Las llaves que abren las puertas

     a los planetas dormidos

Francisco Croissier

 

Caigut del cel m’arriba un llibre que m’ha despertat d’una llarga nit i m’enfronta a la realitat, i, a més, així i tot remou una part considerable del meu subconscient.

Es tracta d’un llibre monumental de Francisco Osorio, del qual ja en coneixia algunes obres, però no aquesta tan i tan important per a la cultura canària, que també és la meva.

Un diccionari de la llengu guanxe no és poca broma i, a més, deixa negre sobre blanc alguns dels interrogants que sobrevolaven i sobrevolen els nostrus caps.

Quan vaig arribar a Tenerife a començaments dels vuitanta del segle passat, no en sabia res, ho he de confessar, de tot aquest trull dels guanxes. Però també és vera que tot d’una m’hi vaig interessar i, a més, vaig tenir la gran sort de conèixer gent que m’ho va posar fàcil.

L’origen dels guanxes, i per tant també la seva llengu, era una mena de misteri guardat en alguns dels racons més foscus del corrent agombolat pel nacionalisme espanyol, només africanista en el sentit més colonial del terme.

Després, per sort, tot va canviar.

I ara sabem del cert que els guanxes, i els canaris en general, són de descendència amazic, com també ho és la seva llengu. No venen de l’Atlàntida, com voldrien alguns, sinó del nord d’Àfrica. Són amazics que travessaren la mar per a arribar a unes illes fins llavors despoblades d’humans. Ho feren en un moment indeterminat del començament de l’«era comuna» i en diverses onades que arribaren fins a totes les illes. I amb ells dugueren també la seva pròpia escriptura, la tifinagh, ara només usada pels tuaregs del desert, però també reviscolada en part pels amazics de la Cabília.

Ara bé, l’amazic insular canari no és exactament l’amazic que es parla ara; l’insular no va viure la romanització, de la qual varen fugir, i, el que és més important, tampoc va viure l’arabització, que no va imposar no només una llengu sinó tota una religió monoteista que en alguns casus ha esdevingut criminal i presó de pobles i d’individus. I per tant s’havia lliurat d’unes colonitzacions que els amazics continentals no pogueren obviar i, segur, això va marcar una diferència en l’evolució lingüística, fins que la cultura amazic insular va topar amb la conquesta castellana i va morir, encara que més lentament del que alguns han dit fins ara. No cal explicar com. Tots sabem com s’ho feien els extremistes castellans en aquell temps i també sabem com s’ho fan ara mateix, rebatejats per ells mateixus com a espanyols, per tal de matar i enterrar cultures com la nostra o com l’amazic que els són incomprensibles: «Desprecia cuanto ignora» deia un dels seus il·lustres intel·lectuals. I així estan la majoria encara ara mateix.

*

Als mallorquins i als catalans en general, tot això dels guanxes i dels amazics, els pot semblar una cosa molt llunyana. I no és així.

Hi va haver un temps en què a gran part de Mallorca i a les Canàries parlàvem la mateixa llengu. I no, no és l’espanyola precisament. Era l’amazic.

A més, també les expedicions mallorquines i catalanes d’abans de la conquesta castellana són prou conegudes. Inspirades, en part, en les doctrines lul·lianes arribaren a fundar un bisbat, el de Telde, amb un primer bisbe mallorquí, Bernat Font, que ho va ser entre 1351-1356. Tot seguit començà l’«evangelització»: «en 1351 vivían y se educaban en la isla de Mallorca doce aborígenes grancanarios conocedores del idioma catalán» (Rumeu 1986:42).

Abans, evidentment, hi havia hagut expedicions de navegants mallorquins com Jaume Ferrer en el seu viatge de 1346, encara que n’hi d’altres des de 1342, tot i que les fonts documentals no són del tot clares (García Marín 1987). Això sí, les Canàries ja figuren a la carta mallorquina d’Angelí Dulcet [Angelino Dulcert] (1339): «Fue en 1342 cuando estos planes se hicieron patente realidad. Cuatro expedidiones mallorquinas salieron en esta fecha de Palma con rumbo a las “illes de la Fortuna”, dos de ellas de carácter oficial y protección regia y las restantes en calidad de empresas privadas» (Rumeu 1986:35).

O, dit d’una altra manera:

«Juan Doria y Jaime Segarra eran dos armadores mallorquines influenciados tal vez por el espíritu misionero de su paisano Raimundo Lulio [sic]; de ahí que se dirijan al Papa solicitando gracias espirituales para ir a Canarias. El Papa, que era el mismo Clemente VI que había inspirado el Principado de Fortunia, aprueba el propósito y les concede las indulgencias de la Cruzada, por bula despachada en Villanueva de Aviñón el 15 de mayo de 1351. El viaje se haría en una nave de su propiedad, los viajeros serían treinta según la bula y cuarenta según la autorización real, no faltando los Maestros en Teología entre los pasajeros, que eran religiosos, clérigos y seglares, pero el grupo más llamativo lo formaban unos neófitos canarios, llevados cautivos con anterioridad a Mallorca, y que los mismos Doria y Segarra habían rescatado y preparado al bautismo, enseñándoles al mismo tiempo la lengua catalana, pues era intención suya llevárselos de intérpretes, en lo que apoyaban parte de su éxito» (García Santos 1992:59-60).

El 1393 acabà aquella aventura colonitzadora i els missioners foren assassinats pels indígenes, que segurament es trobaren entre l’espasa i el cristianisme. Rumeu de Armas pensava que tot això era divinal i pacífic, però, com ja he dit tot just ara, va acabar malament:

«En los mismos años en que fracasaba el Principado de la Fortuna comenzaba a alborear en Mallorca otra empresa menos espectacular y brillante, pero mucho más emotiva y trascendente. Se trataba de dar vida al proyecto de evangelización de Canarias por medios exclusivamente misionales y pacíficos. [...] El ejemplo y el recuerdo de Raimundo Lulio (1234-1315) vivía perenne en los mallorquines. En su conducta y doctrina hay que descubrir el motor principal de estas empresas divinales» (Rumeu 1986:51).

Els hauria anat millor als amazics insulars amb els catalans que amb els castellans? Com a català de Mallorca i amazic de Tenerife no sé què respondre, però pel que contaré a continuació tampoc no pens que els hi hagués anat molt més bé. Segurament les set estrelles verdes també haurien desaparegut del mapa dels pobles lliures.

*

Deia que les illes, totes les que avui ens ocupen, compartiren, en un moment determinat de la història, la mateixa llengu, l’amazic, des de l’Atlàntic a la nostra Mediterrània.

Entre el 903 i el 1229 de l’«era comuna» Mallorca, i també les altres illes nostres, foren poblades per «musulmans» d’Al Andalus i seguiren la seva evolució política i social amb les seves giragonses (Rosselló 1968).

Idò en algun moment de l’etapa mayurquina molts dels pobladors eren amazics, ni més bons ni més dolents que els altres, però amazics. Com podeu veure en el mapa de baix d’Àngel Poveda, al districte de Yartan i Manaqur la població amazic podia representar entre el 26 i el 36 % (Barceló 1991).

 

Aquí i avui no tenim temps –i potser tampoc coneixements– per intentar esclarir la diferència entre amazics i àrabs. La solució més fàcil seria dir que els àrabs són d’Aràbia i els amazics africans del nord, i, per tant, són una cosa completament diferent, encara que tots parlen una llengu de la família afroasiàtica. [Una vegada vaig demanar a un cantant algerià si cantava alguna cançó en amazic i em va trabucar el carru; vaig veure que els odiava i això em va fer entendre moltes coses de la relació entre «àrabs» i amazics.]

Quan es parla d’Al Andalus i de les seves illes orientals, que són les nostres, moltes vegades no queda clar quins són uns i quins són els altres i tots s’encabeixen en el gentilici de morus, és a dir musulmans, però: «[a al Andalus] no hi havia senyoriu feudal sinó comunitats rurals autòctones, traduïdes en alqueries i rafals –o els seus equivalents– estructurats a partir de grups clànics i tribals amb una forta influència berber» (Ensenyat 2023:57). Per altra banda, aquest llibre d’Ensenyat que acabam de citar, és una obra imprescindible per saber com ha evolucionat el coneixement sobre la societat –musulmana? àrab? islàmica? amazic?– que, com a catalans, ens ha precedit damunt aquesta illa i ho devem en gran part a Rosselló Bordoy per una banda, i a Miquel Barceló i tota la seva escola, per l’altra. Perquè a partir de la polèmica que es descriu en el llibre hi podem trobar les fonts del coneixement actual.

