12  - EL TEATRE  DEL RECREO  O  CINE ORIENTAL

     El 3 de març de 1923 començaren les obres dels fonaments per l’edifici d’un  nou teatre a Capdepera, al carrer de la Llum. Els promotors d’aquesta iniciativa foren PERE ANTONI MASSANET “d’es Casino”, FRANCESC TERRASA “Sirera”  i  GABRIEL MOYÀ “Tasà”.  L’obra no va arribar a bon port a causa de les desavinences entre els tres integrants de l’empresa  promotora. Pere Antoni Massanet es va quedar amb la propietat, quedant-ne deslligats els altres socis. Varen transcórrer quasi 3 anys sense cap tipus d’activitat, malgrat estar, la gran nau, pràcticament acabada.

    A l’octubre de 1926, JOAN FLAQUER JUAN “Blai”, propietari del cafè anomenat del “Recreo”, existent a l’altre part del petit carreró sense sortida – a l’actualitat conegut com del Rei Sanç I – va decidir  arriscar-se i fer una oferta de compra per l’ample saló  construït per Massanet. A partir d’aquí, la gent va passar a coneixer-lo com a Teatre del Recreo, ja que la família que va arribar per a regentar el local era la mateixa que la del cafè amb aquest nom.

Climent i Antoni Flaquer "del Recreo", amb les respectives dones.


   Oficialment, i a tots els efectes, el teatre s’anomenà Cine Oriental. Tenia l’entrada principal pel carrer de la Llum – actualment, pel mateïx portal, s’entra a la Llibreria Orient –, malgrat comptar amb dues portasses amples que miraven al carreró.

   Allí començà Joan Flaquer, amb la seva dona  MARIA LLITERAS “Rigus” i els seus fills CLIMENT i ANTONI FLAQUER LLITERAS  “del Recreo”, tota una aventura, com cal en tractar-se de cinema. Tota aquella zona es pot considerar com el primer complex d’oci de Capdepera, i la  dedicació que la família del Recreo tingué pel cinema, primer mut i en blanc i negre, i desprès en “colorins”, parlat i musicat, fou total i entusiasta per als qui ho recorden.

  DISTINTES MODALITATS

  Es projectaven les pel•lícules a la pantalla blanca, de roba, amb un altaveu central darrere. Tot l’equipament anava instal•lat damunt  l’escenari que dominava  la platea, apta per a 549 places. La taquilla, durant molts d’anys, fou regentada per MARIA FLAQUER LLITERAS  “Rigus”, dona de  PEP FUSTER “Pepe”.

    Mentre fou cinema en blanc i negre i sense so, el complement musical que arrodonia les funcions setmanals estava situat a la base de  l’escenari. Es tractava d’una orquestrina de violins, piano i flauta, integrada per GABRIEL FLAQUER MELIS “de Son Pocapalla”, PEP GELABERT NEBOT “Jaumí”, la seva dona MARGALIDA MOLL,  i LLORENÇ LADÀRIA  “Ferrer”. A aquests, de tant en tant, s’hi sumaven altres músics i cantants.
     
   Al mes de setembre de 1927, els Flaquer-Lliteras provaren unes combinacions de “cinema/varietés” que sorprengueren a tota la comarca.

     La programació començava amb una pel•lícula dramàtica (a la gent d’aquell temps li agradava  molt plorar i sofrir; normalment l’argument sempre acabava bé i alegrement).   Aquella mena d’espectacle es va repetir per espai d’un bon grapat d’anys, fins a l’adveniment del cinema sonor.

    Hem pogut  localitzar un dels programes d’aquella modalitat de “cinema/varietés” gràcies a l’incansable investigador ANTONI FLAQUER OBRADOR “Coïx”. El programa en qüestió fa referència al diumenge 9 d’octubre de 1927, en què es va projectar la pel•lícula “La medalla del torero” ( 5 parts, 5 bobines, 5 aturades) i un curtmetratge de “rialla contínua”, per a calmar els llagrimers dels espectadors  immersos en el terrible drama.

Programa de l'any 1927 del Teatre Oriental


   A cada aturada – ja hem dit que la cinta tenia cinc parts –  i al descans, que també es feia, l’operador de cabina (que no era altre que  Antoni, el fill de la Casa, amb l’ajut de  BARTOMEU ESTEVA “Pil•lito”)  havia de muntar cada una de les bobines al projector,  ja que només hi havia una màquina, i això alentia la funció. Però aquestes pauses resultaven  amenes, ja que un duetto de piano i viola, amb un personatge molt popular com JOAN FERRER, acompanyat pel professor de violí GABRIEL FORTEZA, entretenien al respectable.

   El públic no tenia temps d’avorrir-se. El repertori estava integrat per òperes de Puccini,  com “Tosca”; de Wagner, “Tanhauser”; de Verdi, “El Trobador”, o de Mascagni, “Cavalleria Rusticana”. La sarsuela també tenia un lloc a les vetllades del cine del Recreo: “Los gavilanes”, “La Dolores”, “Marina”, “Alsaciana”, “Anillo de hierro”, “La montería”, “La bruja” i altres peces musicals, molt modernes, de xarleston, foxtrot  i tango.

   Però, en realitat, qui convertia en un autèntic esdeveniment aquelles funcions era la “cupletista” mallorquina  MARIA MOREY,  a qui, de vegades, acompanyava una altra “vedette”,  na “Mercè”, amb un repartiment extens i variat dels més emocionants “cuplets”.

   S’imagini, el lector, la llargària d’una nit amb un programa tan dens: 4 hores sense aturar. I aquest sistema fou, durant 7 o 8 anys, “el nostre pa de cada cap de setmana”.

