Ruta per la Mongòlia central. Part 2
Cap al Gobi!

Dia 22 de juliol
   Ens despertàrem a l’hotel  i sortírem cap el mercat. Era prest i encara no havien obert ni botigues ni paradetes. Férem una rialla amb els taxistes (de cotxes, motos i sidecars). Aquesta ciutat, Arvaikheer, es considera el punt d’avituallament per entrar al Gobi. Així que nosaltres férem les compres i..., en ruta!


  
    Des d’aquí el paisatge canviarà del verd al groc. Després d’aturar a un ger a beure llet de camell, visitàrem les runes del que va ser l’immens complex d’Onguin khiid, un antic oasi ara sec i assolat (sembla que els russos hi tenen a veure). Actualment hi ha un temple (nou), un ger que pretén ser un museu (realment és un caramull d’objectes i restes del monestir) i la guia més simpàtica del viatge.



   Al llarg del camí, les manades de camells ens sortien a una banda i l’altra. Hi trobàrem pous on es concentraven els animals per beure. Acabàrem acampant a una zona  desèrtica, plena d’arbusts. Sopàrem i férem un bon foc. Celebràrem Santa Magdalena amb una botella de vi mongol (dolcet, dolcet) i bombons russos.

Dia 23 de juliol
   Després del desdejuni, férem una caminada pel desert  pedregós fins arribar al campament de Bayanzag, on hi ha alguns  gers-camp i un pou ( fet pel club Rotary) on vaques, cabres i camells esperen torn per beure (no arribam a saber què mengen, no hi ha gaire herba).
 




   Omplírem els dipòsits d’aigua per rentar i continuàrem la marxa fins als penya-segats de foc (flaming cliffs),  un important jaciment arqueològic on es trobaren nombrosos esquelets i ous de dinosaures. Nosaltres només varem veure un paisatge majestuós.



   Una bona estona després divisàrem les dunes d’arena.  Tant com  ens hi apropàvem, ens adonàrem de la seva llargària i altitud. Unes poques hores més tard i després de prendre unes  cerveses mongoles en el Gobi Discovery, al peu de les dunes, acampàrem devora un riuet (ens sorprengué el contrast d’aquest espai verd amb el groc de l’arena del desert), envoltats de cavalls que pasturaven tranquil•lament. Deixàrem passar la calorada de mitja tarda  per pujar  a les dunes, a l’horabaixa (dunes gegants de Khongoryn).



  Aquestes dunes s’estenen en forma de llengua d’uns 180 quilòmetres de llargària  i pocs quilòmetres d’ample, i arriben fins als 320 metres d’altes, les més grans d’Àsia, però són les úniques que es poden trobar al Gobi, ja que tot el demés és un immens desert rocallós, amb grans planures i també amb zones muntanyoses.



Dia 24 de juliol
   Plegàrem i partírem, travessant el cor del Gobi: el parc Gurvan Saikhan, “les tres belleses”, és a dir les dunes, el desert de muntanya i els canyons glaçats!  Tot d’una férem un monòtona ruta que voreja les dunes,  per una estepa àrida només travessada per manades de  dromedaris bactrians, fins a una zona muntanyosa.  Aquí la “carretera” travessa un canó (Dugany Am) per on corre un regueró d’aigua fresca.



   Ens aturàrem a dinar  a l’ombra i férem una volta, ens va sorprendre la quantitat de rapinyaires que hi ha (entre d’altres, vérem un gran mussol). Caminàrem una estoneta fins on el canyó s’obre i pujàrem al cotxe. La ruta és espectacular i ens dugué a una vall on trobàrem un altre canyó profund (Yoly Am, o  barranc del voltor, a les muntanyes Altai). Aquí vàrem caminar 2-3 km, per on el barranc s’estreny, enmig d’altes parets rocalloses. Curiositat: trobàrem blocs de gel en els llocs més estrets. En el desert hi ha gel!



  De tornada seguírem la ruta cap el museu del Gobi, la visita va ser ràpida i partírem cap a un tercer i més desconegut canyó (el de Mukhar  Shiveert).  A l’entrada se’ns informà dels perills (caiguda de pedres, serps, ortigues verinoses) i de les normes (no sortir dels senders) i vàrem fer una passejada d’un quilòmetre i mig. A les parets dels costats hi ha roques amb diverses formes (camell, àguila...) Al final de la ruta hi ha un petit circ glacial amb un salt d’aigua (agònic) i un bloc de gel. La ruta ens allunyà de les muntanyes fins que ens trobàrem a una planura pedregosa que ens duria a Dalanzadgad. Abans d’arribar a la ciutat, enmig del no res, acampàrem. Això sí, les vistes de les muntanyes Altai des de lluny, a la posta del sol, són difícils d’oblidar.

Dia 25 de juliol
   Aquest dia, fetes les obligacions diàries, passejàrem per Dalanzadgad i el seu mercat. Des d’aquí començàrem a pujar cap el nord. Tornà a ser un dia de ruta, de cotxe. El camí  resultà monòton, tot està sec i el desert sembla que no s’acaba. 



