Ruta per la Mongòlia central

Ruta per la Mongòlia central. Part 1

    Parlar de Mongòlia és parlar de verd. Verd amb tots els matisos, amb totes les tonalitats
.
   És molt difícil resumir en poques línees tot els que vàrem viure en un viatge de dues setmanes al voltant de la Mongòlia central. En farem tres capítols (dos de Mongòlia i un tercer de Xina- Beijing). Esper no ser massa pesat. Evidentment, us comentaré les meves apreciacions personals, des de la convicció que cada un dels set viatgers que férem el viatge en podem contar versions i sensacions pròpies, algunes de coincidents i d’altres no tant. 



  Els que formàvem els grup, tres érem de Capdepera, el que això escriu, amb Magdalena i Gustavo (aquest s’encarregà d’organitzar pràcticament tot el viatge: bitllets, visats, contactes amb l’agència mongola de lloguer de cotxes, xofer, intèrpret i ruta a seguir); dos eren de Son Servera: Joan i Montse;  i dos de Lleida (concretament de Mollerussa): Tere i Óscar. El viatge ideat per Gustavo va ser d’aquells que resulten inoblidables, gairebé perfecte, tan per la ruta i el que vérem a Mongòlia, com per la convivència de grup.

12 de juliol
   Després de l’acomiadament dels amics a la revetlla del Carme, i unes poques hores de dormir, ens trobàrem amb els serverins  i cap a l’aeroport manca gent. El trajecte previst era PM-Madrid-Moscou-Ulan Bator, això sí, amb tots els vols connexos, manco el primer que, per tant, era el més preocupant per allò dels retards o pèrdues d’equipatge. A més, innocents de nosaltres, férem el que mai s’ha de fer: enviar les maletes directament a Ulan Bator (UB). No vàrem quedar gaire convençuts de trobar-les en arribar, però bé, ja estava fet. Afortunadament, la sortida no va tenir retard i arribàrem a Madrid a l’hora prevista. A Madrid ens vam trobar amb la resta del grup i embarcàrem amb Aeroflot (companyia russa) cap a Moscou. Entre una becaina, el dinar, qualque refresc i les lectures arribàrem a Moscou i a corre-cuita enganxàrem el vol a Ulan Bator. De fet ens esperaven –estaven més nervioses les hostesses russes que nosaltres–.  Avantatges d’anar connectats. I un altre raig d’hores a l’avió.

13 de juliol
  Sis hores més tard, després d’un vol relaxat i plàcid, vam trepitjar les instal•lacions de l’aeroport Gengis-Kan de la capital mongola. Allà ens esperaven (nosaltres no hi confiàvem gaire) les maletes (totes!) i el nostre contacte, Bolod. També coneguérem la furgoneta russa que ens serviria de llar els propers dies i el conductor, Sanaa. Una carretera mig desfeta ens dugué a la capital.



   Deixàrem les maletes a una mena de pensió. Eren les 7 del matí, hora local, i no podíem ocupar l’habitació. Després d’un senzill desdejuni, vam sortir  a veure la ciutat. En ser tan prest, Ulan Bator (UB) restava buida, a més hi havia la ressaca del Nadaam, la gran festa nacional mongola que se celebra anualment de l’11 al 13 de juliol. Sense descansar, vàrem fer un volt pel centre: la plaça de Sukhbaatar, envoltada d’edificis oficials en difícil harmonia i presidida per un monument a Gengis Khan (omnipresent) i els carrers dels voltants. Férem temps per anar a canviar diners i visitar el museu d’Història.



  De tornada a la plaça vàrem ser espectadors d’una desfilada de vestits de diverses regions, molt vistosos. Després anàrem a dinar, descobrint les excel•lències de la seva cuina (no és tan monòtona com pensàvem a priori) amb plats com  la contundent sopa mongola, i una mena de gulash variats, de porc, vedella o  mè, les panades fregides... Amb la panxa plena, visitàrem els diversos i impressionants temples d’UB . La majoria d’aquest temples ( i com descobrírem més endavant, a la resta del país)  varen ser arrasats durant l’època soviètica,  i passada aquesta s’han reconstruït a mesura que la religió budista, amb mescla de l’ancestral xamanisme, tornava a ressorgir amb certa força. 



   Vam veure el Bakula Rimpoche, on vam parlar amb uns joves aspirants a monjos i assistírem a una classe en què el Mestre Lama els instruïa. Després visitàrem el  Gesar Sum, de camí cap al monestir de Gandam Khiid, el més gran  i vistós, que conté un Buda de 30 metres.



Per finalitzar les visites d'aquest primer dia, passant pel museu dels xamans, tornàrem al centre per l’avinguda de la Pau, el carrer més important d’UB,  i visitàrem el temple-museu de Chojin Lama. Aquí havíem de veure un ball tradicional, tsam-mask, però aquest dia no es fa. Justament! A mi va ser el que més em va agradar d’UB.



