“Dins d’Espanya no tenim futur. Hem de partir” 
“Alemanya va treure els nazis del poder. Aquí els franquistes encara manen a tots els estaments”

Per a una part de la dreta és un renegat. Una part de l’esquerra no se l’acaba de creure. Però pels sobiranistes i molts altres ciutadans de tota ideologia, Cristòfol Soler i Cladera (Inca 1956) s’ha convertit en un referent de lluita i exemplaritat. Economista i llicenciat en dret, va ser conseller d'Economia al Govern de Cañellas i el seu successor com a president del Govern. Es va donar de baixa del PP durant la presidència de Bauzá pels seus atacs al català, Avui és un independentista convençut que es passeja per Mallorca amb la paradeta de l’Assamblea Sobiranista de Mallorca per predicar les bondats de la independència. Espanyolistes radicals l’han arribat a agredir, però ell continua defensant que l’única sortida per a Mallorca és partir d’Espanya. Ho diu  basant-se en l’experiència que va viure quan s’encarregava de representar als illencs com a conseller i president. Defensa que la relació amb l’Estat per les Balears ha estat i continuarà sent  deficitària perquè per a Espanya som i serem una colònia que no té els mateixos drets que altres parts de l’Estat. Soler ho referma amb un gran coneixement de la història, la seva principal afició. Repassem amb ell alguns dels moments més importants que ha viscut com a persona i polític per entendre el viatge que l’ha duit a aquestes conclusions.

- Amb 26 anys, vostè va ser el diputat més jove de l’autonomia. On comença la relació amb la política?
- Jo vaig néixer en una família on el nacional catolicisme havia influït molt. Teníem un capellà a la família, el meu pare era franquista… Vaig estudiar empresarials, econòmiques i sociologia política en una universitat privada d'Alacant perquè el meu pare no volia que estudiàs a Barcelona. Cap al 1979, ja havia sentit a parlar de l’espoliació fiscal a través d’Ernest Lluch. Vaig militar a Democràcia Cristiana d'Alacant i en tornar a Mallorca, on vaig continuar estudiant dret, en desaparèixer els democristians, ens integrarem a la UCD d'Inca. I a les eleccions del 83 vaig tornar a la política de la mà d'Oscar Alzaga amb el PDP que era un partit que es presentava a les eleccions en coalició amb Aliança Popular. Vaig formar part de l'executiva nacional del PDP vaig conèixer Ignacio Alert, García Margallo…A partir d'aquí vaig començar a entendre com funcionava l'Estat espanyol i a veure que la nostra capacitat de prendre decisions que era molt residual. Com a conseller d'hisenda em va tocar negociar les transferències i vaig passar tota la legislatura viatjant de Palma a Madrid. Era l'època de Felipe Gonzalez amb dos-cents escons. Els càlculs de la insularitat els negociava amb ministres. I quan va arribar el moment de tenir una reunió amb un subdirector general, el càrrec més alt on pot arribar un funcionari i aquest li va dir: “Senyor ministre, això que vol fer és impossible i no ho farà”. Veure que un funcionari deia a un ministre amb majoria absoluta el que podia fer o no, em va deixar marcat. Llavors em vaig adonar que no manaven els ministres. Que el PSOE tenia el govern, però no el poder.

- Això com es tradueix en doblers?
- 5000 milions dels nostres impostos van a Madrid, a l’Estat espanyol, i no tornen. Tenint en compte que el pressupost que del Govern Balear és de 7000 milions, es pot imaginar el que suposa. No s'ha fet cap sistema de finançament autonòmic digne. Aquí s'escullen les regions que se n'han de beneficiar i s'aplica la fórmula perquè surti aquest resultat sense tenir-nos en compte.

