Cada estiu la Torre de Canyamel ens sorprèn gratament amb el muntatge d’una excel·lent exposició estival, per la que han passat rellevant artistes. Enguany acull una excepcional exposició de peces tèxtils d’una dotzena d’artistes internacionals. Na Kavita Parmar, acompanyada d’Ien van Wierst. coordinadora de l’organització internacional Sculpture Network, va realitzar visita guiada a l’exposició “Nodrint les nostres arrels” i una posterior xerrada al voltant de l’obra exposada i el pas de l’artesania utilitària fins a esdevenir una forma d’art reconeguda.

Abans de fer la visita guiada, vam aprofitar per parlar na Kavita, resultant gairebé un deliciós monòleg ple d’entusiasme i convicció.

- Qui és Kavita, què feies abans d’embarcar-te en aquest projecte?

- Jo tècnicament som dissenyadora i m’he dedicat tota la meva vida al món de la moda en els seus diferents àmbits. Vaig començar amb la part de producció. Jo vivia a Àsia i em dedicava a cercar matèries primeres, fàbriques i fabricants d’artesania per a les grans marques de la moda. Jo he treballat per gairebé totes, des de les més luxoses fins les més comercials.

L’any 2000 vaig venir a Madrid, perquè em vaig casar amb un basc que tornà al seu país. Realment vaig venir perquè s’havia venut la meva darrera empresa i vaig pensar “Estic treballant des dels 17 anys, he quedat embarassada i me prenc un descans. Ja veurem que passa” . El pla era estar un any a Madrid i després partir cap a Sant Francisco (la meva parella treballa en la Intel·ligència Artificial i tecnologies digitals), però vaig quedar atrapada per la qualitat de vida i circumstàncies personals com tenir un infant. Jo tot d’una que vaig arribar vaig començar l’aventura de crear la meva pròpia marca. Ho vaig fer un poc per jugar, tanmateix havia treballat per les grans, coneixia prou bé el tema de com fer la producció i els tema de les vendes. Però mai havia tingut la meva pròpia marca i tenia aquesta inquietud, a més tenia temps per dedicar-me. Vaig tenir la sort d’arribar a Madrid en l’època d’implantació de l’euro i l’economia anava a tota.  A més jo sabia d’on treure la matèria prima (la producció la feia aquí, a Espanya, Portugal o Itàlia ) i tenia els coneixements tèxtils, per tant vaig muntar la meva marca, que me va anar prou bé, com a molta gent.

- Com neix el teu projecte?

- Aquesta és la meva experiència: la indústria i el món tèxtil. Però va arribar la crisi va ser quan jo me vaig començar a replantejar la lògica del negoci en el que estic. No té sentit que el que estam fabricant (com bojos), hi ha massa fabricació, s’han de tirar moltes coses, de cada vegada hi ha més matèria primera que no és noble, per contra de cada vegada hi ha més matèria sintètica, feta de polièster... És un dels pocs àmbits en el que els preus han baixat, fins i tot el menjar ha pujat. Tot ha pujat manco el tèxtil, tu ara et pots comprar una camiseta amb un preu molt més barat del que pagava el teu pare, i a més tens tens molta més roba que la que tenia el teu padrí.

I ens he de preguntar el perquè. I la resposta és fàcil: no feim la producció aquí, se fa en un món on no hi ha horaris i el règim laboral bàsicament és d’esclavitud. A més estam emprant matèries primes d’una qualitat pitjor.

Amb això vaig començar a viatjar i m’adono de la desaparició d’artesanies, del coneixement ancestral. Jo sempre he estat molt obsessiva amb el tema de coneixement ancestral, perquè penso que els tèxtils són els antics textos. L’ésser humà en determinats llocs mai no va desenvolupar un llenguatge escrit, però les seves històries i mitologies estaven en teixits i això desapareix. Perquè el que ha fet la industrialització i el meu món és que ara empram només cinc fibres d’un mateix tipus. Anem cap a un monocultiu bestial que està matant la diversitat, i no només tèxtil, també a nivell lingüístic, alimentari... 

No hem fet res diferent del que s’ha fet en altres àmbits perquè la indústria ens deia que l`èxit és la quantitat i hem comprat aquesta píndola i tothom ens em posat a acumular. Ara ens començam a adonar que ens hem passat, que tenim massa de tot. Crec que la COVID ens ensenyà que per deixar de comprar roba ningú sortiria nuu al carrer, hi ha prou roba en tots els armaris del món, indiferentment de que siguis ric o pobre, excepte algunes zones molt concretes.