  Per acabar de confitar-nos, vàrem decidir agafar un autobús i marxar als afores, al Zaisan Memorial, un gran monument de  l’era soviètica situat a un turó, que ofereix una magnífica vista panoràmica d’UB. Sembla que és un lloc molt popular, de fet estava ple a vessar de gent. De tornada cap a l’hostal, sopàrem i, derrotats, ens deixàrem caure en les mans de Morfeu.

14 de juliol
   Ben prest preparàrem la sortida. Vàrem omplir la furgoneta de tot el material d’acampada i les maletes. Ens presentàrem  al xofer, Sanaa,  i a la cuinera-traductora , Inger, i partírem.  Gustavo els indicà que volíem anar primer al Palau d’Hivern  que va pertànyer  al 8è  Bogd Khan, el darrer rei  mongol y màxim líder budista, avui convertit en un museu. Gustavo va fer de guia privat i ens donà una instructiva lliçó bàsica d’història mongola.



   Acabada la visita, anàrem a un mercat dels suburbis per fer les compres bàsiques, ja que la idea era acampar durant dos o tres dies i alternar pernoctacions a hotels o ger-camps.
   La ruta prevista pel primer dia va ser de 300 k. Vàrem enfilar per una carretera cap el nord, la via de comunicació de Mongòlia amb Rússia (una de les poques que hi ha asfaltades en el país),  però, abans d’arribar a la ciutat de Darkhan, ens desviàrem per una llarga pista per arribar al monestir d’Amarbayasgalant, situat a una ampla i idíl•lica vall enmig de muntanyes.  El paisatge era espectacular i verd, tot verd. A l’horabaixa visitàrem el temple i pujàrem a un turó per veure’l des de dalt. Impressionant!  Acampàrem devora un rierol, envoltats de gers (tendes rodones, habitatge dels  mongols), manades de cavalls i ovelles. Poc després, ja es feia fosca negra, preparàrem  el sopar,  i a dormir! A mitja nit ens sorprengué una forta tempesta que ens banyà les tendes. Alguna va a arribar a beure aigua.

15 de juliol
   Mentre plovia lleugerament, plegàrem les tendes ben humides, férem un lleuger desdejuni i ens ficàrem al cotxe. Sortírem per fer la ruta del nord-est, amb una primera aturada a  la ciutat d’Erdenet. La pista relliscava i el conductor havia d’anar a poc a poc. En trobar la carretera, tots férem un alè. A Erdenet, una  ciutat industrial (bé, ho devia ser, un temps) i minera, visitàrem la família de n’Inger, en un bloc de pisos fets a l’època soviètica, d’aspecte exterior molt descuidat. Ens tractaren molt amablement.  L´interior del pis resultà confortable. Després continuàrem, ja que aquell va ser un dia en ruta. Els paisatges de suaus i verds turons se succeïen, amb guardes de ramat aquí i allà, una constant en aquesta primera part de la ruta. El vehicle, que tot d’una  havíem titllat d’incòmode, resultava ideal per al viatge.
   Passàrem per Bulgan, aquí ja no hi havia carretera, i pujàrem a peu a un cràter: l’ URAN TOGOO UUL. (Uul vol dir volcà), amb unes grans vistes.



   Com no podia ser d’altra forma, seguíem la ruta i devers les set, Sanaa el xòfer, va aturar a la vora d’un riu. Ens banyàrem. Curiosament, no el trobàrem massa fred. Mmuntàrem les tendes de campanya i sopàrem. Ja relaxats i panxa plena, férem un bon foc i petàrem la xerrada sota els estels, bevent cervesa mongola. Afortunadament, el temps s’havia compost. Aquella nit no plouria.

16 de juliol
  Ens aixecàrem de bon matí i emprenguérem de nou el viatge, per la pista. La ruta, llarga i monòtona, ens deparà unes vistes excel•lents, amb gers  disseminats i gran quantitat d’animals pasturant lliurement. Trobàrem un grup de pastors que duien els seus ramats al mercat. Tot d’una varen fer córrer la veu de la nostra presència i comparegueren tots al nostre voltant a fer-se unes fotos,. Ens oferiren de pujar als seus cavalls i varen fer carreres, encabritant els animals.  Ens aturàrem a dinar en un petit poble anomenat  Tosontsengel. Ho vàrem fer a un guanz (les cantines on dinen els mongols, i que a la vegada fan de botiga). El menjar resultà molt bo, amb plats variats i abundosos, i un preu que a penes arriba a un euro i mig per persona. 