    En la petita localitat de  Tsogt Ovoo jugàrem un partit de bàsquet amb uns al•lotets (perdérem, som així de bons!) i  dinàrem a un guanz. Com que les racions eren tan grans, no ens ho poguérem acabar (i que consti que en el grup hi havia bons menjadors!) i donàrem part del nostre àpat a uns agraïts australians que també s’havien aturat a menjar i semblaven curts de diners. 



   Mentre acabàvem de travessar en el Gobi, passàrem per uns penya-segats blancs amb capritxoses formes provocades per l’erosió i una vista espectacular. Visitàrem una cova i seguírem camí. Se’ns va fer un dia un xic pesat. Així i tot, començàrem a veure paisatges amb certes tonalitats verdes. De nit acampàrem devora un ger, prop d’un turonet.

Dia 26 de juliol
 Després de recollir-ho tot, emprenguérem la marxa cap a l’oasi de Sum Khokh Burd, les runes d’un gran temple aïllat que un temps era enmig d’un llac (només se’n conserven  algunes llacunes), punt de trobada de moltes aus migratòries. Seguírem per una gran planura, al fons de la qual es veu el Baga Gazryn Chuluu, un massís granític amb capritxoses formes arrodonides, ovoos, roques pintades i coves.





  Dinàrem a un guanz, en ruta, de fet ens deixaren fer el nostre dinar dins el local (una fideuà  de sobre  i  pa amb oli!) Seguírem el camí de tornada a Ulan Bator, en el qual  vàrem poder observar una quantitat enorme de rapinyaires i voltors que en Sanaa es dedicà a espantar passant prop de les aus. Era un autèntic espectacle veure-les alçar el vol. Arribàrem a Zuunmod, un poble que es troba a l’entrada de la reserva de Bogdkhan Uul, l’única on trobàrem una gran afluència de visitants (gairebé tots mongols), amb un museu, campaments  i un monestir (Mandshir Khiid).





  Férem una volta i enfilàrem cap a Ulan Bator. Arribàrem  a l’horabaixa, enmig d’un trànsit caòtic,  i ens instal•làrem a la pensió d’en Bolod. Primer passàrem per  l’estació de trens per treure els bitllets per a l’endemà. En Gustavo ja duia els horaris des de Mallorca (això d’Internet fa meravelles). El nostre líder no falla i, efectivament, diàriament  hi ha un tren local –16 hores de viatge– i l’expresso –12 hores. Aquest darrer és el que agafaríem. Hi havia altra possibilitat: el Transsiberià que va des de Moscou  a Beijing, passant per UB, però només passa els dissabtes.
   Anàrem a sopar per la zona més “in” d’UB, que ens semblà  massa cosmopolita (de fet la gent vesteix molt a l’occidental, amb certa elegància, molt a la moda), amb uns hàbits purament urbanites i consumistes (discoteques, restaurants, cotxes grans...), tot un contrast amb el que havíem viscut a la Mongòlia rural dels darrers dies.





Dia 27 de juliol
   De bon matí anàrem a correus a enviar postals i a comprar quatre coses. Desprès, per  posar un bon colofó al viatge, decidírem anar a 40 quilòmetres a l’est, fins a Nalaikh, a veure el monument a Gengis Khan. Resultà ser  un  impressionant genet a cavall, fet d’acer. Damunt el cap del genet hi ha un magnífic mirador. El recinte (em semblà massa ambiciós) encara no està acabat, però si l’acaben com tenen planificat (ho dubt) serà grandiós. A aquesta gent li agrada fer les coses a l’engròs, llàstima que el concepte de manteniment i les prioritats no el tinguin massa clar. 



  De tornada anàrem al gran mercat de Naaran Tuul, que resultà això: molt i molt gran. Curiosament, ens feren pagar (poc) per entrar. Com sol passar per Mongòlia,  el mercat està distribuït per gremis i fa la impressió de caòtic. Hi havia de tot. Dinàrem (i molt bé) dins el mercat i tornàrem cap a UB. Dedicàrem un temps a les darreres compres i entràrem a un espectacle folklòric, en el Teatre Nacional. Començà a les 18h i va durar una hora i mitja (el tren sortia a les 20 hores, tot ben just). Resultà molt interessant i, a més de danses, s’interpretaren cançons per una peculiar orquestra, amb instruments populars (interpretaren amb molta traça un peça d’El barber de Sevilla).



  Abans d'acabar sortírem corrent cap a l’hostal, on ja ens esperaven,  preocupats, Inger i Sanaa per a dur-nos a  l’estació. Entràrem al tren. No varen faltar besades, abraçades, fotos...,  i qualque llagrimeta. Les elegants hostesses s’apuntaren a la festa. Aparegué en Bolod i..., més fotos. Vàrem prometre escriure’ls i enviar-los fotos i música espanyola.



El tren sortí puntual. Ens sorprengué la netedat i el bon servei, tant a l’estació com en els vagons. Les hostesses, uniformades i elegants, ens dugueren te, cafè i roba de llit. Sopàrem a l’estança (són de quatre llits) i anàrem a dormir amb el balanceig del tren.

L’endemà entraríem a la Xina. Bé, això ja correspon a la tercera part  (i última!) d’aquesta crònica.

Per acabar però, uns videos.






Paco Galian
Revisat per Gustavo i Jaume