- Joan tots els cantautors a la teva edat es retiren i tu segueixes al peu del canó...
- No, en Raimon és més gran que jo. Penso que és una cosa que quan hagi d'arribar arribarà i cada vegada és més a prop. Mentre jo tingui coses a dir i escriure, i si les facultats físiques m'ho permeten, crec que per responsabilitat cap a la meva persona he de continuar fent. Jo soc feliç així. I seria molt burro podent continuar sent feliç no ser-ho.
Evidentment que són molts discos, molts concerts, molts de llocs... però jo no em plantejo ara fer grans coses sinó anant cantant de tant en tant. Molta gent em diu que va entendre el concert del Palau com una retirada, un acomiadament, però jo mai no ho vaig dir. Segueixo cada dia pensant coses, pensant nous espectacles (de fet la setmana vinent estreno un, a veure com anirà)... sempre hi ha un projecte.

- Ens has aclarit que ets un cantant, no ets un poeta que canta...
- En el fons, el qui ha de dir si les meves cançons entren en el concepte de poesia és la gent, no jo. Llegeixo grans poetes i som incapaç d'escriure com ho fan ells, parlo de poetes mallorquins com Porcel o Costa i Llobera. Ells no es dedicaven a fer cançons sinó poesia pura. Els cantautors estam en un terreny amb un peu en un lloc i l'altre en un altre, bé si hi ha gent que m'escolta i ho considera… Però jo professionalment no som poeta. Jo només intento escriure el millor que sé i que tot el que faig traspuï emoció si no, no té sentit. L'art sense l'emoció no té cap sentit.

- Ets un cantant amb molt d'amics i els has pogut versionar...
- Tinc la gran sort m'han respectat molt els grans amics que tinc. Els amics més importants que tinc no tenen res a veure amb la cançó ni amb la música. Som quatre o cinc que ens trobem a sopar cada dos mesos en un restaurant de Barcelona i no tenen res a veure amb la meva professió. Ara que el Serrat estigui al teu costat, o que l'Aute ho hagi estat, que el Sílvio ho hagi estat o que la Maria del Mar estigui també... són molt generosos, mai m'han negat res. Amb els primers diners que em van donar els meus pares em vaig comprar un disc d'en Serrat i l'altre dia cantava amb ell al Palau. Imagineu-vos el que significa això per jo.

- Hi ha una frase molt maca de Serrat en el teu llibre "101 cançons" que és preciosa, bé tot l'article seu és preciós, però acaba dient: "Dentro del panorama de la canción, Joan isaac ées una voz que corta el pan del silencio con cuchillo cotidiano y un represnetante emblemático de la canción sin fronteras"
- En Joan sempre ha estat molt generós amb mi i sempre m'ha respectat molt. Amb en Joan no parlem mai de música, només parlem de futbol, és collonut! Només parlem del Barça! Mai parlo de música amb ell i en Joan és una persona que és incapaç de jutjar a un altre company, és profundament respectuós. No et dirà mai "Uf, quina merda de cançó" o "quina cançó més guapa" però sempre està allà. Quan he fet una cosa important sempre ha estat al meu costat i l'has de demanar molt amb la boca petita perquè, malgrat que ho ha deixat, té una vida pública que no et pots imaginar, crec que treballa més que mai ara. Tot el dia es passa de conferència en conferència, de premi en premi... i això és magnífic!

- De tu diuen que retrates la quotidianitat, et sents representat amb aquesta definició?
- Absolutament. Jo soc una persona que sempre està amb les antenes posades. A casa m'ho diuen, la meva dona i les meves filles: "Papa, baixa un poc en terra" Jo sempre estic en un altre rollo i de vegades m'oblido de les coses quotidianes com tirar els fems, m'oblido perquè tot el dia estic pensant en cançons, esperant imputs que em donin peu a escriure alguna cosa. És la meva vida, i és una mica fotuda perquè et pots arribar a obsessionar. La inspiració, tanmateix, t'arriba quan t'ha d'arribar. De vegades estic sis mesos sense escriure res i de cop i volta començo a fer cançons i altres coses. És un procés molt metabòlic, de molta introspecció que de vegades es fa marxar el món real. Per sort tinc una dona que no té res a veure amb el món artístic i és la que em baixa del globus.