Ens diuen que hem de comprar i comprar perquè és la única forma que l’economia funcioni, mentre estam tirant una gran quantitat de deixalles, a més residus que no desapareixen fàcilment. Fa cent anys tiraves un camisa i en poc temps es descomponia perquè estava feta de fibres naturals i ara és de polièster i no es descompon (des del primer dia que s’inventà el polièster encara segueix inalterat).

- I comences a canvies el teu paradigma...

- Aquí és quan vaig començar a pensar què podia fer més enllà de ser una dissenyadora, coneixia molts de projectes com el meu i jo el que volia era ajuntar a gent i parlar. Perquè ara per ara tot l’espai de conversa està per les grans marques i les grans empreses. Ells són els qui donen les xerrades de sostenibilitat, mentre no és gens sostenible el que estan fent, hi ha molt de green washing... però els petits, que són els qui realment estan fent coses d’una forma diferent no tenen espai per xerrar i ajuntar-se. Així  que deixem de queixar-nos i anem a crear aquest espai conjuntament. Va ser la creació d’XTANT, una paraula en anglès que ve a significar “encara sobreviu”.

És una postura positiva. Jo som una creien del positivisme, perquè pens que queixar-se és important, però no s’ha de convertir en un hàbit, Ningú vindrà a salvar-nos, ens podem queixar però  després.. què feim?

Això és el que va ser XTANT fa cinc anys. El primer el vam fer a Mèxic i fou un exitàs, justament va ser abans del coronavirus. Va venir moltíssima gent. És cer que a Mèxic hi ha una gran població. Justament va coincidir amb la major  fira d’art i m’obrí al món. Enlloc de parlar amb la gent de la moda vaig parlar amb la gent de l’art, i ajudar a que el millor de l’artesania tradicional sigui considerar com art, com es feia antigament.

- Com diferenciem art d’artesania?

- L’artesania començà amb una finalitat utilitària, però sempre ha tingut una part decorativa. L’ésser humà sempre ha tingut aquesta necessitat embellir, fins i tot a les coves trobem la pintura rupestre, que va més enllà de l’ús pur i dur. No som tant “només pràctics”. Jo crec que la necessitat de l’ésser humà de la poesia, la música, ... de la part artística  és quasi una necessitat espiritual vital. I tot el que hem considerat sagrat l’hem volgut embellir.

Antigament la gent que feia feina artesanal treballava en grups, perquè creaven des de zero: recol·lectaven la fibra, filaven, teixien, tintaven... tot era un procés que precisava d’una comunitat, treballaven en cases d’artesans.

A partir del Renaixement, els artesans comencen a signar les seves obres i això crea el que coneixem com artista i els separa dels artesans. Tenim els artistes que són els que signen les seves obres i els artesans, els que no les signen.

Sempre han hagut artesans i artistes de diferents tipus, però si ens fixem en els més exquisits, quan arriba la revolució industrial se separa definitivament l’art de l’artesania. De fet l’art se separa fins i tot d’allò sagrat i s’apropa al fenomen comercial, passa a ser un objecte per col·leccionar i guardar pel seu valor. Mentre l’artesania va desapareixent poc a poc amb la industrialització que li va envaint el seu espai. A més divorcia el disseny de l’artesania. L’industria fomenta el disseny i l’artesania acaba repetint models. L’artesania queda en mans de persones major que repeteixen models que han après i així l’artesania deixa de ser rellevant, artísticament parlant, perquè ja no compta les històries actuals com feia abans.

Art i artesania són paraules íntimament unides. Jo crec que tornem a un apropament, que començà fa cent anys en el món de l’art tèxtil quan va haver artistes com Anni Albers i Josef Albers que anaren a Guajaca, Mèxic, a aprendre a teixir perquè volien crear tèxtil com a art, en ple renaixement de la Bauhaus que parlava de tornar a tocar amb la mà. Després d’aquest primer apropament que seguí amb l’idea de fet a mà, i ara torna amb molta més força i molta més necessitat perquè ara vivim en el “digital”. I l’ésser humà torna a la necessitat espiritual de tocar i sentir. Filar, teixir ja és un acte quasi màgic d’independència de l’ésser humà: jo som, jo puc, jo som capaç.
 

- Parla’m dels esdeveniment que organitzes.

- Una altra cosa important que vull comentar és que l’art ha tingut un paper de provocar, de fer pensar i d’això cada vegada veiem manco s’està arribant a frivolitzar l’art, només perquè ets famós dona igual que facis, tot val, l’important és la signatura... Davant això vaig començar amb l’esdeveniment en el que duc artistes “toquen la terra” i artesans que encara estan “en la terra” i fer que l’artesà vegi la seva feina també com art. Vam començar a fer col·laboracions en les que l’artista aprèn de l’artesà el que és la comunitat, la terra, la matèria primera... per a tenir més consciència i mitjançant el seu treball conscienciar al públic. Alhora els artesans, que realment són boníssims, fer-les pensar com un artista com era capaç de fer abans. És a dir reflexions “Què està passant ara mateix, i a traves de la meva artesania parlo”.

