Myanmar, l’antiga Birmània, és un país del sud-est asiàtic veïnat la famosa Tailàndia. El tancament polític que pateix i les poques visites turístiques que rep al cap de l’any fa que Myanmar no sigui gaire conegut i que encara avui conservi un cert aire d’autenticitat que atraparà segur a qui decideixi visitar-lo. Se sorprendrà el viatger del Longy, la falda tradicional dels homes birmans; de la Thanakha, el curiós maquillatge de les dones i els nins; o del Chinlon, un joc de cooperació i no-competititu considerat esport nacional del país.


Al·lotes maquillades amb thanakha

   La porta d’entrada del país és Yangun, una ciutat amb aires colonials desmanegada i impactant. Com a la resta de les ciutats del sud-est asiàtic, Yangun és un excés de gent i de vida al carrer. Mercats, tallers, botigues, vivendes i restaurants estan comprimits entre els antics i decrèpits edificis colonials i les noves construccions enrajolades d’estil xinès. La vida a Yangun vessa portes enfora.


Yangun

  Un dels punts d’obligada visita és la Swedagon Paya. El temple més famós i venerat de Yangun, i de tot Myanmar, és una enorme construcció en forma de campana que s’eleva 100 metres des de la base i que, folrada completament d’or i coronada per nombrosos diamants, impressiona i abriga per igual als centenars de devots budistes que als pocs turistes que la visiten diàriament. Passejar pel voltant d’aquesta impressionant stupa és sentir el tacte fred del marbre sota els peus descalços, olorar l’encens que el devots ofereixen a Buda i escoltar la dringadissa de milers de campanetes animades per la brisa. Però la Swedagon Paya és sobretot l’escenari ideal per contemplar la forta religiositat budista que comparteix el 89% de la població de Myanmar.


Shwedagon pagoda


Monjo resant

   A 15 hores en bus de Yangun per una carretera atrotinada arribem a Mandalay, una ciutat jove i la capital econòmica del país. Una carretera millor asfaltada que les de la resta del país la uneix amb la Xina i l’aprovisiona de roba, de moderns aparells i de tots el estris de plàstic que es puguin imaginar. La riquesa cultural de Mandalay, però, són les 4 antigues ciutats que l’envolten i que són el testimoni de diferents etapes històriques del país: Amarapura, amb el pont de teca més llarg del món; Mingun, amb els antics temples a un relaxant viatge amb barca;  Inwa amb elegants monestirs; i Sagaing amb centenars d’stupes.


Carretera


Mercat de Mandalay


Monestir d’Inwa


Pont d’Aman Apura

  Allunyar-se pocs quilòmetres cap a l’est de Mandalay és endinsar-se al Myanmar rural: selva tropical d’arbres frondosos a les muntanyes i camps d’arròs (base de la dieta birmana) on la població ha domesticat la natura. Els senders que perfilen els camps d’arròs guien a poblets o monestirs aïllats i permeten endinsar-te al Myanmar més verge. Qualsevol excursió prop de Taunggyi, el Llac Inle o Hsipaw, t’ofereix una oportunitat de conèixer una de les zones de visita permesa més atractives del país on contemplar la vida de l’ètnia Shan.


Trekking Kalaw-Indein


Llac Inle


Excursió a Hsipaw

   A Myanmar el govern encara manté nombroses zones tancades al turisme amb la intenció d’amagar els negocis tèrbols que sustenten la junta militar que (des)governa el país. La producció d’opi i heroïna o l’extracció de petroli i de pedres precioses utilitzant mà d’obra forçada en són els tres exemples principals.
   Pel camí trobem treballadors del camp, venedores que baixen al mercat, monjos captaires o  nins menant els búfals d’aigua a banyar-se al riu; una gent, com la de tota el país,  extremadament pacífica, hospitalària i tolerant que intenten passar per aquest vida sense crear conflicte ni fer gaire renou per intentar que la propera sigui millor.


Treballador del camp


Shan


Monjos carregant arròs

  Deixant l’estat Shan viatgem cap a l’est i anem a cercar l’Ayeyarwady, l’enorme riu i principal via de transport del país. El mateix que va ajudar als colons a transportar l’apreciada teca de Birmània que les empreses angleses varen talar dels boscos del nord. En una extensa planura al marge del riu arribem a l’impressionant Bagan, on més de dues mil stupes sembrades entre arbres, camps de conreu i ramats de cabres esperen ser explorades. Grans temples s’aixequen majestuosos i alberguen nombroses figures de Buda encara venerades 800 o 900 anys després de la seva construcció; i d’altres, més modestos, en runes o mig oblidats, amaguen frescos sorprenents i uns racons impressionants que fàcilment transportaran al viatger a sentir-se com l’aventurer Indiana Jones. Després de tot un dia de passejar amb un carro tirat per un cavall i caminar descalços pels polsosos temples, quan la calor humida dels monsons comença a afluixar,  és el moment d’escollir un temple, grimpar fins al capdamunt i contemplar, en silenci, com el sol es pon més enllà del riu.


Bagan


Temple de Bagan


Posta de sol a Bagan 

   Moltes imatges impactants quedaran a la retina de qui visiti Myanmar, però el viatger no només s’hauria d’endur del país una càmera carregada de fotos. L’hospitalari tracte de la gent i l’espectacularitat dels escenaris de Myanmar no haurien de fer oblidar la situació política que pateix el poble, i viatjar per aquest país hauria de comportar un petit acte conscient d’ètica viatgera. Myanmar està governat, des de 1988, per una dictadura militar que vulnera sistemàticament els drets humans i que manté en estat d’arrest domiciliari des de fa més de 20 anys a la principal líder opositora al règim i Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi. Cal ser conscients, doncs, que una part dels dòlars que el turista deixa al país acabaran inevitablement a les butxaques dels generals. Del viatger que decideixi visitar Myanmar dependrà que més o menys dels seus diners acabin directament a les butxaques dels uniformes militars. És impossible evitar el visat d’entrada, la taxa de sortida del país o l’entrada d’alguna zona turística, tot i això esquivar els hotels, les companyies aèries o els tour-operadors governamentals significa que el 80% del pressupost del viatger arribarà directament al poble. Un poble que ha d’exigir un canvi en el govern però que l’ineficaç bloqueig internacional que rep el país no l’ajuda a tirar endavant.

Xesco Casacuberta Vallier,
setembre de 2009


Per a més informació: www.elquaderndeviatge.blogspot.com