- Hi ha cantautors que es cansen de cantar sempre les mateixes cançons i gairebé demanen no cantar les cançons de sempre, les més conegudes, en canvi, tu sempre has acabat amb la cançó "A Margalida".
- Sempre cantaré aquesta cançó. Jo li dec molt a aquesta cançó, li ho dec tot. És una cançó que està feta en una hora i mitja, de fet la gent se la va anar passant i resultà quasi un miracle com es difongué. Jo estic orgullosíssim, però també és una cançó perillosíssima perquè pot tapar les altres. Jo he fet més de tres-centes cançons i tothom et diu "Sí, en Joan, el de Margalida". Però quan et toca aquesta sort has d'estar agraït i la gent la vol. De fet, nosaltres cantem per la gent, no per nosaltres mateixos. Anem al teatre i pugen als escenaris per cantar a la fent, si no les cançons no són públiques, sense públic no tenen raó de ser.

- Tu continues amb el teu esperit de protesta, dient-ne revolucionari...
- Jo no he estat mai un cantant polític, ni polititzat. "A Margalida" no és cap cançó política. És una cançó dedicada a una persona a qui jo li vaig perdre la pista quan ella estava a Canàries, i la cançó parla d'ella no del Puig Antich, però es lliga una història amb l'altra.
No som gaire amant de les cançons polítiques. Jo penso que l'única política que realment és important és la cultura.

- Però per exemple "Minut 89" a tothom amb una mica de sensibilitat l'ha de sacsejar...
- És un poema molt petit que jo vaig escriure quan vaig escoltar la notícia que havien matat dos nens quan estaven jugant a una platja de Gaza, i ara resulta que estam en aquesta història. Una cosa és fer cançó política i altra fer cançó pamfletària, no té res a veure una cosa amb l'altra.
Jo considero més revolucionari al Dylan que va cantar allò que "Els temps estan canviant" o "Escolta-ho en el vent"... això em sembla molt revolucionari.

- I com va sortir la idea de fer "A Margalida" amb una coral?
- Quan estàvem preparant el Palau de la Música, feia un any que el preparàvem, el productor del concert em va dir que hi havia una coral al barri de Sarrià que era molt bona i que cantaven habitualment aquesta cançó. D'aquesta cançó ja se n'han fet, que jo sàpiga, tres versions corals. Una la va fer una coral que es diu Ibercamera, que va fer un disc sobre la Cançó i cantava temes del Serrat, del Sisa, del Llac, d'en Pau Riba, meves... Aquesta coral té devers seixanta cantaires, una bestialitat, i la van estrenar al Palau de la Música. Després se n'ha feta altra versió que jo no coneixia i em va semblar collonut fer-la al Palau. Vaig anar a veure'ls i vaig quedar molt impressionat, de fet no tenia res a veure amb l'altra, però era molt interessant. Vaig contactar i van accedir molt contents, perquè a més era la primera vegada que cantaven al Palau de la Música i va ser un moment molt impressionant del concert.
És curiós com hi ha cançons que passen al món coral. És una altra dimensió totalment diferent, depèn del director o directora de l'orquestra, de la coral, dels arranjaments que facin. Aquesta versió em va agradar molt perquè era molt senzilla i molt sentida. Ja en el primer assaig em van impressionar molt.

