Don Pep “Tè”

 

         per Climent Garau

 

 

 El m eu fil de memòria em du avui a reviure un record amable, un record dels meus tremps d’estudiant a l’Institut. Don Pep “Tè” era  professor de llengua castellana i, per altra part, un poeta nostrat,  admirador de dona Maria Antònia Salvà de s'Allapassa. Els al·lots, no tant com ara però també, quan eren un parell, també es passaven de rosca i en el cas d’un bon home com don Pep no en parlem. I per començar, del Josep Tous i  Marotto, que aquest era el nom i llinatges d’aquell professor, havien passat a la ximplesa del don “Pep Tè”
 
En els anys que el vaig conèixer, ja era vellet, sense voler-li negar el respecte recordava un ocellet, un rupit, magre i petit... duia una barbeta molt cuitada, blanca, sense un sol pel gris o negre que torbés aquella blancor fina i elegant. Aquella barba corresponia a la moda que s’imposà a mitjan segle XlX. No era una barba pretensiosa i intel·ectual com la de Don Miguel de Unamuno, o llarga i volgudament desordenada com la de Santiago Russinyol, ben al contrari, la barba de don Pep era contenció, finor i mesura. En el seu temps, era una barba maurista.

Tanmateix, don Pep havia vingut molt a manco. De nobles sentiments, era pròdig i generós en extrem. S’ajudava en el seu mode de viure gràcies a les classes que donava a l’Institut i a qualque col·legi, que a temporades li bastaven i a temporades no, per poder arribar a fi de mes. Per si no bastaven aquestes limitacions, don Pep tenia sedes i  en lloc de sabates fines duia unes "pantufles" color ala de mosca, abastament grosses per tal que les seves sedes no hi trobessin entrebancs. El record caminant sota els arbres de la Rambla, camí de l’Institut, amb passes pausades i una mica de banda a banda  de la carrera, Rambla amunt, fins que arribava a la mitja dotzena d’escalons de la porta de llevant de l’Institut.

 Conten d’ell que trobant-se en situació de crisi econòmica decidí anar a fer una visita a un bon amic, que a la tardor d’aquell any encara no havia baixat a la ciutat i seguia a la seva possessió esperant la convocatòria de la novena de la Immaculada, a l’església de “Montisión”

Després de pensar-ho molt, decidí emprendre el viatge, s’encaminà cap a la plaça del Mercat de Palma, llogà un carruatge i donà ordres al cotxer per tal que el dugués a cal seu amic, senyor de fora vila. Hi arribaren ben a punt de prendre el cafè i començaren una inacabable xerrameca; el senyor de la casa anava endarrer de saber noves de Ciutat i, a més, duia molta xerrera endarrerida. Es feu tard i a fora vila se sol sopar amb la posta de sol; els dos amics i la resta de la família s’assegueren entorn d’una taula ben bastida de sopes, olives i altres “llegums” del temps.

Mentre tant, en Biel, el cotxer enginyós i xerraire a té qui té, havia fet bona amistat amb els amos i, quan arribà l’hora, compartiren amb ell sopes, pa i companatge i vi de la casa. Allà d’alt, a ca'ls senyors, don Pep estava eufòric, el seu amic havia comprès la situació i li havia deixat vint duros. Tan agraït estava, que no gosava aixecar-se de la taula, però la seva prudència li aconsellava partir i així ho féu; s’acomiadà d’aquella família d’antics amics i avisaren el cotxer que ja s’havia acabat aquella eixida lluny de la ciutat.

El cotxer estava a punt i, hora ben foscando, emprengueren el viatge de tornada fins arribar al punt d’on havien partit: la plaça del Mercat, just a dues passes d’on vivia don Pep. Don Pep baixà del carruatge i demanà el compte al cotxer: seran vint duros, li contestà! No sé si a més dels vint duros que li havia deixat l’amic, Don Pep trobà per qualque racó de la butxaca, els cinc duros més que li havia costat aquell viatge. Ves, coses de don Pep!