Sainbanà (hola) Mongòlia!

   Amarbayasgalant, Jargalant, Khovsgol, Bayanzag, Tsetserleg… Vaja noms!. Pertanyen a diferents ciutats i paratges d'un país que, de primeres, ens causa estranyesa, com de ser-nos  molt llunyà, i no solament en distància, amb la qual cosa descobrir-lo va ser encara més una grata sorpresa. Ara ja puc dir que va pagar la pena. 



   Per què, indescriptible és la sensació d'ascendir el pujol al capvespre per a albirar, als nostres peus, aquest monestir d’ Amarbayasgalant, aïllat en la meitat d'una àmplia vall; o acampar en aquest paratge de conte que és Jargalant, a la vora del riu; en canvi el tercer terme és un llac, “la perla blava de Mongòlia”; a Bayanzag vam passejar per les crestes dels seus penya-segats de foc; el cinquè és una ciutat amb tres temples, cadascun més encantador i un mercat d'aquests on la millor cosa era deixar-se perdre. Podria continuar amb la supèrbia caminada que vam fer fins a Tovkhon khiid (khiid vol dir monestir), en el cim d'una muntanya, contemplant com els lames feien sonar les seves caragoles per a despertar la vall; o com les nostres petjades eren esborrades immediatament pel vent que bufava en les dunes de Khongoryn; o el bany termal que ens vam donar en Tsenkher; i…  Però no, no us vull atabalar més, amb això ja us haureu adonat que hem tornat fascinats amb Mongòlia.  


   
   Sí, Mongòlia és un país remot, però que en no res se't fa molt proper, on habiten unes gents HOSPITALÀRIES i amables fins  més no poder, tímides al principi però que, una vegada que has assolit de fer-te amb elles, i no és difícil, de seguida et regalen un ampli somriure i et conviden a passar a la seva casa per a oferir-te tot quant tenen. Unes cases que són de fusta i de cridaners colors, en els escassos i dispersos pobles que hi ha; pisos d'estil soviètic a les ciutats (excepte Ulan Bator, la capital, cap altra supera els 20.000 habitants); i la vivenda més característica: el GER, la típica tenda circular que es munta i desmunta en un moment, i que és la que permet el seu estil de vida NÒMADA. 



   El mongol continua preferint la seva ancestral manera de vida, i si ni de Gengis Khan, que va arribar a tenir el món en les seves mans, van aconseguir que dugués una vida palatina i sedentària, als actuals mongols tampoc no els doblegaran. A part de tot, hi ha una raó de pes, i són les característiques tan pròpies i exclusives del país: primer és que el seu clima tan extrem no permet la maduració de les collites, segon una raó religiosa i tercer els gustos de la seva població per la independència, per no haver d’estar lligats a res. I també es deu a la sensatesa!, ja que aquest sistema els permet ser autosuficients. Què hauria estat, d'ells, si quan els russos se’n van anar, en els 90, haguessin optat per quedar-se a les ciutats? Aleshores sí que tindrien ghettos i borses de pobresa, cosa que avui no existeix. 



   Cuiden del bestiar (es diu que el mongol té cinc musells: el del cavall (el més important, ja que un mongol sense cavall és com un ocell sense ales), el de l'ovella, el de la cabra, el de la vaca i el del iac, i aquest bestiar li proporciona aliments i altres productes amb els quals mercadejar. I se'ls veu feliços. Val que és una vida dura i rigorosa, gairebé de subsistència, i millor no pensar en l'hivern, amb les seves terribles gelades i unes temperatures que poden arribar a -30º! (a aquesta situació extrema l’anomenen dzud i és fatal per als seus ramats; la pitjor va tenir lloc en el 99 i moriren 8 milions de caps de bestiar). Ara bé, a canvi, els avantatges també són palpables: tots tenen habitatge i un mitjà de subsistència, ningú és esclau d'una hipoteca, instal•len el ger on els ve en gana (tenen tot un país per solar!) i quan s'han cansat d'estar a la vora d'aquest riu o d’aquest fastuós llac, aleshores tot esdevé tan senzill com desmuntar i formar una caravana amb tots els seus estris. 



