inici

Cap Vermell

JUGAR FENT TRAMPES

La trampa és un artifici destinat a saltar-se les regles del joc quan a un jugador li convé. Si és enxampat, el restabliment de l’ordre reglamentari dependrà de la seva posició de poder envers els altres jugadors 

 

Quan era petit, jugant amb els meus germans més grans o potser amb altres amics, un dels contrincants va fer trampes i, per defensar-se, va proferir: el joc sense trampes no té gràcia. Quan et diuen això i tu ets el dèbil no saps què fer més que renegar. Una altra vegada, ja més gran però encara en el llindar de la majoria de edat (per definició tècnica), un noi que jo no coneixia de res em va veure fent flexions penjat d’una barra. Es celebraven les festes del barri i el bon humor em va dur a cavil·lar una malifeta quan ell em va reptar a comprovar qui feia més flexions, el perdedor pagaria una cervesa. Com jo era més alt que ell i tocava a terra tot i estar penjat, vaig posar-me a fer les flexions encongint i estirant les cames, sense gaire esforç. En adonar-se’n, ell es va enfurismar i jo em vaig posar a riure.

El meu currículum en baralles és pobre, molt pobre, es remunta a diversos anys escolars previs a aquella broma. Els resultats estadístics em van demostrar que sempre duia les de perdre, la qual cosa em convidà a pensar, primer i potser darrer símptoma d’intel·ligència del meu ésser, que jo no estava fet per donar cops a altres persones i, molt menys, rebre’n. Per tant, abans de gastar-li la broma ja tenia ben clar que jo pagava les cerveses, cosa que vaig posar de manifest tant bon punt ell va començar a encabritar-se. Com les festes eren populars, les cerveses eren molt barates i allà va acabar tot.

Hi ha pel·lícules molt interessants de trampes i tramposos. Una és Nueve reinas, de Fabián Bielinsky amb Ricardo Darín i Gastón Pauls. Una altra, The Sting (El Cop o El Golpe), de George Roy Hill amb Robert Redford, Paul Newman i Robert Shaw. L’interessant d’aquestes trames és veure com uns tramposos fan trampes per desbancar uns altres tramposos de més alta volada.

La trampa com a element sociològic té el seu interès sempre i quan dugui associada una càrrega d’humor i tots, fins al darrer perjudicat, se’n puguin riure. Quan s’utilitza amb finalitats de perjudicar algú, la trampa passa a l’estadi de manca de respecte i, per tant, de conflicte. Això és el que passava quan, jugant de petits, algú feia trampes i no ho volia admetre. Si era el fort de la classe els altres havíem de callar perquè el primer que s’hi oposava era qui rebia. Quan no era el totpoderós del grup, llavors podien fer-se dos bàndols: un admetia la trampa, l’altre no. O, simplement, si allò no agradava a ningú del grup, es tornava a aplicar el reglament amb les conseqüències que corresponguessin.

El problema de jugar sempre fent trampes o bé amb trampes institucionalitzades és que la competició és desvirtua. Els jugadors no saben quin reglament s’ha d’aplicar ni quan s’aplica una norma, la qual cosa fa que perdin el respecte al contrari i la manca de respecte acaba amb el grup que hi juga. Això és així perquè el reglament ha de tendir a equiparar les forces dels contrincants o, si més no, a mirar de donar-los oportunitats equiparables per tal que hi hagi un equilibri.

Les trampes institucionalitzades durant molt de temps perpetuen la manca de respecte cap als altres participants, fins al punt que els jugadors deixen de tenir coneixement del significat de respecte. La inestabilitat en la consistència estructural del reglament comporta manca de referències i, per tant, absència d’un imaginari col·lectiu que funcioni com a fonament a l’hora de definir allò que es pot fer i què no. És l’inici del trencament de la cohesió social del grup.

Un fet similar és el que es dóna en construir un reglament controlat o gestionat pels qui són els més forts del grup, reglament que apliquen segons els convingui per a la seva pròpia diversió o interès. Des de la seva perspectiva poderosa juguen a carregar-se aquells jugadors que, il·lusòriament, pensen que participen sota condicions de fair play. Això ho retratà perfectament la pel·lícula Rollerball dirigida per Norman Jewison amb guió de William Harrison, un film de ciència ficció de caire mediocre a dolent que, en el seu moment (1975) va causar certa impressió però que, si ens parem a pensar, potser no té tant de ficció com de metàfora.

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:










Tercer sector:
“L’acció social en marxa”










Horaris C E Escolar