El final del pròleg de Gaspar Caballero és una entrevista a Biel Torres per tal de posar-se dins de la boca del llop.
..


I per finalitzar aquest pròleg, que m’ha complagut ferm de fer, no podia ser d’altra manera que posar-nos dins la boca del llop, perquè ens llepi amb la seva pròpia i carismàtica llengua i ens xiuxiuegi a cau d’orella aquelles paraules seves, ja nostres, del seu univers íntim i particular.

Biel, lloc i data de naixement:
Prop de la platgeta de Cala Rajada, un dissabte de l’Esperança de 1960.

Noms i llinatges dels familiars més propers:
La meva família és un triangle escalè compost pels Roques d’Artà al cap d’amunt, els Barruans de Capdepera al cap d’avall i els Malpesas de Castella la Manxa al cap més allunyat.

Estudis acadèmics:
Amb prou feines, una EGB de sabata i garrot i una FP de bar i parxís.

Ocupacions laborals i empresarials:
Si qualcú se’n tem que he fet feina, la meva reputació quedaria en dubte. Jo no he fet feina mai, soc un perdut i un vividor com en Bukowski!

Càrrecs o responsabilitats exercides en temes de política, esports, associatius, del caràcter que siguin…:
tretze dies de batle de Capdepera en funcions; els altres 730 me’ls furtaren. President del Patronat del Castell de Capdepera. President de l’Escolar. President de la Federació Ornitocultural de les Illes Balears. President del Cap de Llevant. President de l’Associació Cultural Es Garballó i altres presidències, que ara mateix no puc recordar -tot mentida-.

Experiències que creguis que han estat importants i significatives dins la teva vida:
L’educació rebuda dels meus pares. Casar-me amb la meva dona. La meva descendència (fills, nets…). Una gran decepció per no haver pogut servir el meu poble així com vaig prometre. Malgrat costar-me la salut, estic orgullós de no haver-me doblegat a les exigències interessades dels facinerosos manipuladors de torn. Cal Escriure un llibre i l’acomiadament assossegat dels pares.

Pots descriure’ns un dia qualsevol de la teva vida?:
La finalitat de cada dia és arribar a l’horabaixa i poder dir: “he viscut, company…, he viscut!”


Quines són les teves aficions passades, presents i, potser, futures?
El futbol (passades), viure la vida (presents). Passat el dol i abans de morir-me, tenc la necessitat vital de reclamar -no sé a qui- els dos anys de batlia que la política gabellina em deu fora excuses. Després, ja podré morir tranquil i sense temes pendents dins la motxilla (futures).

És cert que en els interiors de les portades de Cròniques amb samarreta i Pupil·les de llegums ja hi trobam unes bones i veritables ressenyes, però estarà bé conèixer la teva empremta, el teu llegat i lligam…:
La meva empremta i el meu llegat no em correspon a mi dir-les. El dia que em mori, tal volta, qualque ploramorts enyoradís em lloï; l’endemà, tothom ja s’haurà oblidat de mi. El meu lligam és l’estimació que sent per la gent, pel meu poble i per les meves arrels.

Podries sintetitzar en dues frases allò que ens descrius amb 150.072 paraules?
Amb la díngola he repicat a la porta de la cultura. He demanat, humil i educat, permís per entrar-hi. Ningú m’ha respost… em sent un intrús.

16 narracions, quantes d’elles inèdites?
Es podria dir que totes són inèdites, perquè de les conegudes o publicades: “El Padrí Roqueta”, “En Romeu”, “Endergues”, “Mallorca... capital Berlín” i “Alegria”, s’han tornat a reescriure. Per exemple: “Mallorca… capital Berlín” ha passat dels deu folis d’extensió, d’un primer moment, a quasi el centenar que té ara mateix. Són vives i evolucionen…

D'on et ve l’energia d’escriure i l’anàrquica -dius o diuen- vocació literària?
L’energia és la caparrudesa innata per arribar a aconseguir escriure sense faltes d’ortografia. He d’aregar així com sigui aquest poltre salvatge que em domina, però que em té enamorat: la llengua catalana. La recerca contínua d’una perfecció que no arriba mai. Impensable i impossible! L’anarquia és la falta palesa de fonaments, tècnica, estudis i recursos literaris que em tenen desllorigat i dins el caos literari més absolut.

Hi ha un salt quàntic o moltes semblances o enllaços entre Pupil·les i Llepades?
Les narracions de Llepades de llop s’ofeguen dins la fosca més absurda dels mals d’aquesta societat actual. Pupil·les és producte local, etnogràfic i amb un rerefons autobiogràfic. 

Poesia, relats curts, novel·la, assaig, què llegeixes d’habitud?
Malgrat no gaudir de molt de temps per llegir, m’agrada tot. Em decant per autors mallorquins de parla catalana, sobretot els coneguts o més propers a Capdepera.

Quins llibres o autors t’han arribat al cor?
El meu bagatge literari és força escàs. M’he incorporat prou tard a aquest món de subjecte, verb i predicat. Aleshores, estic xuclant estils de totes les fonts que ragen mel. Biel Florit és un d’ells.  Ara mateix: Calitja, de Jaume Fuster. Us el recoman!

Per què Charles Bukowski?
Malgrat tenir aquesta mala premsa i una imatge pública i personal prou discutida, per mi és un bon soci per anar de marxa i engatar-te amb ell. Diu el que pensa, però no pensa el que diu. Talment com jo!

Per què misèries d’una societat nimfòmana i pornogràfica?
La nostra societat, o sia nosaltres mateixos, és talment una nimfòmana carregada de misèries: com més n’hi dones més en vol i més en demana; mai n’està assaciada. La pornografia és una metàfora de totes les tares, vicis, malalties i febleses d’aquesta societat corrupta. Tots s’esquincen les vestidures enfront d’aquestes tares i febleses, però molts d’hipòcrites que no han romput mai un plat, en viuen i en fan doctrina d’elles.

Què et dona escriure?
Llibertat i cansament. És com anar a córrer tot sol: vas on vols i sempre fas primer.




Et sents com a ‘cronista oficial de la vila de Capdepera’?
No, ca barret! Soc massa poca cosa per representar un poble tan gran.

Els teus relats, per davant o darrere, són etnogràfics. Per què descrius costums, tradicions, facècies, noms i malnoms?
Soc un retrògrad empedreït d’aquests que pensen que qualsevol temps passat, amb excepcions clares i evidents, foren millors i que jamai tornaran. No aneu de bromes amb les facècies, són força importants: la gent està molt cremada i necessita riure un poc.

Ment, cos, cor, esperit, per on van les teves passes?
Si jo ho sabés, estimat… A hores d’ara, estic força cansat d’anar perdut per aquest món fet a mida d’uns pocs. Pressent que la festa s’està acabant i l’orquestra toca la darrera peça. Per tant, i com diu la dita: “pel temps que m'hi he d'estar, no m'hi vull encaparrar».

Quin és el camí que segueixes?
El camí recte, el dels valors vitals, sagrats i inalienables que m’inculcaren els pares. Quan em retrobi amb ells sols vull que em diguin: “bona feina, fill meu…”.

On rau la teva llibertat?  
No hi ha res que m’esclavitzi, em tengui fermat o em pugui comprar. No tenc res, ni res del que no tenc em fa falta per tirar endavant i continuar sent jo mateix.

Un lloc?:
A l’ombra de l’alzina que hi ha a l’era de Can Roqueta.

Un nom?:
Roqueta, ‘of course’.

El que vulguis…: Gràcies per ser-hi!



Gaspar Caballero Femenias ‘Roca i Figareta’