- Tu sempre t'has envoltat de grans músics, Toni Olaf Sabater n'és un d'ells. Quant de temps fa que vas amb ell? (a continuació parlamb amb elll)
- Amb el Toni fa quinze anys que anem junts. Mira hi ha una cosa fonamental els cantautors no som grans músics i tampoc grans poetes... la majoria vull dir, n'hi ha algunes excepcions. La cançó és un fet musical que és dificilíssim, perquè en tres o quatre minuts has de desenvolupar tota una pel·lícula o una novel·la que té un inici, una trama i un desenllaç final. Una novel·la de 200 pàgines és difícil de fer, però dona més opcions. En canvi, a una cançó en pocs minuts has de comunicar tot això i és un art riquíssim perquè has de comprimir un text amb una melodia i que a sobre emocioni, i això és molt complicat. És un art menor, però és major per la dificultat que té. No cal ser grans músics per fer cançons. "Ne me quitte pas" d'en Jacques Brel està feta amb quatre acords i és una obra mestra. El que passa és que una vegada nosaltres, els cantautors, presentem una cançó a un músic, sap que ells són capaços de transformar-la i si a més són músics respectuosos amb el gènere de la cançó és meravellós perquè te la poden fer més bonica, més maca. On tu poses un acord ell et pot posar dos i al final queda més bonica. Per això jo sempre he volgut treballar amb bons músics i respectuosos.
Perquè n'hi ha bons músics, que van de genis per la vida i menyspreuen el gènere dient que feim cançonetes. Però tu agafa un foli i escriu una "Cançó de matinada", veuràs que és dificilíssim. Ells el que fan és fer-la més bonica, posar-li més acords, més harmonia i coses que tu no t'haguessis imaginat perquè tu no ets capaç de fer-ho... però ells ho fan.

També hi ha músics que poden destrossar cançons, jo he vist grans músics destrossant grandioses cançons, perquè volen posar la seva personalitat. Jo penso que un músic és bo si fonamentalment és generós. En el sentit que posa tota la seva saviesa al servei d'una cançó de tres minuts... i això és molt i molt complicat. Quan troben un tio com en Toni que fa cinquanta anys que va tocant pels escenaris acompanyant al Serrat, a Moncho i molta més gent i que es posi al teu costat és una meravella.

Insisteixo el músic ha de ser respectuós amb la cançó perquè si no no m'interessa. Jo no vull un músic que em canviï la cançó. El text no el pot tocar perquè no el pot tocar mai, però la música sí que la pot tocar i hi ha gent que ho sap fer molt bé i gent que ho fa molt malament. Jo sempre he tingut la sort de treballar amb músics com en Manel Camps, com en Toni, com en Colomer... tios que han treballat molt pels cantants, i és complicat perquè ells el que volen fer fonamentalment és la seva música i acompanyar-nos a nosaltres és un mitjà de vida... no ens enganyem. En Ricard Miralles, per exemple, el pianista del Serrat de tota la vida, va aconseguir un cert moment que la gent quan escoltava les cançons del Serrat deia "això és Serrat", però no era Serrat això era Miralles. Perquè en Miralles tenia una forma de musicar les cançons que et portaven al Serrat. A Mediterráneo per exemple. Mediterràneo sense la troballa rítmica de la cançó seria, potser, una cançó menor. Però va haver-hi un músic que va trobar un ritme que la va fer famosa. No he xerrat mai amb en Serrat, però crec que aquesta cançó la va pensar com una havanera, però un geni li va ficar un ritme que la va fer universal, posar-li un sis per vuit... això és coneixement musical.

- Del teu llibre com fas aquesta divisió per apartats?
- El que jo sempre he pensat, la vida que tots portem es basa en cinc o sis preguntes bàsiques. Per què estam aquí? Què és la mort? Què és l'amor? Què és l'odi? O la solitud? Són temàtiques al voltant de les quals l'home sempre ha pensat, són els misteris de la vida. Jo tinc la teoria que tant pintors, com escriptors com gent que fem cançons o compositors estam girant sempre sobres les mateixes temàtiques. I les temàtiques de la vida es poden comptar amb els dits de les dues mans, i per això el llibre està dividit en temàtiques. Però cada temàtica té diferents formes d'afrontar-les. Jo quan parlo de l'amor parlo de moltes maneres d'entendre l'amor, o el desamor. I això ho escric de diferents maneres. La divisió és per una raó filosòfica. Em dic, què ens preocupa? Què collons estem fent en aquest planeta perdut enmig de la immensitat? On anem? D'On venim? Què és l'amor? I la mort? Òsties! Això són temàtiques que sempre han preocupat a tothom i els artistes sempre han escrit, han cantat o han pintat al voltant seu. Això és molt curiós. En el fons som uns pobres desgraciats plens de preguntes i d'interrogants que moltes vegades no sabem que feim aquí.





