– I pensar que fa 30 anys Capdepera estava considerat el municipi més ric de Mallorca, desprès de Calvià. Que hem caigut de baix, Magdalena! No és gens estrany, idò, què ara ens facin arribar 114.488,72 euros per anar tirant, com si d’una mena d’almoina es tractàs –comentava en Jaume Confit, assegut a Can Patilla, a l’antiga placeta de sa Creu, actualment destinat a espai públic de taules i cadires i lloc de congressos sociopoliticoculturals.

– Vaja un “palabro” que t’has despenjat, Colau! Saps si aquells que hi ha dues taules més enllà, que arreglen el món local i la bolla quadrada, et senten, t’enviaran el “poli de barri”, a qui no veim enlloc. Deu ser que avui no toca –replicava en Miquel de can Pruna.

– Tot el que tu vulguis, Miki, però l’autoritat hauria de demanar el llibre de reclamacions a qualcú, per haver-nos condemnat, de sobte, a la pobresa més roïna, els darrers de la classificació de la llarga llista de pobles de Mallorca.

– I com ho deuen haver sabut a això que Capdepera és el poble amb més misèria? Quins criteris deuen haver seguit? Tu creus que els espavilats que han fet l’estudi en qüestió han anat a escodrinyar les butxaques dels gabellins, un per un? Tanta gent amb els calçons apedaçats i sabates fermades amb corda de càrritx veis pels nostres carrers?”

– Home!, tampoc és això. “Ni tanto ni tan calvo!” Serà com sempre, per enveja! Hi ha qui no pot sofrir que els altres tenguin el que ells no tenen.O no us heu adonat de la gran projecció, el gran futur que Capdepera té i que s’està planificant conscienciosament a la Sala, amb hotels urbans, carrers empedregats, cossiols davant les cases…, talment Valldemossa, indret al qual el mateix estudi que a nosaltres ens converteix en els més pobres, ha proclamat el de la Cartoixa com el més ric de l’illa. Enhorabona!

En Croquet i el seu amu assistien, sense dir ni mu, a aquell diàleg. Quan el cambrer, en Xisco, passà a cobrar el llonguet i la pomada de beure, s’adonaren tots dos que no portaven ni un miserable euro. Dintre la bandolera que en Croquet sempre duu penjada entre la cama dreta i el melic, l’amu hi aboca, abans de partir, bitllets i menuts –ell no en vol dur, de doblers, van més segurs amb el ca, que mossega i ès com una caixa forta–, però aquesta vegada la bossa es buida.

– Que deu ser veritat això que som pobres? Amb la tracalada de diners, Croquet, que t’hi he posat avui al matí, no ha quedat ni un euro, després de passar per l’Orient, can Cháfer, ca na Rafela, can Niu i can Vila…?

Manco mal que el segon batle va sentir aquells esglais i convidà la parella a l’entrepà i la pomada.

– Moltes gràcies, senyor! –li digueren fent capades.

– De res, amics, això anirà a compte de la part que us correspondels 114.488,72 euros d’ajuda que ens han enviat –els va tranquil·litzar el generós segon batle, que té manco autoritat que el primer. I partiren més contents que unes pasqües.

Sortint de la Banca, en Croquet i l’amu toparen amb un dels directors generals de Hyat Park Mallorca, de Canyamel. Ambdós estaven ben segurs que l’empori els hauria convidat a la festassa de la inauguració, donada la gran publicitat que els nostres protagonistes, quasi un mes abans, feren en aquestes mateixes pàgines, encara que només fos perquè en Croquet pogués fer una de les seves demostracions –per tothom reconegudes– de les sevillanes que ell sap ballar. 

– Aquí està reservat el dret d’admissió, no hi poden entrar animals – els va indicar el guarda jurat Damià de Sos Carbons,que anava acompanyat d’en Guiem de Son Febrer, vora el “poeta holandès enamorat” d’en Gustavo, i a qui don Toni Mir havia donat instruccions. A en Croquet i al seu amu els va caure molt tort que els tractassin d’animals i, per aquest motiu, es varen negar en rodó a entrar al Hyatt.

– Tot això s’han perdut, els delCap Vermell núm. 4 –exclamren amb lladrucs ben forts.

– Almanco, en aquell poble de Canyamel tots són molt rics, nocom nosaltres, que anam més pelats que un jonc, pobrets! – semblava queixar-se enCroquet.