Tot això, però, va acabar com va acabar: amb un genocidi. La població «àrab» i/o «amazic» va desaparèixer del mapa i pràcticament fins a finals del segle XX –amb les excepcions de rigor– no se’n va tornar a parlar, de manera seriosa si més no.

*

Però aquest article era per glorificar la llengu dels guanxes i aquest llibre d’Osorio, que ens permet comprovar la feinada i les dificultats per a arribar fins al cor d’una cultura que ha –gairebé– desaparegut a les Canàries. El procés d’aculturació potser va ser lent, però eficient, i ara els guanxes s’han convertit en un somni, però en un somni que somiam contínuament.

Finalment, veig que també m’ha servit per comprovar que la distància a vegades no és tanta i que sempre, entre els humans, trobam un punt de convergència que alguns no entenem per què no es potencia més i abraçam sense por la diferència que en realitat ens acosta a la felicitat.

Perquè, a vegades, dins aquests somnis hi ha les claus amagades que són les llengus que ens obren les portes a planetes sencers de la gran constel·lació galàctica que és la humanitat i la seva gran diversitat lingüística que els nacional-universalistes pretenen anorrear amb les seves dèries colonialistes i dels quals, els tribal-localistes, ens hem de defensar amb ungles i dents perquè, senzillament, ens volen dur a l’escorxador de la història, ens volen assassinar amb les seves múltiples màquines de matar.

 

«Ja hem vist que l’argument pràctic esgrimit més sovint entre els escriptors africans que han optat per llengües colonials és el de l’audiència. Aquest argument tant es pot fonamentar en criteris purament numèrics –els “400 milions” de Ken Saro-Wiwa, per exemple–com en un desig d’universalisme. I ja sabem que, a l’universalisme se li oposa sovint el localisme, que en la seva versió africana s’anomena tribalisme. Cal tenir present que el tribalisme és un fenomen modern, tan modern com el panafricanisme, fruits ambdós del colonialisme. Aquest és un fet que obliden sovint els universalistes i, si no l’obliden, intenten disfressar-lo convenientment.»
Carme Junyent, Estudis africans, 1996.
 

Nota: N’hi ha molts –encara– que quan volen dir «amazics» diuen «berbers». No comprenc molt bé per què. Si ho fan els grans mestres potser tenen les seves raons, que jo no som capaç d’entendre.

Gràcies a Emilià Páez per aquest llibre.
 

Capdepera, febrer 2025.

Bibliografia

 

Akioud, Assan; Castellanos, Eva (2005). Els amazics: una història silenciada, una llengua viva. Valls: Cossetània Edicions.

Barceló, Miquel (1984). Sobre Mayûrqa. Palma: Quaderns de Ca la Gran Cristiana.

Barceló, Miquel (1991). «Baléares: berbères aux îles». Encyclopedie berbère [en línia].

Ensenyat Pujol, Gabriel (2023). Moros & catalans: un debat identitari a Mallorca (1969-1972). València: Galés Edicions.

García Marín, Jesus (1987). «Les expedicions mallorquines a les illes Canàries en el segle XIV» I i II. A: El Mirall 0;1, p. 15-17; 23-26 (gener-febrer).

García Santos, José (1992). «La evangelización luliana: el Obispado de Telde. A: Almoragen, 9, p. 55-85.

Osorio Acevedo, Francisco (2003). Gran Diccionario Guanche: El diccionario de la lengua de los aborígenes canarios. Tenerife; Gran Canaria: Centro de la Cultura Popular Canaria.

Rosselló Bordoy, Guillem (1968). L’Islam a les Illes Balears. Palma: Daedalus.

Rumeu de Armas, Antonio (1986). El Obispado de Telde: misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. 2a ed. aug. Ayuntamiento de Telde.

 

Inscripcions tifinagh a Hero, illes Canàries
 

* * *