El meu repadrí Pere Andreu Fuster Forteza va deixar una nissaga de vuit fills i una munió de nets, els Pereandreu, quasi tots pescadors, els homes. Les dones, a tenir cura dels infants i de la casa, i a fer llata, és a dir, un feiner. Tants eren que, molts d'aquests nets, per no embullar-se, prenien el renom de la mare, com els Lareu o els Eulària. El meu repadrí es casà amb una serverina, na Margalida Sancho, sa padrina Pereandreva, forma femenina de Pereandreu. Jo no en vaig conèixer cap dels dos, però me n'arribaren moltes referències, tant pels meus pares com pels meus oncles, i fins i tot per la meva germana Maria del Carme. Ella sí que encara va conviure amb la repadrina, de qui mai es cansa de dir que era una cuinera extraordinària. Amb totes les mancances que es vulguin, sembla que aquella dona tenia molt bones mans, especialment per tractar el peix, com no quedava més remei en una família de pescadors. La meva germana conta que la padrina Pereandreva agafava una melva (una espècie d'escòmbrid com la tonyina, el bonítol o la bacoreta, però molt sangonosa), l'esquellava i la dessagnava dins un ribell amb aigua i una mica de vinagre, després farcia els lloms amb verdura (grells, bledes, juevert, tomàtiga, alls...) i ho coïa al forn. En tot cas, aquesta era una preparació que tant la meva germana com jo mateix recordam de la nostra mare, qui, amb tota seguretat, n'havia pres mostra de la padrina Pereandreva. La nostra mare era d'origen pagès i el primer contacte amb el peix, com a principal font d'alimentació, el devia tenir quan es va casar i va baixar de Son Poca Palla, a viure a Cala Rajada.
 

I ara un incís lingüístic, com m'agrada fer adesiara. He dit que la repadrina esquellava una melva, com després va fer la nostra mare. Jo no n'he esquellada cap mai, però sí molts d'aladrocs i moltes sardines. Els lloms d'aquestes últimes, passats per farina, ou i galeta picada, i fregits, són un bunyol. Esquellar: treure l'espina i fer els lloms d'un peix. Sempre ho he dit, i quan ho he demanat als meus germans i als companys de tertúlia, n'han corroborat aquest significat. El meu germà, a més, diu que esquella sorell per fer esca. Però es veu que aquesta és una accepció restringida al nostre redol. No hi ha cap diccionari que li doni aquest significat, sinó el de posar l'esquella a un animal. A Facebook hi ha un grup que, sota el nom de Dialectes, treu a rotlle vocables que hom fa servir, a fi que els usuaris ho enriqueixin amb els sinònims propis de cada àmbit dialectal. Idò en aquest grup tampoc he trobat ningú que conegués el sentit d'esquellar al qual m'estic referint. Per la televisió, els cuiners solen emprar el verb filetejar, però a mi em sembla una mica cursi i no el faig servir ni mai l'he sentit per ca nostra. Per tant, jo continuaré esquellant.

I un altre incís, aquest familiar. He parlat de la meva germana Maria del Carme, a qui consider una de les meves mestres, que té un gust extraordinari a l'hora d'agafar la pella pel mànec i a qui "Cap Vermell" va publicar el llibre "Cuina del mar", que, dins les limitacions del seu abast editorial, va resultar tot un èxit. També hauria de parlar del meu germà Pep, qui també posa olla al foc gairebé cada dia. Tots tres som, d'alguna manera, hereus de la padrina Pereandreva, bé directament, bé a través dels seus descendents culinaris, la nostra mare concretament. Si aquesta secció continua, els meus germans sortiran a rotlle més de dues vegades, incloses les fraternals disputes per una recepta qualsevol. 

Enfil la conclusió de l'article i, per variar, tenc el dinar en marxa. Res de l'altre món, però encara que sigui la cuina de cada dia, ens hi hem de mirar, per molt que no poguem fer delicadeses sempre. La meva dona em sol dir que em cerc molta feina, però ja sabeu allò que somada de gust no pesa. Avui, mentre acab d'enllestir aquestes retxes, a dins el forn hi tenc dues safates de canelons, una de carn i l'altra d'espinacs. No us en diré gaire cosa perquè segurament els feis molt millors que els meus, només que em diverteix prou enrotllar les làmines de pasta (les faig servir d'aquelles que venen precuinades i que només necessiten remullar dins aigua ben calenta durant vint minuts). La carn la faig servir mesclada, porc i vedella. I, vanitat en estat pur, he de dir que la indispensable beixamel em surt d'allò més gustosa, sense ni un grum, amb la igualment indispensable nou moscada i una bona ensalgada de formatge de gratinar damunt de tot. Anys enrere tot eren dubtes, però avui ja tenc les mesures ben preses i sé què hi he de posar de cada ingredient, farina, mantega i llet.

Fins d'aquí a quinze dies, si no hi ha res de nou.

Els correus de contacte:
- Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.  
- Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.