- Estat profund?
- Efectivament. Vaig començar a entendre'n el funcionament. Les promeses d'un ministre, si no ho eren per escrit, eren paper mullat. Ja vam veure que no podríem finançar les transferències que se'ns donaven. Però ja ens deien que era com les llenties, o les prens o les deixes. Vaig conèixer el Deep State però encara no calibrava les implicacions que podia tenir. A la segona legislatura vaig tornar a l'empresa privada. I a la tercera, Cañellas em va demanar que tornàs i com que m'havia sentit còmode amb ell, vaig tornar perquè encara era un partit regionalista. Va cometre errors, perquè ningú no tenia experiència política. En aquesta legislatura a Cañellas ja no el tractaven de tu. Jo vaig ser nomenat president del Parlament i vaig tenir una relació excel·lent amb tots els portaveus dels altres grups. Això va fer que comencés a defensar més els interessos generals que els particulars del meu partit. No necessàriament havíem de tenir raó en tot.

- A la quarta legislatura és quan arriba a la presidència del Govern i es comença a parlar del cas Túnel de Sóller. Era conscient del que passava?
- Com a president del Parlament no havia tengut notícia del tema i m'arribà informació del fraccionament dels cinquanta milions a través d’una persona externa al govern. Aleshores vaig entendre el que passava, no a través de Cañellas. Ell se sentia perseguit per hisenda i la policia i estava nerviós. Jo tenia plens poders, juntament amb representants dEivissa i Menorca, per elaborar el programa electoral i incloure el tema de la normalització lingüística i de lordenació del territori amb la condició que faríem alguna cosa amb aquest tema.

- I arriba Aznar.
- Guanyàrem amb majoria absoluta del Parlament i vam perdre el Consell Insular. I Aznar no donava senyals de vida. Coneixia molta gent a Madrid a través del PDP. Li vaig dir a en Biel que parlaria amb Aznar i vaig anar amb dos companys del partit. Aznar em va dir que el cas del Túnel era una pedra al seu camí i que li digués a Canellas que podia anar a presentar la dimissió. I a Cañelles en entrar i li van preguntar si havia portat el pagaré de Brokerval, una part del que el partit estatal li corresponia del túnel de Sóller. Li vaig dir Biel, què passa aquí?

- En aquell moment li plantegen ser el president del Govern. Va dir que si tot d’una?
- No ho volia ser de cap de les maneres. M'ho van proposar tres pics. Al final vaig acceptar, però vaig posar com a condició poder tirar endavant el programa electoral. Ningú em va posar inconvenient fins que va passar el que va passar i em va substituir Jaume Matas. Tocàrem temes delicats, no només el de la llengua. Els criteris amb què fer l'ordenació del territori tampoc no van agradar.

- No arribà a l'any com a president...
- Només deu mesos. Però va ser temps suficient per comprendre que eren les Illes Balears perquè visiti tots els pobles i llogarets de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Em reunia amb els plenaris dels ajuntaments, les entitats ciutadanes i les associacions de cada poble. Em vaig fer un fitxer amb les necessitats de cada lloc. I vaig entendre que les Balears són una entelèquia, cadascun és de la seva illa. Som una demarcació geogràfica però cada illa té la seva ànima i s'ha d'administrar a si mateixa.
En deixar la política vaig començar a llegir sobre el nacionalisme espanyol i a entendre com s'havia constituït i què era Espanya. Vaig entendre que allò no era ca nostra i que no hi teníem res a fer. Així de clar. Que érem terra conquerida. 



