inici

Cap Vermell

A reveure, Tia Europa

Benvolguda Tia:

Ara que està contrastada la Vostra degeneració cognitiva, és a dir, allò que vulgarment en diem perdre el nord, us envio aquesta darrera carta sense ànim que arribeu a llegir-la.


Ja sé que fa temps que no ens havíem tornat a escriure, però les darreres informacions em fan reflexionar en el distanciament epistolar que hem mantingut darrerament. Ara entro en un procés de dol: estimo la persona per la relació que tenim o que hem tingut, m’interessa la persona pel seu coneixement la i respecto pels seus fets. La pèrdua total de coneixement d’una persona implica, segons jo entenc, el seu defalliment definitiu, malgrat algunes de les seves constants vitals segueixin funcionant. Mantindré el respecte que vull mantenir-vos, però serà des d’una altra percepció. No obstant, tot plegat em fa adonar-me que, amb les converses que teníem i en les quals jo us cercava les pessigolles, Vós no tan sols aguantàveu les meves impertinències sinó que, a més, posàveu a prova els valors pels quals tant heu lluitat al llarg de la Vostra vida i que ara semblen esfumar-se de cop i volta. Entenc, però, que algunes de les decisions preses al llarg d’aquests darrers anys poden estar condicionades per l’acció directa de la malaltia que, amb tota seguretat, s’anava posant dins Vostre sense aparences visibles.

Ara comprenc que és més important la informació que m’havíeu explicat de quan éreu jove que la que vaig acabar vivint quan ja éreu gran i que tant havíem discutit. No era amb Vós, que discutia, sinó amb la malaltia. N’hem parlat en algunes de les cartes que ens hem creuat aquests darrers anys; jo pensava que Vós n’éreu part responsable, dels canvis, però ara entenc que no, que no era així.

Recordo algunes de les preguntes que em fèieu quan jo era més jove, per tal d’obrir-me els ulls. Llavors, jo pensava que m’ho demanàveu per conèixer les meves idees, però ara ja sé que no us importaven les meves respostes, sinó que em quedessin clares les preguntes. En acabar les nostres xerrades, jo mirava de prendre notes tot d’una, pensant que les perdria si, algun dia, el cervell em feia una mala jugada. Algunes de les que més em van fer reflexionar van ser:

Un país està dividit per la independència d’una part del territori, o bé ho està per què hi ha dues maneres de veure la realitat del propi país?

Un país és el territori geogràfic o ho són els seus ciutadans?

Aquesta em va agradar molt: què és més important, la riquesa de recursos del territori o els recursos dels ciutadans per a la generació de riquesa?

Què interessa més als governants, tenir poder per a l’obtenció de riquesa o generar riquesa amb la que obtindran poder?

I una perspectiva contrària: què interessa més als ciutadans, que el govern gestioni la riquesa o que gestioni els drets i obligacions dels ciutadans?

Justifica la violència contra els propis ciutadans la defensa sense límits dels interessos anomenats generals? Jo no sabia que interessos generals era un eufemisme per designar allò que els poderosos volen defensar fent veure que pertany a tots, quan només se n’aprofiten ells.

Seguint amb els interessos suposadament generals, vàreu formular una pregunta que ara entenc molt millor: si la Constitució d’un estat té articles per desenvolupar, a qui interessa que aquests articles no s’hagin desenvolupat encara? Em vàreu citar exemples com els d’una llei electoral que beneficia sempre als mateixos partits forts, una llei de finançament dels partits polítics, la llei que estableix de manera intocable la separació real dels poders (judicial, etc.) o, en el cas que hi hagi dues cambres, la utilitat real de la cambra alta, que no sigui un instrument al servei de... de qui? Qui té la majoria que la controla, sinó els partits dominants?   

Aquestes preguntes tampoc no les vaig arribar a entendre fins que vaig veure protestes i manifestacions de ciutadans que reclamaven drets concrets: justifica una acció pacífica la defensa dels interessos d’una part de la comunitat? Quina part d’una comunitat és suficient per tal de decidir canviar els interessos de la globalitat?

Es pot obligar un ciutadà a tenir sentiment de pertinença al seu país o bé aquest sentiment d’estima nacional es inherent a (o bé exclòs de) la pròpia condició humana? Com no sabia de què em parlàveu exactament, em vàreu explicar la resposta a les dues opcions, i em va quedar bastant clara la Vostra posició.

Ara, Tia, tot va tan ràpid que a la gent ja no li interessen las preguntes, sinó donar respostes, compartir opinions sense temps a raonar allò que ens diuen els altres. A més, el valor del temps cotitza en borsa i ens empeny a tots a un carrer del qual és difícil veure’n la sortida. Tothom té dret a tenir raó, difícilment ens adonem de les mentides que ens arriben i, si són mentides que ens resulten beneficioses, doncs ja està, les incorporem al nostre imaginari particular com si fossin veritats absolutes i com a tals les defensem.

Com us enyoro, Tia, i com enyorarem les Vostres intel·ligents reflexions i constructius objectius. Amb molta sort, d’elles només quedaran paraules, records que seran engolits per les hemeroteques tan plenes d’informacions contradictòries i falses que les Vostres cauran en l’oblit.

Em queda clar, ara, que de les nostres converses recents, quan jo us punyia més, Vós volíeu això exactament, fer-me obrir els ulls, despertar-me les inquietuds i el pensament lliure, que no fos lligat i depenent d’una ideologia. Em diguéreu: el respecte a l’altre no es fonamenta en combregar amb la seva opinió com a vàlida, sinó en acceptar-ne la possible validesa tant si era propera a la del propi pensament com si era completament oposada, i discutir-ne les diferències de manera educada, raonada, pacífica i lliure.

Vós ja vèieu el que us queia al damunt i vàreu aguantar estoicament les meves crítiques. M’acomiado de Vós demanant-vos disculpes si mai vaig arribar a ser ofensiu, encara que, des de l’edat que em toca viure i amb exemples com el que Vós em vàreu donar, comprenc que hem de deixar que els joves avancin i s’equivoquin, que observin i tornin enrere, i que siguem respectuosos amb ells encara que, de vegades, ells no ho siguin gaire. Però educant-los, és a dir, donant-los eines, mostrant-los possibles camins sense acotar les seves passes ni la direcció que han de prendre. Els hem de deixar accedir al coneixement per tal que el futur sigui sempre seu.

Estimada Tia, desitjo sincerament que no patiu amb aquesta malaltia, farem el possible per tal que no tingueu cap mena de dolor. Aquí acaba la nostra correspondència, a partir d’ara aniré a visitar-vos més sovint.

Moltes gràcies per tot el que heu fet per mi; que tingueu un bon descans.

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar