Viktor E. Frankl: L'home a la recerca de sentit
Llarga és la història del poble d'Israel i moltes són les seves vicissituds. La tradició d'aquest poble situa el judaisme com la més antiga de les tres grans religions monoteistes, les religions abrahàmiques, juntament amb el cristianisme i l'islamisme. Un Déu omniscient, omnipotent, creador de l'univers, que designà el poble jueu com a l'elegit i a qui revelà la llei que contenen els Deu Manaments. Els jueus es consideren els descendents directes d'Isaac, a través de Jacob, i per tant d'Abraham. La línia d'Isaac a través de Jacob (Israel) és vista com la base de la nació jueva, i les dotze tribus d'Israel són els seus descendents. En el llibre de l'Èxode, Déu li diu a Moisès, en el mont Sinaí: Faré que les teves fronteres s’estenguin des del mar Roig fins al mar dels filisteus, i des del desert fins al Riu Èufrates; perquè entregaré els habitants d’aquella terra a les teves mans, i tu els expulsaràs de davant teu.
I en aquestes estam. Tal convicció va dur el poble d'Israel, després d'una diàspora que començà amb la destrucció del primer temple de Jerusalem, en el 586 aC, a la recuperació de la terra promesa, amb l'aparició del moviment sionista i la creació d'un estat propi, l'any 1948. I, entre una data i l'altra, tot d'anades i vingudes, sovint problemàtiques, com ara l'expulsió dels jueus de Sefarad (Espanya), coneguts posteriorment com a sefardites, en el segle XV, o com els episodis molt propers dels jueus establerts a Mallorca i l'estigmatització dels anomenats xuetes. Però, sens dubte, el gran drama es produeix en el segle XX, amb l'ascens del nacionalsocialisme a Alemanya i el més o menys conegut Holocaust, això és, el genocidi perpetrat pel Tercer Reich sobre els jueus, entre 1933 i 1945.
Avui, parlar d'Israel resulta problemàtic. En el 1942, a Wannsee, s'aprovà l'anomenada "solució final", que consistia en l'eliminació física, per mitjà dels treballs forçats, la fam i les cambres de gas, dels jueus (i d'altres «indesitjables») internats en camps d'extermini i que deixà un nombre de víctimes al voltant dels sis milions de persones. I recordar-ho és més necessari que mai, perquè aquesta és una vergonya que Europa ha de superar mirant fit a fit el propi passat i evitant que res de semblant pugui tornar a passar. Reivindicar la memòria d'aquells fets no s'ha de considerar, per cap de les maneres, una actitud purament sionista. I, al mateix temps, s'ha d'assenyalar amb el dit els actuals mandataris israelites i els seus seguidors, ja que, en certa manera, estan caient en l'oprobi de massacrar el poble palestí, molt més enllà del que es podria considerar una legítima autodefensa i arribant a un punt que, per desgràcia, ens recorda massa el genocidi dels quals foren víctimes els seus avantpassats.
Ha estat en aquestes inevitables disquisicions a què ens aboca l'actual situació que ha caigut a les meves mans un petit volum, una fulla entre la immensitat de la literatura generada per l'Holocaust, però que m'ha semblat una de les aportacions més interessants i commovedores que he tengut ocasió de llegir en relació amb aquest tema. I ha estat així perquè el relat de Viktor E. Frankl (1905-1997), a més de narrar la pròpia experiència en un camp de concentració nazi i la seva supervivència gairebé miraculosa, posa el lector davant la disjuntiva de superar la manca de sentit de la pròpia existència, o de deixar-se arrossegar per les circumstàncies adverses i renunciar a la vida mateixa. Però com trobar sentit a viure, quan s'ha perdut tot, començant per la família, enmig de les majors atrocitats, veient com la mort senyoreja al teu voltant?
Frankl, psiquiatre i neuròleg, va dedicar cada alè i cada bri de força a alleujar els patiments dels desgraciats companys de confinament. I després de l'alliberament desenvolupà la que es coneix com a logoteràpia, un tractament que s'adreça precisament a la recerca de sentit al nostre pas per aquesta terra, inclús en les circumstàncies més adverses i en el pitjor dels inferns. Nosaltres vam conèixer l'home com potser abans no ho havia fet cap altra generació. Però ¿què és l'home? És l'ésser que sempre està decidint què és. És l'ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l'ésser que s'ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis.
He transitat per les poc més de cent pàgines d'aquesta obra mestra, guiat per la immensa lucidesa del seu autor, el qual, per si tenia algun dubte, m'ha recordat que si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. I és que en certa manera el sofriment forma part de la vida, igual que el destí i la mort.
Ara bé, sigui com sigui, l'home s'ha d'estalviar de causar patiment al seu proïsme, perquè sobreviure fins i tot en circumstàncies favorables no sempre és fàcil. No sé qui va dir allò que l'home és un llop per a l'home (crec que va ser Hobbes qui popularitzà aquesta frase), però el que passa a Gaza n'és el millor exemple. A Frankl, jueu com era, segur que no li agradaria el que està fent el poble escollit.
Viktor E. Frankl. L'home a la recerca de sentit. Edicions 62 (labutxaca), gener 2024, dotzena impressió.