   I per a aquests trasllats és essencial tenir una casa “de posar i treure”. I millor que el ger, cap. Aquesta tenda està formada per un cos central consistent en dues columnes sobre les quals s'allotja el toono, un respirador rodó al voltant del qual es distribueixen les varetes, o uni, a la manera d'una ombrel•la gegant, encaixades per l’altre extrem sobre la khana, una armadura plegable, tipus de les que usam nosaltres per a les plantes enfiladisses, i que aquí fa de paret. Tot això va folrat de feltre i tela, per defora, i tapissos per dintre (la quantitat, gruixa i qualitat dependran del poder adquisitiu). És a dir: dos mastelers, una peça circular de fusta, unes varetes, una armadura plegable, uns quants feltres i en un parell d'hores, i ja tinc llesta la meva casa!


 
   Així mateix, la seva distribució és tan interessant com per a demorar-s’hi unes línies. I és que aquesta, i també la posició de cada membre de la família en el seu interior, es regeix pels punts cardinals: la porta sempre mirarà al sud-est, cap al sol, mentre que al nord, el lloc més honorífic, estarà reservat per a un petit altar sobre el qual se situen fotografies, estampes, espelmes i unes figuretes sagrades anomenades burhan i que són d'allò més kitsch; a la seva dreta, l'est, és la zona impura, amb la cuina i l'armari del rebost, a la qual segueix un llit que, de dia, igualment serveix de sofà; a l'altre costat, l'oest, és l'espai pur i en ell s’hi situa la rentadora, un altre llit, l'aixovar en baguls i la televisió, aquesta al costat de l'altar (al cap i a la fi, també és un objecte sagrat, no? Per cert, l'energia l'aconsegueixen amb plaques solars i bateries i no hi ha ger que no tingui la seva parabòlica. Tot això va aferrat a la paret, en un cercle en el centre del qual es troba una taula baixa i una gran estufa que serveix tant de calefacció com de cuina, amb un tub llarg de xemeneia que cerca la sortida pel toono. Ah, la toilette (en tenen), se situa a fora: un tancat baix, uns taulons en el sòl, un forat i les vistes a l'estepa!


 
   Vam estar en molts d'aquests gers, i en cadascun vam viure una experiència d'allò més gratificant. Fins i tot n’arribàrem a llogar per passar-hi alguna nit. Us diré que el sistema pel qual ens vam decantar va ser acampar 2-3 dies (Mongòlia és el paradís de l'acampada lliure!), i al dia tercer o quart anar a un ger-camp o a un hotel (que n’hi ha, i bastant acceptables, com per exemple el que ens va acollir en la ciutat d’Arvaikher, abans d'entrar al Gobi). Aquestes acampades les fèiem en paratges d'aquells dels documentals de la 2”, moltes vegades al costat d’algun ger. Per a destacar-ne un, em referiré al de la família de Tsongó, amb la seva filla Chamgee, veient al capvespre com munyien i tonien els iacs i reunien els cavalls, i després entaulant una entranyable tertúlia amb l'ajuda de la intèrpret que teníem contractada, l'eficaç Inger, i perquè Chamgee, de 15 anys, mastegava una mica d'anglès.



  Així vam saber els seus costums i els seus gustos,  que l'escolarització és obligatòria fins als 12 anys, que els nòmades el que fan, a l’hivern,  és enviar els seus fills a la capital de la seva província, en règim d'internat (Mongòlia està dividida en províncies o aimags, i cadascuna té la seva ciutat principal: Moron, Edernet, Karakorum, Arvaikher…, on se situen l'hospital, l'administració, les escoles, els grans mercats...). En aquest ger hi entràvem pronunciant un sainbaná, hola, i un bairlá, gràcies. D’acord amb el curiós feng-shui mongol, ens col•locàvem en la part oest, mentre el cap de família ho feia al nostre costat, però més al nord, el lloc d'honor; encara que això, ja dic, sempre ens va resultar molt flexible, potser perquè érem set i perquè era molt habitual que de seguida anés apareixent gent i més gent, i nens, fins que, en algun moment, allò semblava la cabina dels germans Marx. D'on sortien, era un misteri! Teniu en compte que la densitat demogràfica és baixíssima (2´5 milions d'habitants per a un país d’1´5 milions de km2. Només 1´6 hab/k2 Com per anar a demanar-li al veí una mica de sal!


   
   Els gers s'agrupen en nombre de 3 o 4 (segons la grandària de la família), molts de solitaris enmig de l'estepa, i si n’hi havia algun altre de confrontant, aquest se situava a uns 300-500m. Però, així i tot, allí estava aquella gent, atrets per la novetat del guiri amb el qual podien trencar la seva quotidianitat; els nines, sempre espavilats i graciosíssims, ens tocaven, fregant-nos la pell per veure si érem reals; la “madona”, a l'instant, desfent-se per oferir-nos un bol amb el seu típic te (süütei tsai) que duu llet (süü) i sal! I si no, llet tota sola (de cabra, o de iac, que va ser la que més ens va agradar, perquè la de camella ens resultava massa agra, com la d'egua, que es deixa fermentar per a elaborar airak”, i que era el més habitual que t'oferissin i que ens resultava massa… radical). Sort que al costat tenia en Paco, a qui despistava fent-lo mirar cap a l’altre costat, i jo aprofitava per a emplenar la seva tassa amb el contingut de la meva, i ell sense assabentar-se’n! Després venia el iogurt (boníssim), mantega, pastes, el seu típic formatge aaruul… Tot això se servia d'est a oest,  i si nosaltres els oferíem algun regal, el més normal és que aquest viatjàs en sentit invers.



   El millor, ja dic, la calidesa dels seus  habitants, i també quedar-te mirant cap a la buit d'aquesta porta: davant teu la franja de color verd intens de l'estepa, a sobre la línia grisenca del llac o del riu, i per damunt d’aquesta un cel que, com pertot, per descomptat, és blau, només que aquí ho és encara més, amb els seus núvols de dibuixos animats. Aquesta imatge em feia emprendre que es qualifiqui a Mongòlia com “el país del cel blau”. I de sobte, sobre aquestes franges, es retalla la silueta d'un iac o d'una guarda de cavalls, o d'una nena que guaita tímidament per a veure'ns, amb els seus bells ulls ametllats… Hores i hores podries estar així, però surts, i has de fer-lo cap a la dreta, si no tindries mala sort, i trepitges aquesta estepa inabastable per a la teva vista. I ja tens elaborat l'estereotip, i el tòpic, d'aquest país: L'ESTEPA, EL CEL I ELS GERS.



   Cert que Mongòlia és sinònim d'estepa, cert que vam estar multitud d'hores travessant-la per uns camins infames (oblideu-vos de les carreteres, només existeix la del nord, a la frontera russa, i dos curts trams de sortida des d'UB), cert que les hores ens passaven volant, sorpresos per la sensació d’infinitud, per cada imatge de postal que, una després d'una altra, se'ns oferia i ens rondava aquesta altra cita: “el món, quan va despertar, degué ser així”. Pero en aquest món hi ha més coses, moltes més: unes valls onades, frondosos boscos, volcans, un sud àrid, sec, pla i monòton, dominat pel gegantesc Gobi, un desert que és de muntanya, on la vegetació més típica són uns petits arbustos, els zak, i on les dunes estan situades en un espai limitat, en una llarga i estreta franja que veus nítidament on neix, cosa que diferencia el Gobi d'altres deserts i el fa original. Després hi ha glaceres, congosts (destacaria el de Yoly Am o congost del voltor on, a pesar que hi entràrem en ple mes de juliol, encara conservava grans blocs de gel). I temples (si avui ja et quedes bocabadat davant ells, imaginau com degueren ser abans de l’infaust període soviètic, que en va arrasar la gran majoria! En aquests temples contemplam les pujas (les oracions dels fidels), o com els monjos reciten els llibres que el cap de família els ha dut i en el qual ha anat escrivint minuciosament els avatars dels seus.


 
   Mongòlia també és això!: els llibres embolicats en vistoses teles esperant ser recitats; i les banderoles que onegen al vent, penjades d'un arbre sagrat on se sol•liciten desitjos; i el deel (el seu vestit), i els bulliciosos mercats; i és menjar en els seus guanz (cantines) unes empanades khuusuur o booz, fetes amb anyell; és donar-li les preceptives tres voltes a l’ovoo”, un monòlit sagrat de pedres que es distribueixen per onsevulla i que tenen el seu origen en el xamanisme; és assistir a la desfilada del Naadam (la festa nacional que es remunta a l'època dels huns!, i que se celebra de l’11 al 13 Juliol, quan a l'estadi es realitzen els “tres jocs virils”: arc, lluita i cavalls); és la garuda, el ball que imita el vol de l'àguila, realitzat pel campió d'aquestes competicions de lluita, que així es converteix en un ídol nacional; és la seva història, amb Àtila, Gengis Khan, Kublai Khan, Zanabazar, “el Miquel Àngel de les estepes”, Sukhbaatar, l'ingenu heroi que va ovacionar l'entrada dels soviètics en 1921…; és contemplar les intenses i sofisticades danses tsam, amb les seves curioses màscares i els distints personatges, com Shava, el cérvol, que dialoga amb el seu enemic el caçador fins assolir que ambdós arribin a la reconciliació. I exactament això és Mongòlia: l'amistat entre cérvol i caçador. Els braços oberts.