- Llavors Aznar pactava amb el nacionalisme català. Hi va intervenir en aquesta negociació?
- Pujol va venir a parlar amb mi dues vegades. Ens vam contactar a través de Baltasar Porcel. La pregunta que em va fer és “em puc fiar daquesta gent de Madrid?”. Li vaig contestar que en política, segons diuen, no et pots refiar de ningú. A petició de Pujol, vaig anar a parlar amb Zaplana, aleshores president valencià, perquè el tema de la llengua quedés clar ja que el preocupava que fes el pacte amb Aznar i després, en el tema lingüístic no s'entenguessin. Aznar havia donat el vist i plau a aquest contacte.
Vaig anar a la junta directiva nacional del PP, amb unes 300 persones, i vaig veure que semblava que eren ells els que feien un favor a Pujol. En aquella època Aznar encara tenia una actitud diferent de la que va tenir després. Ell sempre deia que volia aconseguir que allò que havia fet l'esquerra d'unir-se al nacionalisme basc i català, que la dreta també ho havia de poder fer. I per això cal respectar la idiosincrasia de cada territori i sobretot, en el nostre cas, el tema lingüístic. I perquè sortís el pacte amb Pujol van haver d'intervenir primeres espases, fins i tot Fraga, Martín Villa… perquè la majoria estava en contra d'aquest pacte. La població espanyola creia que si hi entrava el PP hi hauria problemes amb les pensions, o que es carregarien el PER d'Andalusia. L'única manera era acceptar un pacte per poder governar i demostrar que això no era així. Va ser l’argument final pel qual es va votar a favor. En els darrers mesos del meu mandat els mitjans deien que jo m'havia venut a Jordi Pujol. Un dia que teníem reunió de l'executiva, vaig a Madrid i a l'aeroport em trob que la portada de l'ABC era “El president Soler ven les Balears a Catalunya”. Em vaig asseure a la taula de la reunió i només van venir a saludar-me dues o tres persones dels trenta que érem. Jo tenia clar que ser president d'una comunitat autònoma és molt més sacrificat del que una persona es pugui imaginar. I aquest sacrifici, si no podia dur a terme el meu programa, no valia la pena.
Quan vaig veure que això no era possible per un moviment que van fer Joan Verger, Canellas i Matas dins del grup parlamentari, simplement, vaig presentar la meva dimissió. Hi havia gent que em deia que havia de presentar una moció de confiança però només si l'oposició m'hagués atacat, però no era el cas. I així vaig acabar la meva etapa política. Vaig veure una evolució molt gran amb Aznar. Crec que la primera legislatura va ser bona. Però les posteriors, amb majoria absoluta, van ser terribles. Parlant amb gent del PP vaig veure quina era la reacció que tenien, van descobrir que el tema de la llengua, la immersió lingüística provocava el creixement dels nostres territoris. I jo sempre he pensat que això de Bauza va ser una jugada programada des de FAES amb totes les seves conseqüències i amb el suport d'Aznar des de darrere. Jo encara era al PP, però ja no vaig voler formar part de cap òrgan regional. Simplement era al PP d'Inca perquè m'havien donat el seu suport i havien tingut una política lingüística municipal catalanista.

- Què li passa al Partit Popular amb la llengua?
- En el meu discurs d'investidura vaig pronunciar la paraula "català" per referir-me a la llengua pròpia. He estat l'únic. Quan Aznar va venir a fer campanya electoral, vaig parlar en català i em van esbroncar els Bauzá, Campos, Delgado... Cañellas els tenia arraconats. Aznar va demonitzar la immersió lingüística i sempre he pensat que això de Bauzá va ser una jugada programada des de FAES amb totes les seves conseqüències. Amb Cañellas, quan era conseller d'Economia, vaig estar a la comissió de cultura en el moment en què es va redactar la llei de normalització lingüística. Una llei com aquella avui seria impossible i dubt que el Constitucional l'acceptàs. No hem de ser dins d'un Estat que ni ens aprecia, ni ens vol, ni respecta la nostra llengua ni la respectarà mai, només diuen que la respecten per conveniència política. I això passa a la dreta, al centre i a l'esquerra espanyola. Són un altre país diferent amb una ultradreta deixada anar.

- Com altres analistes, vostè també apunta que la transició no es va fer bé.
- Alemanya es va desfer dels alts càrrecs del nazisme. Aquí encara tenim franquistes manant a l'estament militar, la policia, les grans empreses, els mitjans de comunicació i la majoria de jutges són de dreta o extrema dreta.
Per saber si existeix el cel t'has de morir, però jo ja he estat a l'infern. Pertanyent a Espanya mai no ens en sortirem, governi qui governi.

Moltes gràcies.