La dona ha estat la gran desapareguda de la Història. Les nostres reines i princeses, amb alguna excepció, no tingueren vida pública; també ens hem assabentat d'algunes religioses, com Santa Catalina Tomàs, conegudes per ser unes dones virtuoses i amb dons de santedat.

Actualment basta llegir els noms de carrer del poble per prendre consciència de la històrica desaparició de la dona. A Capdepera identificam carrers amb noms de reis de l'edat mitjana, com Jaume I i Jaume II; personatges de nivell nacional, com Antoni Maura o Isaac Peral, o més propers, com Joan Moll, Baltasar Coves, Joan March o Vicenç Nadal. En canvi amb nom de dona únicament tenim, i en un indret destacat, Elionor Servera, coneguda i recordada per la seva generositat amb cala-rajaders i gabellins i per ser l'esposa de Joan March, el senyor dels doblers. A més, hi ha dos carrers amb referències genèriques: Dones de la llata i Ca ses monges.

La dona apareix i agafa protagonisme ja dins la contemporaneïtat, en els períodes històrics excepcionals durant els quals s'imposaren canvis importants a causa de revolucions i guerres. A Capdepera la dona no fa acte de presència pública fins a l'anomenat Sexenni Revolucionari (1868-1874). El setembre de 1868 uns militars es revoltaren contra la reina Isabel II i l'enviaren a l'exili; fou l'inici de canvis polítics importants. El juny de l'any següent s'aprovava una nova Constitució que concedia el vot a tots els homes majors de 25 anys; era la primera vegada que es feia una crida tan general i generosa a la participació política. Abans també es convocaven eleccions però únicament hi podia participar un nombre reduït de persones, aquelles més identificades amb la monarquia: noblesa, terratinents, propietaris mitjans i professionals com metges, ensenyants i capellans.

El dia de Cap d'Any de 1872 va prendre possessió de l'Ajuntament un grup de regidors progressistes i republicans; els carlins, tradicionalistes i gent de l'Església no hi volgué participar, així que tot el protagonisme fou per als regidors més a favor de realitzar canvis. Uns mesos més tard aquells que no havien volgut participar iniciaven una guerra civil coneguda com la III Guerra Carlina (1872-1876). Allò encara va encendre més els ànims i la mobilització popular; Capdepera hagué d'enviar alguns dels seus joves a la guerra desfermada a zones del nord d'Espanya.

Dins aquell ambient tens i conflictiu la dona va adquirir protagonisme. El 6 de març de 1873 el diari republicà "El Iris del Pueblo" publicava els noms de republicans mallorquins, els quals havien fet donatius per ajudar uns presos catalans que havien participat en una revolta de caràcter federal i estaven tancats a la fortalesa de la Mola de Maó. Entre aquells donants hi havia 4 dones gabellines, les úniques entre un nombrós grup d'homes.

Aquelles dones eren na Maria Melis Ferrer (1849-1930), de 24 anys; Bàrbara i Antònia Ferrer Melis (1860-1929), de 14 anys, i Margalida Alzina Mas (1837-1918), de 36 anys. N'Antònia i na Bàrbara eren nebodes del batle; na Maria, filla d'un regidor; i na Margalida seria l'esposa d'un animós republicà. Per tant, les primeres dones amb protagonisme públic ho feren en defensa d'un familiar i d'una ideologia política. Els nostres republicans abraçaren, fins a finals de segle, la causa federal, que era la que havia arrelat a Catalunya i amb la qual se sentien lligades i compromeses.

El març de 1879 es fundava a Capdepera l'Església Metodista, una missió del metodisme anglès del qual rebé suport econòmic, polític i material. El primer llistat de participants al culte incloïa 81 persones, de les quals 41 eren dones; la convocatòria va tenir èxit per l'accentuat anticlericalisme del pastor Bartomeu Alou Pons, un republicà gabellí nat a Palma el 1855. Les dones sempre foren majoria dins la comunitat metodista i es distingiren per la seva educació, disciplina, bones lectores i conversadores i actives republicanes.

A principi de 1885 es fundava la delegació local de la Unió Obrera Balear; en pocs mesos arribaren als 85 membres, tots homes, ja que els estatuts no admetien les dones. El republicanisme, malgrat els seus desitjos d’igualtat, no va concedir a la dona els drets dels quals gaudien els homes i aquests actuaven en representació de la dona.

Els republicans defensaven la separació d'Església i Estat i poder viure civilment, és a dir, sense rebre els sagraments i completament desvinculats de les activitats de culte i d'ensenyança de la doctrina catòlica, cosa que el catolicisme no acceptava.

La U.O.B contribuí a l'arrelament d'un oci civil. En el seu local social s'hi feia teatre, concerts de la banda de música republicana i s'hi ballaven valsos i pas-dobles, en els quals participava, evidentment, la dona. La primavera de 1885 l'orfeó barceloní l'Aliança del Poble Nou visità Mallorca convidat per la U.O.B. Actuà a Palma, Manacor i a Capdepera; els comentaris publicats a la revista de la U.O.B foren molt elogiosos amb els ben avinguts matrimonis gabellins: "El hombre de Capdepera no debe luchar como nosotros aquí con la resistencia que siempre opone la madre, la esposa, la hermana, la hija, la amiga a los ideales de progreso. La mujer se funde en el mismo pensamiento que el hombre que las representa". 

La meva repadrina, Catalina Massanet Ferrer (1850-1934), estava casada amb el comptable de la U.O.B, Guillem Sans Bernat, un gabellí que enviaren a Filipines i allà ascendí a sergent, que és així com apareix a la fotografia. L'any 1889 en Guiem finava a causa d'un atac de cor i, l'any següent, na Catalina es casava amb un altre ballarí, el meu repadrí.

Entre 1867 i 1887 Capdepera va viure una època daurada econòmicament i socialment; el poble passà de tenir 1.838 h a 2.517, acollint dos centenars d'immigrants. Darrere aquell desenvolupament hi havia l'obra de pauma, una feina realitzada bàsicament per les dones; els homes seguien fent feina en el camp o anant a jornal però els vespres, sobretot a l'hivern, acompanyaven la dona en aquella tasca artesanal.

La dona administrava el rebost i els doblers procedents de la venda d'obra de pauma. Amb els estalvis que proporcionava la nostra artesania es construïren moltes cases, es compraren terres, adquiriren un carro baratant-ho amb obra de pauma, es crearen regadius i bastiren sínies, etc. Administrant aquell formidable canvi urbà i paisatgístic hi havia la mà de la dona.

L'àmbit d'actuació de la dona es limitava a la llar; fora d'aquest espai el protagonisme era per a l'home. La legislació vigent imposava a l'home la tutela de la dona. El desembre de 1893 els 75 membres de la comunitat metodista signaren la Renúncia a tot tipus de relació amb l'Església Catòlica; entre els signants hi havia dues dones, que anaven acompanyades del seu marit perquè, davant el notari, concedissin la vènia marital i l'esposa pogués signar.

Magdalena Alzina Melis era l'esposa de Miquel Garau Terrassa, propietari de Can Climentó; ambdós nasqueren a la dècada de 1830-40. Per tant, formaven part d'una generació anterior a aquella que va viure la dona republicana. Magdalena administrava l'economia domèstica, inclosa la venda del vi que produïa la vinya de Cala Gat.

Entre 1870-90, segons Jaume Alzina Mestre, Capdepera presentava uns índexs demogràfics molt moderns. A dit període el nombre de fills del matrimoni artanenc era de 4'17, a Son Servera de 4'63 i a Capdepera de 3'2. Magdalena va tenir 9 fills. Segons la fotografia bé podien passar per uns representants de la família tradicional.

Tot i la gran transformació que experimentà Europa durant el segle XIX l'emancipació de la dona seguia sent una tasca pendent.