- El teu motor creatiu són aquestes preguntes?
- Aquesta és una gran pregunta. La creació per mi és un misteri absolut, perquè a més la creació és anàrquica, no és matemàtica pura... és atzar, és sort. De l'acte creatiu, jo penso que els artistes en el món és el que sempre es diu: que la gent que es fa aquestes preguntes pensi "Ostres això que està cantant m'ho he plantejat mil vegades, però jo no ho sé escriure. I li dono gràcies perquè està expressant el que jo penso i, per tant, no estic sol en aquest món. Aquest tio pensa el mateix que jo". Es crea una interrelació entre el que crea i el que escolta, entre el lector i l'escriptor.
El fet creatiu és fonamental en la humanitat... des del primer home que en una cova va pintar el que estava veient. L'home de les cavernes un dia va sentir la necessitat d'eternitzar el que estava veient i ho fa pintant en una paret d'una cova. O el primer que va fer música. Diuen que va ser a l'Àfrica i a partir d'allà tot ha evolucionat molt, però la música negra per mi és l'origen de totes les músiques i des de l'Àfrica s'expandeix per tot el món. Pot ser la música oriental és diferent, però l'africana està en l'origen de les altres, el jazz per exemple o el blues que neix dels esclaus negres que canten per alliberar-se.
És curiós que el patiment pugui arribar a l'art. La creació sempre té una part important de patiment. Costa molt escriure, has d'estripar i deixar de banda moltes coses, has d'anar a l'essència i és molt complicat i difícil. I com he dit no és matemàtic, hi ha molt d'atzar.

- I la inspiració?
- Jo encara no sé ben bé que és la inspiració. Crec que és el mecanisme que desencadena la creació. Estàs en un estat mental que et porta a començar a escriure, a pintar o a fer música. En Picasso deia "A mi la inspiración me viene trabajando", a mi no em passa així. Una cosa és l'esforç mental que tu fas cada dia per buscar temàtiques, però no és inspiració. La inspiració ve així, no se sap, si no seria molt fàcil.

- En el teu llibre sorprèn la prosa que s'hi troba. Els relats que hi ha intercalats, que creen un personatge molt interessant amb un final sorprenent. Com et sents més còmode amb la prosa o fent cançons?
- Això em va per temporades. Hi ha etapes que escric molta prosa sobre coses que penso, coses que veig o coses que em passen i aquests escrits i aquesta prosa em porta a les cançons com a element final. A mi m'agrada molt escriure històries. En el llibre hi ha relats que m'agraden molt, com el de la gelera... un dia a casa vaig pensar "Quina és la porta que més obrim cada dia?" Idò, la nevera. I a la nevera què hi ha? Idò, tots els imants que portes dels teus viatges. El relat d'una simple nevera et porta als llocs que t'han impressionat a la teva vida. O la de les cendres o la del mòbil. Ara estic llegint un llibre de Quin Monzò d'articles publicats a La Vanguardia sobre fets quotidians que l'havien passat. M'agrada fer coses curtes. Una novel·la seria incapaç d'escriure-la, però coses curtes sí.

- Per acabar, set actuacions a Capdepera en quinze anys...
- Capdepera, per a mi, és com la llar que tenc a Mallorca. Ho he dit dalt de l'escenari: Tinc una casa al mar...també a Capdepera.


Moltes gràcies. Acabam la teva entrevista així com acaben els teus concerts, per després continuar amb Antoni-Olaf Sabater, el pianista.









...i aprofitam que sopam tots plegats per també parlar amb un músic excepcional. Un virtuós, Antoni-Olaf Sabater, per tal que ens expliqui els secrets d'acompanyar els grans artistes...A més de músic te un gran sentit de l'humor.







- Què destacaries d'en Joan?
- Té enginy en tot, és enginyós en el millor sentit de la paraula.

- Ell diu que sempre ha comptat amb grans músics com tu...
-I jo sempre he comptat amb grans companys (rialles)

- I que els músics teniu un gran paper perquè sou capaços de millorar la seva feina.
- Mira jo puc agafar la "Dua Lipa" que és un bacallà i la puc vestir, la puc millorar o espenyar una mica, però d'alguna manera la cançó que fa el cantautor és el cos de la "Dua Lipa" i no els vestits que porta. He fet un símil un poc beneit, però jo poso vestits a la "Dua Lipa" i potser ella estigui millor despullada que no molt ben vestida.