  Vàrem seguir la ruta cap a Moron, un poble més gran on compràrem queviures en el mercat, un caos de botiguetes (usen contenidors com a botiga) de tota mena, amb una part coberta i l’altra a l’aire lliure. Hi havia una gentada. A mitja tarda partírem cap al parc nacional Khovsgol Nuur. Una vegada que vàrem entrar-hi, previ pagament de peatge de 3.000 tugrugs, unes 300 pessetes (el tugrug és la moneda oficial mongola), ens aturàrem devora un ger, a una vall idíl•lica, d’aquelles que surten als reportatges de natura. Ens presentàrem a l’amo i aquest, ben content,  ens permeté acampar a prop de la seva ger. Vàrem veure como ell i la jove de la casa, Chamgee, munyien i tonien la seva guarda d’ovelles i de iacs. L’escena semblava treta del passat i, unida a l’escenari, tot resultava irreal, magnífic... Després, fent gala de la seva proverbial  hospitalitat, ens convidaren  a entrar al seu  ger i ens convidaren a pastes, formatge, llet de iac i a una mena de te amb llet, calent (molt aigualit i salat). Chamgee ens comentà, en un pobre anglès (com el nostre) coses seves (on estudiava, les feines diàries, quins esports feia, què li agradava...) Després de la vetllada, muntàrem les tendes i sopàrem. Començà a ploure suaument.

17 de juliol
   Berenàrem al ger i marxàrem cap al llac, que és la gran joia del parc. De fet, rep el nom de “gran perla blava”. Hi havia molta boira i la pista estava gairebé intransitable, amb  fang pertot arreu. A poc a poc, per un paisatge boscós,  arribàrem a la vorera de l’immens llac. Vàrem decidir llogar dos gers. A un hi encenguérem foc i férem una estesa de tendes, sacs i roba banyada el dia anterior. Com que era prest, anàrem a fer una volta pels voltants del llac, abans de dinar.  Després  de dinar, marxàrem cap a  un campament de l’ètnia Tsaataan, que es dedica a criar rens, els seus membres viuen en tendes semblants a les dels indis americans i venen artesania. De tornada férem una volta pel bosc i anàrem a un costat pedregós del llac. Després, mentre uns varen anar a dutxar-se a un dels gers de la zona (semblava que sens trobàvem a una zona molt turística), uns altres decidirem fer un capfico a les fredes (moooolt fredes!) aigües del llac. Recollírem el material ja sec, sopàrem i ens n’anàrem a fer nones.

18 de juliol
   Ens aixecàrem ben prest i férem el desdejuni.  Aquell dia hi havia torrades! Començàrem a anar cap el sud, primer tornant a Moron, i la pista seguia en mal estat i ens obligà a anar a poc a poc. El conductor ens va donar una bona mostra de les seves habilitats i nosaltres li  corresponguérem amb mamballetes. A la ciutat tornàrem a fer  una volta pel mercat, que tant ens havia agradar el dia anterior, i dinàrem a un guanz. Després de dinar, la ruta continuà discorrent per una vall rere l’altra, amb alguns colls amb magnífiques vistes. Albiràrem una zona granítica, amb roques de capritxoses formes, que ens menà fins a prop del poble de Jargalant.  Devora un riu, muntàrem les tendes de campanya i preparàrem el sopar i un gran foc.


 
19 de juliol
   De bon matí, anàrem caminant fins al poble. El xofer quedà rentant el vehicle (no vàrem arribar a entendre tan d’afany, tanmateix en poc temps tornaria a estar ple de pols). En el poble visitàrem el seu temple, tancat i gairebé abandonat, i un estadi de fusta. Férem compres i badàrem un poc pels seus carrers polsosos. 



  Poc després de partir, ens vàrem aturar a fer un canvi de gomes de les ballestes del vehicle. Continuàrem cap una zona de gran valor paisatgístic: el llac blanc o Terkhiin Tsagaan Nuur. A l’arena de la seva vorera ens aturàrem a dinar i prendre un bany. Poc després vérem passar una caravana d’una família nòmada que  traslladava el seu ger a una altra zona.  Passejàrem per la vorera del llac fins a uns túmuls de pedra volcànica (en el viatge trobàrem molts de caramulls de pedra, anomenats  ovoos,  que tenen el seu origen en el xamanisme).



   En el mateix parc natural del llac hi ha el volcà  Khorgo Uul. Pujàrem al cràter i baixàrem. Després de circular per una zona plena de cendres i roques volcàniques, sortírem del parc i  seguírem la ruta. Volíem arribar a la “ciutat” de Tsetserleg, però se’ns va fer tard i ens aturàrem  poc abans d’arribar-hi, prop d’una zona boscosa. A la posta de sol anàrem a un dels gers veïnats a comprar llet i iogurt per al desdejuni de l’endemà. Com pertot arreu, ens reberen amb els braços oberts i ens varen oferir tot el que tenien. Després de parlar amb aquella gent, això sí, amb l’ajuda de la traductora, tornàrem al nostre improvisat campament.