  L'afabilitat. Aquests nens que et toquen. Aquesta ingenuïtat. Aquesta predisposició a ajudar sempre al proïsme (demostrable per exemple amb els xofers, que a la mínima que tenen un contratemps ja n’hi  ha un altre oferint-li la seva col•laboració). I sí, “el món, quan va despertar, degué ser així”, però no sols per la puresa del seu paisatge, sinó també per la de les seves gents. Tant de bo els altres aprenguéssim d’ells...



Bairlà (gràcies), Mongòlia; baisté (adéu).

GUSTAVO



Algunes dades pràctiques

Si estau interessats d’anar-hi, heu de tenir en compte alguns punts:

   1r) Mongòlia és un país enorme. Tret que disposeu de molt temps, haureu d'escollir entre la seva part central (que va ser la que nosaltres vam recórrer, uns 4.000 km en 15 dies), l'est o l'oest, aquests menys variats, amb distàncies encara més llargues i encara més verges!, amb uns quants congosts espectaculars i glaceres, amb ètnies com els kazajos que són els que cacen amb àguiles, i la resta ja sabeu: estepa i més estepa. Air Mongòlia compta amb avions que et desplacen a aquesta zona de l’oest, fins a Ölgii, però a a l’est no s’hi pot anar més que amb el vehicle, i són 2-3 dies només de trasllat! 

   2n) Pel teu compte, per descomptat, és factible, però recorda que no existeixen les carreteres, que el transport públic, encara que bé, només enllaça les ciutats principals i en aquestes hauràs de recórrer a les van, les furgonetes que paren en els mercats i que pots llogar privadament o escollir la que, si tens sort, vagi a la teva destinació i que no sortirà fins que s'ompli. Encara així, hi ha llocs que estan totalment fora de ruta. Respecte al tren, és fabulós, però només hi ha una línia que va de la frontera russa  a la xinesa, passat per Ulan Bator; és la mateixa del Transiberià.


 3r) D’acord amb tot això, la majoria recorre a una agència local (millors mitjans, més professionalització, més cares), o a una guesthouse (literalment: casa de convidats). D'ambdues, per Internet, n’hi ha unes quantes. Després de contactar amb algunes, vaig triar una d'aquestes guesthouse, els vaig proposar la ruta, la van acceptar, i amb ells contractàrem una furgoneta russa (definitivament, el millor vehicle per a sortejar les dures pistes mongoles), amb xofer (Sanaa), intèrpret (Inger) i el material d'acampada. Això ens va permetre total llibertat i muntar el viatge al nostre gust. Ara també sabem que aquesta va ser la decisió més encertada, ja que les agències van d'un ger-camp fins al següent, amb la qual cosa els trams són massa llargs i acabes la jornada tard, o, per contra, ja ens els trobam acampats ja a les 15h! Clar que les seves tendes, comparades amb les nostres… Amb dir-vos que la primera nit ens va ploure i una tenda es va inundar, i ja ens tens, de matinada, eixugant aigua!..., però això també és part del viatge, una part essencial!.
   Si necessitau més informació, bé d'aquest, bé d'altres destinacions, estaré encantat d'oferir-vos-la. El meu E-mail: GUS B216@yahoo.es.
   Fins i tot si desitjau un guia que us munti el viatge, i que s'encarregui de gestionar bitllets, assegurances, visats, trasllats…, fins a anar amb vosaltres, tot es podria estudiar. Últimament n’he organitzat alguns per a més gent i la veritat és que tot va anar prou bé.  Tindríeu la seguretat d'algú que coneix el terreny, que us ajudaria a agafar autobusos, trens, allotjaments, i que sap quins llocs visitar.