Hem fet varis projectes, de fet el primer any que vaig venir a Mallorca (l’any 2020-2021) ens oferiren Can Balaguer i allà van reunir tres artistes i un era un artesà de llata, en Pep Toni  Ferrer. A través d’una galeria d’art li demanaren una peça, la galeria Ava Art ens ajudà i allà va fer una peça, la primera peça artística que va fer aquest artesà i ell va començar a veure’s d’altra manera. I el que per jo és important que també el va veure la gent jove. La gent jove vol ser artista, dissenyador... però pocs volen ser artesans. S’ha de valoritzar elevar l’artesania. 

- Se fan passes en aquest sentit creant fires, instaurant la carta artesana, fent programes de divulgació...

- Hi ha un exemple perfecte que és Japó. El govern del Japó fa trenta anys que se va bolcar en potenciar l’artesania. Va usar els que ells diuen “llegendes vives”, va focalitzat en gent artesana per tot el territori, fins les zones més remotes, fent pel·lícules sobre ells, mostrar el seu treball, donar-los espais en museus... Això va fer que l’artesania cresqués d’una forma bestial. Jo he estat com a jurat en un premi molt important d’artesania, amb una participació de més de cinc mil artesans del món, idò devers dos mil eren japonesos i coreans. Els governs de Japó i Corea han potenciat la seva artesania com una cosa molt valuosa i  si parlessin de cultura o turisme de cultura és això el que hauríem de fer. 

- Nosaltres, aquí tenim el cas de la llata. S’està fent molta feina per potenciar-la, i ara veiem que hi ha interès per aprendre i sobre tot, que els artesans i artesanes estan innovant, adaptant l’artesania a nous usos, explorant amb formes i mides... Pensam que això és un bon símptoma. Què opines?

- Nosaltres el que feim és; primer crear una setmana de lideratge, agafant 20 o 25 persones del món que estan fent qualque cosa interessant, nova o innovadora ( i pot ser de tot tipus, com ara escriptor, fotògraf, artesà, artista...) i la duim per parlar del futur. Intento ser interdisciplinària, internacional i Inter-generacional. Parlem positivament, de les noves idees que tenen amb la intenció d’aprendre d’ells. Enguany ho vam ver a Randa i va resultar espectacular, creant una obra d’art conjunta que parla del futur i la presentàrem en Es Baluart (el Museu d’Art Contemporani).

Després a Palma muntàrem conjuntament un mercat i un espai de diàleg on férem xerrades, tallers i mercat. Per què vam fer aquestes tres coses? El mercat és important per l’artesà perquè la majoria de persones no tenen accés a l’artesà  (les pàgines web no t’apropen on l’artesà fa feina). Intentem crear espais molt bonics per a convidar gent de tot el món a veure, tocar, demanar... i comprar. I si no compren no passa res, la gent també va als museus gaudeixen amb el que s’exposa i no compren, aquí a més poden parlar amb l’artesà o l’artista, escoltar-los a les xerrades o fer un curs amb ells.

Hi ha que demanen que l’artesania sigui més econòmica, i no pot ser. Si feim això hem perdut la batalla... no podem competir amb l’industria en preus. Podem esperar un any o dos, estalviar i comprar la senalla de llata que vull sabent que la senyora de Capdepera que l’ha feta la cobrarà adequadament i jo tindré una peça que usaré molt de temps i que m’agrada. Això és millor que comprar una cada any d’usar i tirar.

M’agradaria que la gent jove valorés més un bossa de llata que una d’una marca de luxe feta industrialment. Aquest és el vertader luxe, saber que està feta amb estima, amb amor, que té un valor cultural, que és fruit d’un coneixement ancestral que estam recuperant. Avui és el moment, especialment amb el que està passant amb la tecnologia 

- Com podem tenir contacte amb vosaltres i estar informats del que feis?

- Tenim pàgina web, www.xtant.io , Instagram... L’any vinent tornarem a engegar un projecte a Mallorca, tractarem el tema “ sagrat” i vindrà gent de tot el món.  Ens encantaria que poguéssiu venir.

Acabàrem la conversa amb na Kavita Parmar i ens dirigírem a l’interior de la Torre de Canyamel per a fer una visita guiada a l’exposició.

Moltes gràcies Kavita i estimats lectors i lectores, us convidem a visitar l’exposició, realment val la pena.
 

 Si vols saber més de na Kavita Parmar clica la seva fotogafia