Arranjar és una cosa molt bonica, ja que és anar posant-li roba a la cançó, però la cançó d'en Joan és l'esquelet. Pot venir un altre i a la mateixa cançó fer-li uns altres arranjament diferents.

- Hi ha músics com tu, que sou molt bons músics, i que sembla que els sàpiga greu acompanyar a qualcú que no sap tanta música com vosaltres...
- No, no. Jo aporto un gra de sofisticació, que sempre és benvingut. Jo soc un potenciador, li poso un poc de sal a les cançons d'Isaac.

- Amb en Joan sembla que t'ho passes bé...
- Sí, a més en Joan és molt generós perquè canta moltes cançons meves, amb la meva música. Ell és molt bon lletrista. Jo professionalment el que sé fer és fer de músic i reconec que el que jo faig és fruit de molts d'any de feina i molta lluita. Jo tic seixanta-quatre anys, i sempre he estudiat , així que vaig acumulant coneixements (i no es fan nosa els uns amb els altres). Puc tocar una cosa més senzilla o altra més complexa. He estudiat jazz, que és un món a part, també clàssica, som compositor ... Aleshores el meu cervell sempre està en marxa. Sempre està a punt la tècnica per a fer música. Ara em posen un piano i improviso, em diuen canta una cançó i tot d'una trec la melodia. I m'agrada molt la música, sempre he escoltat molta música, molta, molta... he devorat vinils!

- Avui acompanyaves a en Joan Isaac tot sol i no és el mateix que al Palau de la Música amb tota l'orquestra, que a més la dirigies.
- És molt diferent clar. On hi ha molts més músics és més complicat: Canvia totalment. Jo sempre intento ser el més efectiu possible. L'efectivitat és un punt bàsic.
Em vaig aprendre molt bé les cançons d'en Joan i així sé com vindrà, com reaccionarà, a més he arranjat cançons d'ell, no totes (m'encanta que compti amb altra gent, és el millor). En Joan és un dels pocs grans cantautors que ha quedat i el nivell d'en Joan és alt, és elevat. Demana-li a en Serrat que pensa d'en Joan!

- I esteu molt compenetrats, hi ha molta complicitat...
- I improviso també, quan parla improviso ambients, sé que el que faig li agrada... i a més és útil. Malgrat que parli en silenci és molt agradable, però si un moment està xerrant i hi ha un fons musical, aquell moment queda bé. Això és divertit.

- I fas participar en el públic, inclús ens has fet cantar una cançó.
- Una època jo vaig fer teatre amb Pedro Ruiz i em feia fer d'actor i agafes taules, amb una complicitat amb l'escenari que és diferent. Hi ha músics que es queden més tancats i jo a l'escenari m'ho passo bé. Notes si és un públic molt artístic, que li agrada l'art, que agraeixen coses que a tu t'agraden i... efectivament canten amb tu. És com si em demanes un favor a jo sabent que és una persona de fiar.
De vegades et trobes un públic un poc estaquirot i no participa tant, però en general en Joan agrada molt, aquesta és una virtut que té i l'animo molt amb el piano.

- També fas els cors...
- Bé jo abuso de la paciència del cantant, això d'entrada. El culpable d'això va ser en Moncho que em feia fer corus i em vaig acostumar amb la Núria Fargó i altres, i amb en Joan m'atreveixo i entrant. Han quedat bé o no?

- Sí, molt bé....i ens hem fixat que seguies molt el ritme amb els peus...
- Si, com no hi ha bateria has de fer que tot el públic senti un bateria virtual que no hi és, i que tothom vagi amb allò, encara que no ho senti. Llavors has de passar-te de la retxa pel que fa a concentrar-te en el ritme, amb això els africans ens van ajudar molt als occidentals

- Res més a afegir?
- Que lo de na Dua Lipa era una metàfora...

-Ha, ha, ha,...moltes gràcies.







De quants abismes s’ han salvat?
De quants amors han quedat orfes?
Per quants deserts han desertat?
De quantes fonts, assedegats,
han begut aigües de derrota?
De quants jardins han olorat
les flors de la malenconia?
Quants ulls en zel han perseguit,
per les andanes de la nit,
a l’estació dels somnis blaus..