En Jaume Santandreu ha finat als 86 anys, a Can Gazà. Ex-capellà polèmic i transgressor, escriptor i, sobre tot, una persona que ha lluitat pels marginats i els pobres de Mallorca. Nascut a Manacor l’any 1938, va passar la seva primera infància a fora vila, però la seva família marxà a Palma i ingressà al col·legi La Salle. L’any 1960 s’ordenà com sacerdot i després d’oficiar a Palma i Sa Pobla, marxà de missioner a Perú.
De tornada a Mallorca, l’any 1967, se convertí en un “capellà obrer i contestatari”, fent feina a l’hostaleria i començant a escriure. L’any 1976 fundà La Sapiència per atendre persones en exclusió social; en 1981 obre l’alberg Can Pere-Antoni; en 1993 creà Es Refugi i l’any següent Cas Carrilano; i en el 2003 fundà Can Gazà, a la que s’ha dedicat fins la seva defunció. L’any 2010 renuncià com a sacerdot.
L’amic i col·laborador Pere Orpí va coincidir amb en Jaume Santandreu en el Col·legi de Ntra. Sra. de la Sapiència i hi va mantenir bona amistat. Quan va dir missa nova li va dedicar un poema, i ell va fer el pròleg al seu primer llibre, Encara que no em donin la paraula.
En Pere ens ha enviat l’esmentat poema per publicar a Cap Vermell, com un sentit homenatge a la seva grata memòria. Gràcies!
A UN NOVELL SACERDOT
(Jaume Santandreu Sureda)
Vessaran dins l’aurora les campanes
el vi novell d’una alegria casta;
teixiran els aucells baix ta finestra,
amb fils d’argent, un vel de nuviances...
Apunta el Dijous Sant
de ta Primera Missa.
La natura somriu al nou Aaró.
Avui, amic de l’ànima,
la lira he manllevat al rossinyol
per esbrinar un salm d’acció de gràcies.
Quan les boires morades de l’Advent
degotin sobre el món assedegat
la celestial Rosada,
ja haurà nat el Minyó dins l’establia
de tes mans consagrades.
Quan eix matí el llarg cor de serafins,
guiats per Gabriel,
assajaran el “Glòria” nadalenc,
interrompran el càntic.
Plens d’enveja
acalaran el front
i acoparan les ales:
enrevoltat de màrtirs i profetes
puja un novell Aaró cap a l’altar.
Somriu, fill predilecte de la Mare
que t’entrega l’Infant abans que als altres.
Faixa’l amb les pregàries amoroses
d’aquells qui tant t’estimen.
Quan un matí joiós nostre cenacle
s’ompli d’anhels en flor d’Eucaristia,
veurem fruitar tes mans, que no són teves:
fenyeràs amb amor un Pa novell
pels germans que llarg temps amb tu llescaren
durs rosegons dalt la mateixa taula...
Apunta el Dijous Sant
de ta Primera Missa.
1
Quan apunti la tarda del Divendres
i la creu, alta fita del Calvari,
atalaï el trepig de tes petjades,
escamparem la murta de l’amor
i cremarem l’encens de la pregària
per endolcir la costa gemegosa.
I aixecarem al cel les mans calloses,
les nostres mans de palla,
que brandaran espigues, com les teves,
frissoses d’esser hòstia.
Festa de l’Esperança, 1960