  

CINEMA AMB  SO  I  COLOR

   I arribà l’any 1940 i, amb ell, el cinema sonor, però encara sense color, en blanc i negre: “Ben-Hur”, “Ave del paraíso”, “El cantor de jazz” i “Nobleza baturra” arrasaren a la taquilla. Sembla que foren les més concorregudes de les que es té més fidel record. A aquestes les seguiren “El ladrón de Bagdad”, “El milagro de Lourdes”, “Tarzàn en Nueva York” (de la qual, per cert, vàrem parlar amb el protagonista,  Johnny Weismüller, que actuava de Tarzán, a una de les seves estades (va venir a Capdepera en quatre ocasions) a l’hotel “Na Taconera”, convidat pel promotor boxìstic HANS HASSE  (o  “Hermana Blanca”).

   El Cine Oriental, del Recreo, inaugurà el cinema en “color por technicolor” amb l’esplèndida superproducció americana “Escuela de sirenas”, protagonitzada per la meravellosa actriu-nedadora Esther Williams, l’any 1945.  Amb tanta mala sort que, la nit de  l’estrena, la central elèctrica situada a Cala Rajada va tenir pana i tot el terme municipal va restar a les fosques. Eren les 9 del vespre i fins a mitja nit no es recuperà el fluid.

Ave del Paraiso i Escuela de Sirenas, dos èxits extraordinàris

   Anys enrere, la central havia estat situada en aquell mateix carrer del cine ( d’aquí el nom de Llum) i encara hi havia uns transformadors per devers “ca’n Pruna” ( avui oficina de “Sa Nostra”)  tirant cap a la farinera existent a baix de l’alzinar.

    L’avaria no pogué ser reparada, com hem dit, fins a les 12 aproximadament. A aquesta hora, els dies normals, ja havien fet “la senya”, avisant del tall de corrent elèctric, perquè era el moment d’anar-se’n a “retiro”, a dormir.  Però aquell vespre, no. Aquella nit,  la gentada  que ocupava l’aforament del  local, compost preferentment per bancs de fusta amb respatller, va restar estoicament, sense moure’s, fins que la llum va tornar. A la “Central” foren condescendents amb la situació sobrevinguda  i la projecció es va dur a feliç terme. El nombrós públic sortia de l’Oriental prop de  les dues de la matinada.

  

LA  “CASA PER LA FINESTRA”

   A partir d’aquella data, les grans estrenes de cinema se succeïren. L’empresa del Recreo va tirà “la casa per la finestra” (massa i tot, ja que aquest és un ofici que enganxa, engata  i enganya),  fins que els distribuïdors de les pel•lícules – que sempre han sabut “on es colga el dimoni” – exigiren als propietaris un fort augment en els preus del cel•luloide. Els nostres amics i veïnats, els “amus” del Recreo, no estaven en disposició d’apujar el cost de la localitat a la taquilla i es mantingueren fermes, havent d’abonar el material més car. Les pel•lícules que arribaven per a ser exhibides al Cine Oriental, més econòmiques per a l’empresa,  passaren a ser més febles i de pitjor qualitat. El negoci començà a ressentir-se’n.

     Durant  l’època de 1947 a 1950,  els pobles veïnats també comptaven amb cinemes. Però el millor de tota la comarca del Llevant, entre 1949 i 1960, fou sens dubte el cinema “La Unió” de Son Servera, el qual, l’any 1975, a causa de la sobreexplotació i de la manca de sentit comercial, hagué de tancar.

    La gent  partia cap a Son Servera per veure cine (programa doble, amb dues pel•lícules “fora de sèrie” cada setmana), amb el transport de passatgers denominat  “sa rubia”. Es tractava d’una furgoneta amb capacitat per a 10 persones i, de vegades un parell mès, de BARTOMEU VAQUER MELIS  “d’es Sindicat”, que feia continus viatges pel coll dels Vidriers, conduïda per  BARTOMEU FLAQUER “Torreta”. També en feia el cotxe de BARTOMEU RIERA  “Xoferet” .

Edifici de l'antic Cinema Oriental - Del Recreo - , a Capdepera


   Mentrestant, PEP BALAGUER ALONSO, emparentat, per raó del seu matrimoni, amb la família March, decidí  obrir un nou Teatre a l’antic edifici del col•legi dels frares Ligorins.  Amb aquesta finalitat, Balaguer va oferir al fill del “Recreo“, ANTONI FLAQUER LLITERAS,  i a la seva esposa,  MAGDALENA FLAQUER  “Ruissa”, poder  regentar el bar del nou espai: el Teatre Principal. L’oferta de Balaguer incloïa, lògicament, la clausura definitiva del  Cine Oriental. Corria l’any 1953 i la clau es va rodar per a sempre.

    La gran sala va restar per molts d’anys disposada per a la celebració d’esdeveniments socials (noces, comunions, mítings polítics), com a magatzem de joguines per a les festes dels Reis, centre de recollida de mercaderies d’agència de transports amb Ciutat...,  per acabar – ja mès recentment – com a finca de pisos i allotjaments, que acull una llibreria i papereria, amb el nom d’“Orient”                                                            

Bartomeu Melis  “Meyme”  


POST-DATA

L'AMU EN PEP RUIS, Josep Albertí, de "Taller Llunàtic"  ENS HA RECLAMAT LA PROPIETAT INTEL.LECTUAL  DELS PASQUINS  DEL RECREO PUBLICATS AL CAPÍTOL D'AQUESTA SECCIÓ QUE FEÏA REFErÈNCIA AL TEATRE ORIENTAL DE CAPDEPERA.  AIXÍ HO VOLEM RECONEÍXER I DEIXAR CLARA LA PROCEDÈNCIA DELS ESMENTATS DOCUMENTS.  Gràcies a Josep Alberti.