostren indrets i motius fàcilment identificables, però rebutjant la còpia, de manera que les seves obres es converteixen en interpretacions «sui generis», recreacions. Quan l’interessa un motiu, un objecte o un paisatge realitza, a llapis, bolígraf o retolador, sobre paper o cartró, una sèrie d’esbossos, basant-se en el record. A partir d’aquí, segons el que la seva memòria ha copsat i depenent de l’època, traslladarà el motiu a tela, cartró, taula o tàblex aplicant seguidament unes quantes veladures i capes de pintura a l’oli. Allunyant-se de la mimesi, idealitza els motius, reorganitza l’espai, depura les formes, i afegeix, suprimeix o modifica els elements compositius en funció de la idea o sentiment que l’anima mitjançant la utilització del color, la llum, l’espai i l’atmosfera. L’interessa l’evocació i la suggestió; parla d’allò intangible, d’emocions.
Els seus paisatges són interiors, perquè són un reflex d’ell mateix, expressen el jo més profund. Els carrers desèrtics, els paisatges silenciosos, els indrets buits transmeten una atmosfera de placidesa i serenitat, un aire d’eternitat i de temps detingut. Les seves obres destil·len soledat, una soledat essencial. El recurs dels contrallums, de les llums crepusculars de primera hora del dia, de l’hora foscant i, fins i tot de la llum nocturna, accentua i dona suport a la seva personal visió de desolació, de buit, de irrealitat.
Els espais en els quadres de Mercant fluctuen entre el real i l’irreal. En certa manera, són espais metafísics, en el sentit de que van més allà del fet físic, fins que arriben a una certa concepció transcendent i intangible del paisatge i en que es prioritza una representació més aviat conceptual. Però la seva pintura té també algun tret surrealista en l’aspecte d’anar més enfora de la realitat, aprofundint en el que és real, en els seus límits, creant una realitat ampliada, així com deia Breton: «la presa de consciència cada vegada més clara i definida, i al mateix temps, més apassionada, del món sensible». Mercant expressa la fantasia de la Mallorca que habita els seus somnis, una Mallorca desitjada, la Mallorca que ell veu en el moment en que la imaginació actua. A les primeres obres prioritza la pinzellada solta, els colors mesclats al llenç i una gamma cromàtica més variada, i alterna obres més aviat academicistes amb d’altres de trets postimpressionistes. Però, a mesura que va evolucionant, especialment a partir de la dècada dels cinquanta, el seu llenguatge s’encamina cap a una depuració formal, mentre que els efectes lumínics es fan cada cop més importants. Tot plegat, ho aconsegueix mitjançant l’ús de pinzells de petit format, que li permeten un treball subtil i minuciós. A més, empra escassa pintura, amb capes de veladures molt subtils, de manera que a vegades es veu el tremat de la tela. A mesura que va progressant, s’allunya del tractament uniformador i convencional que aleshores era habitual i l’obra es va fent cada cop més personal, fins que arriba a una subjectiva i pròpia interpretació del gènere paisatgístic.
Els seus paisatges, mostren en general, una naturalesa ordenada, plàcida, mai salvatge. Hi apareixen camps llaurats o sembrats, productes de l’home i cases habitades, però amb absència de qualsevol vestigi de presència humana, exceptuant les escasses ocasions en que hi ha alguna referència llunyana, com un element més de la natura. Serà un camí cap a la simplificació i depuració formal i cromàtica, especialment durant els anys setanta, l’etapa més fructífera, tant en qualitat com en quantitat, i que marca la seva maduresa personal i artística. És el moment en què la seva obra comença a ser coneguda i guanya, definitivament, força formal.
Obté medalla de bronze al X Saló de tardor (1951) i medalla de plata al XI Saló de tardor (1952). En els anys 70 es fan diverses exposicions que serveixen per donar a conèixer la seva obra i obtenir el reconeixement que mereix. El 1986 la Fundació Bartomeu March Servera li dedica una exposició d’homenatge i edita un catàleg amb la col·laboració de Caixa de Balears “Sa Nostra”. El 1989 la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear li dedica a sa Llonja (Palma) una exposició antològica.
Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca i a nombroses col·leccions.
Malalt a partir de l’any 1975, deixa de pintar progressivament. Mor a l’any 1999 als 91 anys d’edat
